ENAMORAT DE LA SETDELLONGA

No és manca d'imaginació ni molt menys titular la crònica de la Setdellonga d'enguany tal com la vaig titular fa un any. No.
He estat pensant una bona estona i sincerament crec que no hi ha altre manera de qualificar el que sento per aquesta Marató de muntanya.
La Setdellonga és la marató perfecte en tots i cada un dels sentits: patsatges maquíssims, organització immillorable i sentir-te en familia en tot moment.
Tenia moltes ganes de tornar a Vilallonga per poder correr altre vegada per la qual cosa la meva motivació era des de feia ja molts dies altíssima
Vaig arribar al poble encara de nit, al voltant de les cinc i poquet per així poder recollir el dorsal tranquilament i poder improvitzar en cas de que pogués sorgir qualsevol problema de darrera hora.
Feia poca estona que havia començat a ploure i s'anava veient que la cosa no pintava massa bé de cara a la jornada que ens venia per davant
Tot revisant que tot estigués en ordre vaig adonar-me sortosament a temps que m'havia oblidat l'impermeable a casa. Casumdena!!.
Vaig tenir molta sort que l'Eva, una de les organitzadores de la Setdellonga, va ser amabilíssima i va anar fins a casa seva per tal de deixar-me el seu..
L'impermeable ahir va ser providencial en tot moment.
Una miqueta abans de sortir vaig poder parlar una estona amb en Pere Alsina i la Carme la qual cosa em va fer molta il.lusió. Ell sap que és per mi un referent magnífic.
La sortida va ser puntual a les sis amb un total de trenta-set corredors a la marató i una seixantena a la mitja marató. Poquets.
Des de l'inici es va veure que la jornada seria passada per aigua però potser ho va ser fins i tot una mica massa.
Varem estar unes dues hores ben bones corrent, ho bé intentant-ho, sota una forta pluja amb alguns moments fins i tot de pedra.
La situació, a mesura que anava avançant kms i anava passant l'estona em va anar cremant bastant.
Jo no soc esportista el qual es mogui bé sota la pluja, ans al contrari, la detesto profundament.
A mi doneu-me trenta graus i soc el tiu més feliç del mòn.
Va costar no abandonar ja que com he dit a mesura que anava passant l'estona i el temps no millorava la meva moral estava cada vegada més sota mínims.
El meu cap pensava que si la cosa durava tot el dia na nai i fora.
Sortosament, o bé caldria dir miraculosament, la cosa va anar millorant mica en mica fins al punt que va deixar de caure aigua. Per fi.
Amb la comoditat que em donava anar en situació meteorològica minimament digna la cosa va canviar radicalment i vaig començar a sentir-me fort, molt fort.
Ho havia estat passant francament malament per la qual cosa ara era el rei de la muntanya i tenia moltes ganes de correr, de gaudir de la Setdellonga minut a minut.
Vaig passar el km 22 amb unes tres hores i mitja, gens malament després de la mala estona passada.
A partir d'aqui xauxa i a gaudir de valent sense donar gens importància al crono a l'arribada a Vilallonga.
Les hores varen anar passant i jo com una formigueta vaig anar avançant podent gaudir d'una gran marató i sobretot d'una gran família: que macos son la gent de Vilallonga.
Totalment satisfet per poder acabar una nova marató, i ja en van vint-i-dos, vaig arribar a Vilallonga de Ter amb un temps final de 7hores i 35minuts.
Ara ja en fred i analitzant la situació viscuda a la jornada d'ahir crec que la mala estona passada contribuïrà sense cap mena de dubte a fer-me encara més fort mentalment. Va costar molt i vaig patir.
Ara toca descansar tant com em sigui possible per tal de poder acabar la segona part del repte dissabte a la nit.
La Bagà-Berga em farà treballar de valent i ben segur que caldrà suar, plorar i patir bastant més que ahir.
Estic preparat i res no em fa por. Endavant!!.
No puc oblidar de donar els meus més sincers agraïments a tot el poble de Vilallonga i sobretot a la família i els meus grans amics per el seu suport, el seu escalf. Gràcies nois i noies.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

Pd: Soc conscient que la crònica de la Mitja Marató Sant Gregori Xtrem no està escrita.
 

MITJA MARATÓ QUERMANY DE PALS

Nois, noies, ja sé que fer una crònica quinze dies després de fer una mitja no és la manera més lògica i coherent de fer les coses.
Si us serveix com a raó de pes només dir que no he tingut temps ni ganes de posar-me a escriure res fins ara.
Si estic escrivint aquesta crònica, en bona part és gràcies al pesadot del meu amic Carles Bellapart que segons ell l'estava esperant amb gran delit. Aquí la tens doncs.
El passat 25 de maig vaig còrrer la Mitja Marató de muntanya de Quermany a Pals amb motivació extra pel fet que feia massa dies que no feia cap cursa i  sobretot pq les complicacions a la feina fan que vagi massa cansat i que em sigui completament impossible sortir a entrenar.
A Pals vaig trobar-me amb en Bella que final va decidir còrrer la versió curta de la cursa de Quermany.
Anava a Pals amb un munt de dubtes sobre quin seria el meu rendiment, quines serien en definitiva les sensacions que podia arribar a tenir degut a la manca d'entrenament. Calia comprovar-ho.
Des d'un bon començament vaig trobar-me molt i molt bé, molt animat i amb moltes ganes d'anar avançant a un ritme prou bo i constant i sostingut.
Com que el crono final cada vegada m'importa menys vaig aprofitar Quermany per fer alguna pausa i així poder satisfer una de les meves grans passions que és tirar fotos de paisatges.
Tirant fotos segurament vaig perdre entre 10 i 15 minuts que no obstant no em varen importar gens ni mica a l'arribada a Pals.
Recordo Quermany com una mitja molt ben organitzada i amb uns avituallaments bastant correctes en tot moment.
El tram segurament més trencador de fa dos diumenges va ser els kms que varem tenir que superar en franc desnivell i amb la companyia d'un sòl arenós de platja. Va costar deu i ajuda avançar.
El diumenge 25 vaig gaudir moltíssim de cada un dels 21kms i amb això em dono per més que satisfet. No demano més.
Les setmanes darrerament esdevenen massa dures i per tant poder-me sentir esportista, corredor de fons, encara que sigui durant poques hores, no té preu.
És evidentment la barreta energètica, la dosis d'adrenalina més que necessaria per tal de poder afrontar amb suficients collons una altre setmaneta de treball.
I com que el meu cap sempre barrina nous reptes i barreres per anar superant intentaré el bonic repte d'intentar acabar dues maratons de muntanya en un marge de sis dies.
Us aniré informant mica en mica.
Demà una nova mitja marató que permetrà anar comprovant quin és el meu actual estat de forma.
Mitja Marató de muntanya St Grau xtrem.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

MARATÓ D'EMPÚRIES: I COM SUPERAR UNA "PAJARA" DE TRES PARELLS DE COLLONS

Aquest diumenge 4 de Maig, tocava còrrer la marató que em va veure debutar ahir feia quatre anys justos.
Empúries és una marató fíxe en el meu calendari de cada temporada ja que acudeixo a l'Escala hipermotivat amb l'objectiu de rendir homenatge al meu amic Josep Sureda, mort de leucèmia a una edat molt jove.
Ell corria maratons i ell va ser el motiu del meu debut fa quatre anys.
Vaig arribar a les ruïnes amb prou temps per poder preparar-ho tot fins al darrer detall.
Varem sortir amb uns cinc minuts de retard respecte l'horari previst els corredors de la Marató i els de la Mitjà.
De bon inici vaig marcar un ritme bastant alegre però no excessivament ràpid el qual em permetia anar avançant kms amb relativa facilitat.
Els primers 10kms els vaig fer amb un crono d'uns 50minuts i la mitjà més o menys en 1hora i 50minuts, per tant la cosa anava relativament bé i la meitat de la feina ja estava feta.
L'anada cap als càmpings va costar una miqueta més però les cames estaven intactes i els ànims en plena forma per la qual cosa malgrat anar més lent no estava patint massa.
A la tornada les forces varen anar minvant d'una manera alarmant fins al punt que arribant a St Martí d'Empúries, a l'altura més o menys del km 30, les forces és varen esgotar i el cap es va ennuvolar molt ràpid.
Recordo passar per davant les ruïnes i sentir la gent animant però practicament ser incapaç de veurel's.
El diagnòstic evidentment era claríssim: una "pajara" de tres parells de collons.
Quan ets conscient que res no funciona evidentment cal intentar aixecar, remuntar minimament la situació per poder acabar una nova Marató.
La feina d'anar avançant kms a pas de formigueta i patint, patint moltissim va costar déu i ajuda.
L'anada cap al port tot creuant l'Escala va esdevenir interminable, eterna, inacabable... no era capaç d'aixecar els ànims, recuperar el cap i fer funcionar, encara que fos una miqueta, les cames.
Aquests durs kms les cames em convidaven a abandonar i una part del cap també, no obstant una part, encara que potser petita, em va ajudar a no tirar la marató per la borda i seguir avançant malgrat el patiment.
Els que correm maratons sabem perfectament que és una prova mítica per la seva enorme duresa i que no tothom està preparat mentalment per poder afrontar-la amb mínimes garanties d'èxit.
De tornada, més o menys al kms 35, una ampolla de coca-cola que em va donar el meu cunyat ahir crec que em va salvar i em va permetre poder acabar amb dignitat una nova marató.
Vaig recuperar forces i el cap va tornar a funcionar i em va permetre avançar passet a passet direcció cap a les ruïnes, directe cap a la glòria altre vegada.
La llarga recta fins a Empúries la recordo plorant com un nen, suposo que perquè les havia passades realment putes, i sobretot amb molta emoció per poder arribar.
Amb un crono de 3hores i 59minuts vaig ser capaç una vegada més de poder creuar l'arc dels campions i poder cridar fort, fortíssim que una altre marató ja era meva.
Quatre anys i 21maratons acabades per la qual cosa toca anar a per les 25 poc a poc però sense parar.
Vull no oblidar-me de felicitar a quatre amics meus que ahir varen triomfar a Empúries en cada una de les tres distàncies.
Una gran abraçada i la més sincera felicitació al gran Ironxevi per la seva 78ena Marató. Ets molt gran Xevi.
La meva felicitació més sincera a la meva amiga Emma que ahir a Empúries va correr la seva primera cursa.
Molt bé ja tens la teva primera cursa de 10kms.
Felicitats Dani per haver rebaixat el teu crono en els 10kms. Un crono boníssim.
I una abraçada fortíssima Bella ja que vas correr una mitjà Marató amb un bon crono.
Ara toca canviar radicalment de terreny i començar a preparar la Setdellonga, marató de muntanya, que si tot va bé intentaré que suposi un nou èxit, una nova marató.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

100kms de Calella: la tossuderia d'un maratonià portada al límit

El novembre de l'any passat em va venir un moment de bogeria i sense pensar massa en les dificultats vaig decidir còrrer la meva primera cursa de cent kms.
Una vegada decidit vaig anar més enllà i vaig pensar que la millor manera de no tirar-me enrrere era dir-ho a totes les meves amistats i a la meva família.
Fet aquest pas ja no hi havia marxa enrrere possible ja que volgudament ja havia agafat el compromís de defensar a mort el meu repte.
Tothom em va dir que estava com un llum, ho estic molt, i que era impossible preparar amb una mica de cara i ulls una cursa de 100kms en només quatre mesos.
Aquests quatre mesos he entrenat tant com he pogut, més aviat poquet, i he arribat a Calella en les millors condicions possibles.
Vaig decidir ja des del dia de bogeria que si no podia entrenar prou físicament ho supliria entrenant el cap.
El cap ha arribat a Calella preparat per mil batalles, per superar murs, per enganyar el dolor i essent un cap completament invencible i només amb la consigna de competir, competir i guanyar.
El divendres vaig aconseguir que l'avia m'anés a buscar els nens a cole i així vaig poder dormir moltes hores per tal de poder superar el dissabte amb garanties.
A la nit vaig dormir poc i cap a tres quarts de cinc de la matinada vaig començar el meu viatge cap a Calella.
Una vegada arribat a Calella a les set i poc del mati vaig anar tranquil.lament cap al punt de sortida dels 100kms per poder recollir el dorsal i començar a conèixer gent.
De bon principi vaig poder notar el tracte immens d'una organització, Penya 100kms Domingo Catalan, que va estar per nosaltres minut a minut intentant donar-nos molt de carinyo i que no ens faltés res.
Puntualment a les vuit del mati va començar la que havia de ser la meva gran cursa, la cursa de la meva vida.
Quan he d'assolir un repte impossible no em tremola res, no em poso mai gens nerviós i això em permet dur a terme, intentar-ho com a mínim, la meva estratègia de cursa. Així va ser dissabte.
La meva idea va ser dividir la cursa en trams de cinc hores fins a un màxim previst de vint hores de durada.
Les primeres cinc hores de cursa tenia previst anar a un ritme molt alt per així poder entrar el major número de kms i així garantir-me un bonic coixí d'hores que em permetés somniar amb superar el repte.
Tal com havia previst varen ser més que claus ja que vaig correr a 10 i 11kms per hora fet que em va permetre al final d'aquest primer tram d'hores haver assolit la friolera per mi de 47,5kms.
Quedaven només cinquanta i pico de kms i 19hores per aconseguir-ho per la qual cosa a la una del migdia de dissabte sabia ja que el repte cauria de totes totes, estava fet.
Amb fermesa i aguantant el dolor muscular que va començar a donar senyals cap al kms cinquanta i poc vaig anar avançant com les formigues, anar descomptant kms amb molta molta paciència.
Vaig passar el segon tram, el de les deu hores, amb 78,5kms una bestiesa per mi fins aleshores que pobre de mi només n'havia corregut un màxim de 54 a la Berga-Santpedor de l'any passat.
Els kms restants varen anar caiguent mica a mica tot caminant ràpid o bé corrent una miqueta quan les cames m'ho permetien.
A aquesta quantitat de kms tothom feia estona que feia el mateix que jo, caminar, el que es podia, acabar.
Finalment vaig poder aixecar els punys serrats de gran victòria amb un crono final de 14hores, 5minuts i 15segons.
El repte va caure amb molt poques hores si tenim en compte que jo havia calculat sempre unes divuit o vint hores.
Les sensacions quan vaig acabar dissabte a les deu de la nit varen ser inimaginables, s'han de viure en primera persona per poder-les entendre.
Era grandiós el que havia acabat d'assolir: acabar la meva primera cursa de 100kms.
Ara en fred encara magnifico més el repte pel fet que em vaig demostrar a mi mateix que si jo vull soc invencible, els límits més que el meu cos mel's marca la meva mentalitat guanyadora i competitiva.
La resta de companys que dissabte eren a Calella son roques mentals molt ben preparades fisícament.
Només amb aquesta magnifica combinació hom pot entendre que gairebé tots varen superar la totalitat de la prova.
A Calella vaig tocar el cel amb les mans i pretenc tocar-lo tantes vegades com sigui possible ja que soc boig, potser si, però el que segur que també soc és un animal competitiu, que lluitarà sempre fins a fer caure el repte per impossible que sembli.
No vull oblidar-me de donar les gràcies a la organització per el seu immens tracte en tot moment.
Sou amics meus des de dissabte. Gràcies cracks, gràcies Nuri.
I sobretot agraïr a la meva dona Núria aconseguir agrupar sota un mateix grup de watzap a tots els meus grans amics i amigues.
El grup 100kms dissabte em va portar sens dubte a la victòria final. Una bona part de l'èxit és vostre amics!!.
Salut i kms i a preparar la Marató d'Empúries, ja!!.

MARXA POPULAR DE SANTA EUGÈNIA

Aquest diumenge passat dia 9 de març es va celebrar la trentena Marxa Popular de Santa Eugènia de Ter.
És una de les marxes més històriques de la província a la qual, d'ençà que vaig començar a còrrer ara farà quatre anys, només hi he faltat una vegada.
Gran ambient d'atletisme, matí radiant i sobretot una organització sencillament insuperable.
Evidentment, amb tot això que acabo d'apuntar, era cita més que obligada.
Santa Eugènia és una cursa de 10kms que discorren a parts iguals per terra i per asfalt, per tant idoni per còrrer i intentar baixar cronòmetre.
Vaig poder anar cap a Girona acompanyat de dona i nens, fet que evidentment és un alicient afegit i una motivació extra.
Només de sortir i començar a fer els primers metres de la cursa vaig notar els bessons molt carregats i vaig comprendre que l'esforç de feia una setmana a la Mitjà Marató de Banyoles encara deixava notar massa les seves conseqüències.
Tot i les molèsties vaig començar a còrrer a un ritme una mica inferior als quatre minuts i mig el quilòmetre i vaig aconseguir mantenir-lo durant la totalitat dels 10kms dels quals constava la marxa.
Vaig avançar prou gent, fet que reconforta bastant, i et dona força i convicció per intentar mantenir un ritme ràpid i constant i sostingut.
Personalment còrrer a quatre minuts i mig per a mi és ja el llistó màxim que difícilment arribaré mai a superar tant per edat com per manca de temps per poder entrenar amb certa constància.
Malgrat les molèsties vaig poder acabar satisfet per els 44minuts marcats no obstant emprenyat pq diumenge vaig anar a Santa Eugènia amb la idea clara d'intentar rebaixar els meus 43 minuts en curses d'aquesta distància.
Un altre dia serà.
Content per poder saludar al gran Ironxevi i també a en Dani el qual feia bastant que no veia.
Una vegada acabada la cursa a dinar a cal meu germà i família, que viuen no massa lluny del pavelló, i per tant matinal més que perfecte.
Agrair a la organització per el tracte rebut i sobretot felicitar-los per els seus trenta anys de Marxa.
Aquesta setmana tenia encara vacances per la qual cosa he pogut descansar bastant els bessons.
La cosa pinta bastant més bé i per tant aquesta nit intentaré fer una caminada que esdevindrà més o menys llarga sempre en funció de com responguin els maltractats bessons.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY: el meu millor crono en mitges

Aquest diumenge passat amb en Joan Gonzalez de Vergès ens varem trobar a Banyoles per correr la Mitja Marató del Pla de l'Estany.
La mitja de Banyoles és una de les més antigues de la provincia i enguany celebrava la seva vintena edició.
En Joan normalment fa molta muntanya i per tant no podriem dir que és especialment un amant de l'asfalt.
En el meu cas jo vaig començar en asfalt i ara actualment malgrat combinar proves tant d'asfalt com de muntanya, he de reconèixer que cada vegada més la meva deria per correr acaba tirant cap a curses i maratons sobretot de muntanya.
En Joan anava amb la idea de fer un crono proper a 1h i 50minuts i jo anava amb la idea de baixar dels meus constants 1h i 44 o 45minuts.
 Tots dos varem assolir sobradament els nostres objectius ja que en Joan finalment va acabar en 1h i 43minuts i un servidor va tancar mitja amb un temps de 1h i 39minuts.
Varem sortir tots dos junts i vaig marcar d'inici un ritme segurament massa ràpid, ritme que en Joan va anar seguint fins cap al km 6.
A partir del 6 jo me'n vaig anar i, malgrat abaixar una mica el ritme,en tot moment vaig poder mantenir un ritme prou bó per poder anar avançant kms i intentar assegurar-me un crono que em permetés baixar dels maleïts 1h i 44 o 45minuts que fins diumenge sempre m'havien acompanyat en totes les mitges maratons corregudes.
Al creuar la línia d'arribada, aixecar el cap, i veure el temps final la meva alegria va ser total ja que intentar rebaixar el crono habitual sabia que era possible no obstant baixar de 1h i 40 era una utopia total.
Al cap de pocs minuts va entrar en Joan, bastant masegat ja que diumenge evidentment anava en terreny totalment contrari a les seves preferències.
Moltes felicitats al company, molts ànims al gran Ironxevi que s'està recuperant d'una lesió i moltes felicitats a tota la organització per el tracte rebut que va ser maravellòs en tot moment.
Realment diumenge va ser un gran diumenge ja que no hi ha res millor després d'un esforç que un dinar amb amics i amigues.
Riure una bona estona és sa.
Salut i kms i a seguir preparant els 100kms de Calella.

MITJA MARATÓ NOCTURNA DE LLAGOSTERA

La setmana passada va ser una setmana molt dura a la feina i vaig acabar amb els nervis a flor de pell i a puntet de petar.
Calia fer quelcom relaxant el cap de setmana i Llagostera va ser el meu gran bàlsam ja que va calmar-me totalment.
Feia ja molts dies que la tenia programada ja que era de muntanya, era nocturna i tenia 22kms i per tant distància de mitja marató.
Sempre m'ha agradat caminar o correr a la nit per la muntanya i dissabte tenia a més a més el gran al.licient que el preu era solsament de 2eurets.
Tenia molt decidit que hi anava amb ganes de xerrar amb tot deu, passar-m'ho bé i anar caminant i corrent segons em vingués de gust. Així ho vaig fer.
Varem sortir un grupet reduït d'unes cinquanta persones a les sis de la tarda de davant del pavelló municipal de Llagostera a ritme lleugeret però caminant.
Només de sortir ja vaig començar a xerrar amb un noi que venia de la banda de Barcelona i amb el qual varem anar junts la totalitat dels 22kms del recorregut.
Hi havia una lluna plena maquíssima per la qual cosa el frontal no el vaig arribar a treure en cap moment.
Al kms 14 varem entaular-nos a sopar al mig del bosc i la veritat és que pels euros pagats ens varen tractar com autèntics reis.
Ens portavem l'entrepà i l'organització ens va cuidar amb caldo calentet, un parell d'empolles de Torres 5, cafè i el que va fer falta.
Un servidor mentre es fotia un fart de riure es va preparar un parell de carajillets ben carregadets i va sopar amb tota la tranquilitat del món.
Al cap d'una mitja hora llarga de descans varem acabar de fer la resta de la marxa fins arribar de nou davant el pavelló de Llagostera.
Varen ser unes quatre hores en les quals vaig relaxar-me, vaig riure molt, vaig conèixer gent i, sobretot, vaig fer esport i una nova mitja marató de muntanya.
Evidentment la mitja més relaxada i més divertida de totes les catorze fetes fins dissabte.
La vaig ben encertar. Ja tocava.
Salut i kms!!!!.