dilluns, 27 de desembre del 2010

Fent un pols als somnis

Aquest any que estem a punt d'acabar el vaig començar amb un bagatge de dues curses fetes al mes anterior i amb l'únic repte de la marató d'Empúries. No vaig imaginar en cap moment que el meu resum de final de temporada seria el que ha estat al final.
El bagatge que he assolit son 17 curses, dues maratons i dues mitjes maratons, totes fetes i acabades.
Ha estat un any inicial d'aprenentatge, de correcció d'errors que intentaré no cometre en aquesta propera temporada.
Ahir amb en Jordi de Figueres varem correr la primera edició de la cursa de St esteve de l'Escala. En Jordi debutava en el món de les curses atlètiques i malgrat el temps, una tramuntana molt i molt forta, va aconseguir acabar i amb un temps més que meritori de 25 minuts i una mica més. El meu crono final va ser de 21' 42'' i per tant no vaig aconseguir baixar dels 4min/km. No era evidentment el millor dia per fer-ho.
De cara a l'any vinent tinc el desmesurat propòsit de fer 5maratons, algunes mitjes maratons i menys curses atlètiques que aquest any.
Els reptes més immediats seran la cursa mar i murtra de Blanes (una mitja) el 16 de gener i la marató de Barcelona el diumenge 6 de març.
Necessitaré dossificar molt els esforços, entrenar dur i sobretot tenir el cap molt clar i amb voluntat de ferro i, per descomptat posar-hi molts pebrots a la cosa.


Petons i bones festes.

dimarts, 21 de desembre del 2010

corrent encara soc un "paleto"

Estic acabant la meva primera temporada com a corredor de curses atlètiques i maratonià. Quan vaig començar el desembre de l'any passat amb la meva primera cursa de 10km a Cornellà del Terri no vaig suposar ni molt menys sospitar en cap moment que seria capaç de correr 17 curses atlètiques, dues mitjes maratons i dues maratons.
Aquest diumenge tancaré el meu primer any amb la cursa de St. Esteve que tindra lloc a l´Escala. Aquesta és per mi molt important ja que acompanyaré a en Jordi, un company de Figueres que hi esta posant el que s´ha de posar per no fracassar en l'intent: constancia i molta il·lusió.
Aquest diumenge passat vaig correr la segona marató de l'any a Girona, la marató de Tv3. Va ser un mati dur però que va acabar prou bé: quatre hores i deu minuts, registre que millora en mitja horeta el temps assolit en el meu debut en maratons a Empúries.
D'aquesta segona marató n'he extret conclusions prou importants i que espero que serveixin de cara a millorar en properes maratons aquest any 2011.
Va estar molt bé fer un registre de 4h i 10minuts, sobretot de cara a la galeria, no obstant si vull tenir èxit en properes maratons aquest any vinent, si vull, com he aconseguit fins ara, acabar totes les curses a les quals prenc part, crec que cal que sigui molt conscient que el meu objectiu  no ha de ser acabar per sota de les 4h.
Essent molt realista la fita ha de ser acabar entre 4 i 5h, dossificar, escoltar més el cos i evidentment gaudir més de cada marató. No fer el paleto i anar ara a baixar mitja hora, més tard a baixar de 4 i a costar-se a 3h.
Només els que no fan servir el cap poden pretendre en un any fer el superman i assolir fites que molta gent assoleix després de molts km correguts. piano, piano.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Papi,papi marató... ja!!???

Aquesta setmana seré un autèntic papi marató. Serà qualsevol dia de la setmana però com a màxim dissabte dia 4 de Desembre serà. A casa, la familia, els amics més íntims, els veïns, els desconeguts... tots estem, com diu la pasqui, "en vilo". Cagum la mar salada aquest nano ja m'ha pres la pole position, ja no sóc el més tossut de la familia.
Fa dies que tothom fa apostes sobre quan neixerà el marrec però sincerament crec que és bastant més fàcil treure el "gordo" de Nadal que encertar quan neixerà el meu segon fill.
Fa dies que no surto a entrenar per allò de que un és gafe i segurament surto i pim pam la mama trenca aigües. Crec que si d'aqui dos dies si no es digna a treure el cap farem una escapadeta de 10 o 12km, encara que sigui per posar a prova el seu do oportunista.
Amics quan neixi ho sabreu, potser ja sortirà caminant i tot.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Es quan corro que hi veig clar

Hola guapos us vaig deixar ahir amb la proposta d'un objectiu realment utòpic, acabar la meva primera marató, no obstant també vaig dir-vos que la meva tossuderia no sempre m'ha conduit al fracàs, ans al contrari sempre acabo assolint allò que vull.
Només cal marcar-se un objectiu que tingui un assoliment de màxims, però sobretot un de mínims, la qual cosa traduit vol dir senzillament que a mi no m'importava acabar la marató a peu coix i al cap de sis hores, però sobretot acabar-la. Partint d'aquest esquema tant simple vaig continuar entrenant practicament cada dia intentant augmentar de mica en mica els km correguts i sobretot essent  molt dur amb mi mateix però sense perdre de vista que cal ser conscient de les nostres possibilitats. Jo sabia perfectament que no estava preparat fisicament però també sabia que estava molt més preparat mentalment. Aixó no costava gaire, estava emprenyat amb la puta injusticia del que havia passat a l'octubre. Per tant amics, la meitat de la feina ja la tenia feta.
La prova de l'Escala era el 2 de Maig per tant tenia només mig any per poder posar-me com un toro i poder dedicar la marató a qui realment es mereixia això com a mínim. Era un gran amic.
Vaig seguir amb els entrenaments i ja corria practicament uns 50 minuts cada dia, feia uns 5-6km al dia. Encara mancava un món. Fins ara nens.

dimarts, 23 de novembre del 2010

35 anys sense fer esport

Hola companys en aquest blog que avui començo us explicaré la meva petita vida esportiva; almenys de moment.
Tinc 35 anys i tot i ser un nervi i una persona molt i molt activa la meva vida fins al mes de juny del 2009 senzillament consistia en anar a treballar al mati, estar amb la meva filla a la tarda, estar amb la meva dona poquetes hores al dia,(ella treballa a la tarda ), fer unes quantes hores de sofà, sopar, a dormir i... tornem a la mateixa rutina cada dia.
La meva dona feia molt temps que insistia que fes alguna cosa que a mi m'agradés en les petites estones lliures de les quals disposo, basicament de 9 a 10 de la nit, quan la dona ja ha arribat i la meva filla ja és al llit.
La rutina feia molt temps que em matava per la qual cosa no em va costar massa decidir com ocuparia una estoneta cada dia, més que res per cremar la mala hòstia que a vegades acaba provocant la punyetera rutina de cada dia. Sense donar-hi massa voltes a la cosa el mes de juny de l'any passat vaig calçar-me unes bambes, roba minimament comode, i vaig començar a correr durant una mitja horeta cada dia, uns tres quilòmetres. Arribava a casa suat com un animal i fet pols, hagués estat molt senzill tornar al sofà, però si una cosa sóc és molt tossut, constant i molt resistent, allò que se'n diu assolir un objectiu encara que sigui per collons.
A mesura que van anar passant els dies vaig anar guanyant resistència física i cada vegada costava menys fer els tres km de cada dia. Era la meva afició però d'aqui no passava. No tenia cap més objectiu que sortir una estoneta cada dia.
Els objectius van canviar però sobtadament degut a un fet que tot i ser fred i cap dur ens van deixar a la meva dona i a mi totalment fets pols. Un nostre amic de l'Escala que feia menys d'un any que ens havia comunicat que tenia leucèmia, es va morir el mes d'octubre.
Arran del que us acabo d'explicar vaig decidir que la millor manera de recordar-lo era intentar acabar, ja anireu veient que quan dic intentar vull dir fer, la cosa que a ell més li agradava, fer maratons. Seria molt maco acabar la meva primera marató a l'Escala, lloc on ell havia fet la seva darrera marató, abans de detectar-li la malaltia.
Ja tenia un objectiu que era pura utopia: correr 42km. Que boig, si amb prou feines era capaç de fer-ne 3 cada dia.