Aquest diumenge 26 de desembre en Bella i un servidor varem correr la cursa de St Esteve que per segon any organitza Flama91.
Vaig poder anar a l'Escala amb dona i mainada i així culminar de forma immillorable una temporada que recordare amb especial emoció durant molts i molts anys.
Aquest any ha estat per a mi realment especial i carregat de tensió i sobretot moltes, moltes emocions amb final feliç.
La temporada realment podriem dir que es va acabar de manera brillant el passat 13 de novembre a la Marató Costa Daurada de Portaventura, no obstant aquestes tres curses fetes des d'aleshores hauran servit segurament per mantenir una miqueta el ritme, per acabar de pulir les meves estadístiques.
A l'Escala els 5km de la cursa varen transcorre de manera tranquileta i aguantant els 4minuts per km consolidats aquest any que aviat deixem. Vaig fer vint minutets.
L'any 2012 serà sens dubte un any que servirà per intentar igualar tot el fet aquest any passat i si pot ser anar una miqueta més enllà, el que se'n diu rizar el rizo.
Aquest any vinent cal sobretot intentar en la mesura del possible evitar lesions i entrenar amb molt de cap a fi efecte d'aconseguir agafar un gran estat de forma que em permeti arribar als darrers mesos de l'any a tope.
Feliç any nou a tots i tornarem a correr el 2012 ara toca descansar uns dies.
dimecres, 28 de desembre del 2011
dilluns, 19 de desembre del 2011
CURSA DE VILAFANT: EL TRIOMF DELS PETITS DETALLS
L'any passat vaig pensar anar-hi i finalment vaig optar per la Marató benèfica organitzada per Carles Avellana a Girona, no obstant aquest any tocava Vilafant.
De Vilafant cal dir poquetes coses però totes molt bones: cursa modesta però molt ben organitzada, feta amb molts il.lusió, avituallament més que correcte....
Ahir va bufar molta tramuntana i tot i això varen aconseguir aplegar molta gent amb ganes de donar el seu donatiu i de passada caminar una miqueta, correr o bé animar i passar una bona estona.
Pel que fa a mi vaig agarfar-me la cursa com un simple entrenament i va sortir-me prou bé ja que vaig estar-hi una horeta i vuit minuts i amb molt bones sensacions malgrat la molesta tramuntana que bufava i de valent.
Va arribant la cloenda de la temporada i ja només em manquen una o dues curses com a molt per la qual cosa toca fer balanç.
De moment a manca de que siguin una o dues els numeros d'aquesta temporada 2011 son els següents:
- 21 curses
- 1 mitja Marató
- 5 maratons
De Vilafant cal dir poquetes coses però totes molt bones: cursa modesta però molt ben organitzada, feta amb molts il.lusió, avituallament més que correcte....
Ahir va bufar molta tramuntana i tot i això varen aconseguir aplegar molta gent amb ganes de donar el seu donatiu i de passada caminar una miqueta, correr o bé animar i passar una bona estona.
Pel que fa a mi vaig agarfar-me la cursa com un simple entrenament i va sortir-me prou bé ja que vaig estar-hi una horeta i vuit minuts i amb molt bones sensacions malgrat la molesta tramuntana que bufava i de valent.
Va arribant la cloenda de la temporada i ja només em manquen una o dues curses com a molt per la qual cosa toca fer balanç.
De moment a manca de que siguin una o dues els numeros d'aquesta temporada 2011 son els següents:
- 21 curses
- 1 mitja Marató
- 5 maratons
dilluns, 12 de desembre del 2011
TOC D'ATENCIÓ A LA RUN RUN DE CORNELLÀ
Ahir a la cursa Run run de Cornellà del Terri les coses no varen funcionar prou bé per tant és molt coherent fer autocrítica i buscar-ne les causes.
La temporada ha estat massa maca i plena de fortes emocions com per preocupar-se per un mal resultat en un dia determinat.
Fer un temps de 51minuts en una cursa de 10km quan el que acostumo a fer és com a molt malament 45minuts és evidentment tenir un dia molt fotut.
Que va passar?
_ Suposo, i que no serveixi d'excusa Mourinho, que venir de fer tres maratons en poc més d'un mes encara que hom no vulgui deu minvar la força a les cames.
- D'ença del 13 de Novembre a la darrera marató he entrenat molt poquet ja que fins fa quatre dies tenia molesties a la cama dreta i volia solucionar-ho.
- Voldria creure que no vaig anar de sobrat i em vaig fotre una merescuda hostia de campionat. En cas de ser així, sortia a mantenir o rebaixar o millorar els 42 d'Olot, benvinguda i merescuda.
- Malgrat els reptes assolits em queda molt per aprendre.
- Cada dia veig més clar que soc més corredor de fons que no pas corredor de curses en que només de sortir ja estàs pensant en rebaixar temps. Més resistent que no pas ràpid.
Després de tot això només cal dir que haurè après la lliço i que aniré a fer els 14 de Vilafant sobretot anant a gaudir i passar-ho bé.
Ahir vaig arribar negat de suor i al límit quan jo faig maratons sense molt cansanci, sobretot cruximent a les cames, i sense suar practicament.
Molt mal dia la veritat.
Propera temporada cinc maratons de les quals dues segurament seran de muntanya.
Cau Barcelona per massa cara i per tant caldra deixar-la per a època de vaques no tant magres.
La temporada ha estat massa maca i plena de fortes emocions com per preocupar-se per un mal resultat en un dia determinat.
Fer un temps de 51minuts en una cursa de 10km quan el que acostumo a fer és com a molt malament 45minuts és evidentment tenir un dia molt fotut.
Que va passar?
_ Suposo, i que no serveixi d'excusa Mourinho, que venir de fer tres maratons en poc més d'un mes encara que hom no vulgui deu minvar la força a les cames.
- D'ença del 13 de Novembre a la darrera marató he entrenat molt poquet ja que fins fa quatre dies tenia molesties a la cama dreta i volia solucionar-ho.
- Voldria creure que no vaig anar de sobrat i em vaig fotre una merescuda hostia de campionat. En cas de ser així, sortia a mantenir o rebaixar o millorar els 42 d'Olot, benvinguda i merescuda.
- Malgrat els reptes assolits em queda molt per aprendre.
- Cada dia veig més clar que soc més corredor de fons que no pas corredor de curses en que només de sortir ja estàs pensant en rebaixar temps. Més resistent que no pas ràpid.
Després de tot això només cal dir que haurè après la lliço i que aniré a fer els 14 de Vilafant sobretot anant a gaudir i passar-ho bé.
Ahir vaig arribar negat de suor i al límit quan jo faig maratons sense molt cansanci, sobretot cruximent a les cames, i sense suar practicament.
Molt mal dia la veritat.
Propera temporada cinc maratons de les quals dues segurament seran de muntanya.
Cau Barcelona per massa cara i per tant caldra deixar-la per a època de vaques no tant magres.
dimecres, 16 de novembre del 2011
MARATÓ COSTA DAURADA: REPTE ACONSEGUIT
He estat tot aquest any entrenant dur i intentant fer les coses el més bé possible a fi de poder arribar al mes d'octubre en plena força i sense lesions.
Crec sincerament que Barcelona va ser la clau ja que una vegada havent superat les adversitats que va suposar acabar aquella primera marató la moral va convertir-se en indestructible. Mai a la vida ho he passat tant malament i he patit tant com vaig arribar a patir aquell 6 de març. Va valer la pena.
Diumenge era el dia sommiat, la culminació de tota la feina duta a terme al llarg de tota la temporada, la culminació del repte maratonià.
Vaig anar a Portaventura amb tota la familia amb la intenció de que tinguessin un merescut cap de setmana de vacances i de passada penjar-me la cinquena i així posar cloenda a una treballada temporada.
El diumenge va arribar el dia de la veritat i per això vaig mantenir el planning de les anteriors maratons: esmorzar unes tres horetes abans del començament, vaselina als peus i escalfament suau i pocs estiraments uns deu minuts abans de l'inici de la marató.
Amb una miqueta de retard, uns vint minuts, i amb els nervis perfectament controlats, varem començar a correr per terres tarragonines.
En els primers 10km les sensacions eren ja molt millors que vint dies abans a Castelldefels i varen anar passant amb tranquil.litat, reservant forces i a prou bon ritme.
Els següents 11km fins arribar a la mitja marató la cosa va canviar i sobretot cap al km 18 vaig notar que no anava massa bé de forçes no obstant vaig anar corrent fins a passar per la mitja marató amb un crono d'1h i 50minuts, per tant ja havia rebaixat en 8minuts la marca de Castefa però no la del març a Empúries que va ser d'1h i 46minuts.
Va animar-me molt veure la Núria, la Júlia i en Joel animant en la meva primera passada per meta a Portaventura i això va permetre carregar moral i forçes.
La segona part de la marató com sempre per a mi consisteix en fer 10km fins arribar al 31 o 32 i la resta si convé es substitueixen les forçes molt minvades per la adrenalina, la moral, la capacitat de patiment, en definitiva posant els collons damunt la taula.
Diumenge l'esquema va ser exactament el mateix amb la diferència que el temps va acompanyar, les forçes van aguantar ven bé fins al 35 i sobretot que amb tres hores vaig aconseguir fer 33km la qual cosa va fer-me veure que era perfectament possible baixar per segona vegada de les quatre hores.
No vaig parar en cap moment i malgrat que els bessons anaven ja molt justos a mesura que m'anava acostant a l'arribada vaig anar ja pensant en arribar amb la Júlia tal com li havia promès.
Les emocions havien estat contingudes minut a minut, no m'havia tremolat el pols ni un moment. Quan vaig veure que la Núria em donava en Joel en braços i la Júlia corria agafada de la ma al meu costat i que el crono marcava 3h i 55minuts vaig començar a plorar com un nen. Ja no era un somni, el patiment havia valgut la pena, el repte havia caigut i jo era sens dubte el paio més feliç ja que ho havia aconseguit i a més amb la familia al meu costat.
Gràcies a tots, prometo donar molta més guerra l'any vinent.
L'11 de desembre, podré celebrar les cinc maratons, l'aniversari de la Núria i dos anys ja en curses a cornella lloc on va començar tot.
dimecres, 9 de novembre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
El meu gran repte maratonià: ahir Marató del Mediterrani
Vaig patir molt, moltissim ahir diumenge, només comparable a la èpica Marató de Barcelona del març passat.
A Empúries no vaig patir gens ni mica, va ser la cursa somiada, la perfecció i és va traduir en un temps espectacular que encara avui no me'l crec.
A Collserola va ser el meu debut en Marató de muntanya i va anar prou bé i vaig acabar en una condició física prou acceptable.
La nit de dissabte abans de marxar cap a Castelldefels vaig dormir unes quatre hores i una vegada a Castelldefels de matinada vaig acabar de dormir unes tres horetes més al cotxe.
A partir de les set del mati a la fira del corredor a recollir dorsal, xip i camiseta, (quatre km grossa), i després de descansar una estoneta en el hall de l'hotel cap al cotxe a acabar de fer els darrers preparatius.
Feia molta fred per la qual cosa vaig anar abrigat fins ben bé un quartet d'hora abans de l'inici de la cursa.
A les nou amb fred i amenaça de pluja va començar la quarta.
En els primers compassos de la cursa vaig intentar marcar ritme suau i així anar escalfant les cames, no obstant ahir va costar deu i ajuda aconseguir que les cames adoptessin la temperatura idonea per correr.
Tot avançant i sumant km la cosa va anar millorant una miqueta tot i que ahir la veritat és que els primers deu van passar molt lentament. Vaig fer 58minuts quan jo faig uns 50 en maratons.
Els següents deu ja van anar una miqueta millor i em varen deixar prou satisfet. Vaig passar per la mitja marató amb un temps d'1h i 57 minuts, lluny, molt lluny de la hora i 46minuts del març a Empúries.
Començava la segona part de la marató i l'objectiu de sempre va ser passar 10km més fins al 32 i una vegada al 32 si les forçes abandonaven optar per la èpica i molts collons.
La cosa va anar sobre el previst ja que vaig anar avançant a poc a poquet peró amb un ritme més que correcte i amb les forces més que intactes encara.
Al km 31 portava tres hores justes per la qual cosa se'm va passar per un momentet pel cap que podia baixar de les 4h tot i que sabia perfectament que això no seria ja que quedava la tortura.
Varem estar molta estona anant amb un company argentí que va fer Collserola i ens animarem mutuament ja que estavem en aquells moments literalment trencats, les cames no tiraven i els bessons estavem molt carregats.
Tinc que donar unes gràcies immenses a la gent dels avituallaments del passeig marítim ja que sense els seus ànims possiblement ahir la cosa s'hagués torçat bastant.
Els km que van del 35 fins al 42 em varem permetre seguir comprovant que som gent que estem fets d'una pasta especial, gent molt dura psicologicament i amb una capacitat de sofriment a prova de tot, com jo dic els tenim quadrats.
Com en totes les maratons fetes fins ara el companyerisme en els km de patiments ens fa grans, molt grans i com bé sabeu imbatibles.
Ahir vaig veure gent trencada fisicament i plorant per que pels seus collons ells no abandonen ni ho faran mai.
Estic molt orgullós de tot el que he aconseguit, de tot el que estic apunt d'aconseguir i preparat per aguantar el patiment fins al darrer segon.
La meva arribada meta ahir va ser enmig de la pluja amb un temps més que bo i amb els bessons a can pistraus però feliç, immensament feliç.
Abraçades amb companys que no coneixes de res però que els has estat animant en el seu patiment i han acabat com han pogut però que han acabat.
Toca recuperar-se per poder anar a la cinquena amb plenes garanties. No en dubteu, soc de ferro colat i no deixaré passar la oportunitat de fer quelcom gran, molt gran. almenys per mi.
Gràcies Castelldefels ens veiem l'any vinent.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
CURSA DE ST LLUC CIUTAT D'OLOT: DARRER TEST ABANS DE VEURE LA XONI DE CASTEFA
Ahir diumenge vaig pujar amb la familia cap a Olot a correr la Cursa de St Lluc.
Aquesta prova del calendari em feia especial gràcia basicament per dos motius: correr a Olot i la Garrotxa en general és sempre un privilegi, per la terra, la seva magnifica gent...
Era també molt important ja que era el darrer test escollit abans d'afrontar diumenge vinent la quarta marató de la temporada.
Ens varem trobar amb en Jordi i familia a Olot amb l'objectiu de correr la cursa i de passada aprofitar per visitar la fira de St Lluc que a Olot es celebra per aquestes dates.
He de reconèixer que a la capital de la Garrotxa ahir hi pujava amb una motivació especial, fins i tot amb nervis ja que malgrat pensar-ho i no dir-ho l'objectiu perseguit era rebaixar els 43minuts en curses de 10000metres i així apropar-me cada vegada més als 40minutets.
Abans de començar vaig comentar-li al company de Figueres que anava amb aquest objectiu de fer quarantes i molt poc.
La prova va començar a dos quarts d'onze del mati ja que abans varen participar els petitons i els pre-benjamins.
El resum que avui faré de la meva participació a Olot és sintètic, molt breu i entenedor: vaig agafar aire, em vaig carregar de mala ostia i vaig correr ràpid, molt ràpid, tant com vaig poder, al límit de les meves possibilitats.
Vaig estar adelantant com a mi m'agrada i em motiva, sempre des de les darreres posicions a la sortida fet que em va permetre anar escalfant les cames a poc a poc.
El resultat final és prou satisfactori ja que vaig aconseguir parar el crono en 42minuts i així rebaixar la marca de 43minuts assolida fins ahir.
La classificació final em situa en el lloc 72 de 268 participants a la matinal d'ahir.
La meva moral esta intacte, la motivació a tope, les forçes ben guardadetes per a grans ocacions i la meva forma física si no s'esdevé una pajara a dia d'avui és immillorable.
Vaig a Castelldefels a correr la Marató del Mediterrani i pretenc que sigui la quarta de la temporada i una menys de cara a la fita marcada.
No fallaré senyors!!!!!.
Pd: tinc sis hores de marge per la qual cosa si és necessari en faré ús abans d'abandonar una Marató.
Aquesta prova del calendari em feia especial gràcia basicament per dos motius: correr a Olot i la Garrotxa en general és sempre un privilegi, per la terra, la seva magnifica gent...
Era també molt important ja que era el darrer test escollit abans d'afrontar diumenge vinent la quarta marató de la temporada.
Ens varem trobar amb en Jordi i familia a Olot amb l'objectiu de correr la cursa i de passada aprofitar per visitar la fira de St Lluc que a Olot es celebra per aquestes dates.
He de reconèixer que a la capital de la Garrotxa ahir hi pujava amb una motivació especial, fins i tot amb nervis ja que malgrat pensar-ho i no dir-ho l'objectiu perseguit era rebaixar els 43minuts en curses de 10000metres i així apropar-me cada vegada més als 40minutets.
Abans de començar vaig comentar-li al company de Figueres que anava amb aquest objectiu de fer quarantes i molt poc.
La prova va començar a dos quarts d'onze del mati ja que abans varen participar els petitons i els pre-benjamins.
El resum que avui faré de la meva participació a Olot és sintètic, molt breu i entenedor: vaig agafar aire, em vaig carregar de mala ostia i vaig correr ràpid, molt ràpid, tant com vaig poder, al límit de les meves possibilitats.
Vaig estar adelantant com a mi m'agrada i em motiva, sempre des de les darreres posicions a la sortida fet que em va permetre anar escalfant les cames a poc a poc.
El resultat final és prou satisfactori ja que vaig aconseguir parar el crono en 42minuts i així rebaixar la marca de 43minuts assolida fins ahir.
La classificació final em situa en el lloc 72 de 268 participants a la matinal d'ahir.
La meva moral esta intacte, la motivació a tope, les forçes ben guardadetes per a grans ocacions i la meva forma física si no s'esdevé una pajara a dia d'avui és immillorable.
Vaig a Castelldefels a correr la Marató del Mediterrani i pretenc que sigui la quarta de la temporada i una menys de cara a la fita marcada.
No fallaré senyors!!!!!.
Pd: tinc sis hores de marge per la qual cosa si és necessari en faré ús abans d'abandonar una Marató.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
MARATÓ DE MUNTANYA PARC NATURAL DE COLLSEROLA: JA EN VAN 3!!!!!!!!!!
Una marató en ruta i damunt asfalt és, ja per concepte, una prova de fons molt dura i que no esta a l'abast de tothom. No és fàcil aconseguir el punt físic i mental just per a plantejar-se provar-ho.
Com molt bé sabeu els que em coneixeu una miqueta aquest any vaig darrere el gran repte de les cinc maratons i evidentment no pararé fins creuar la meta de la cinquena.
Quan vaig organitzar el calendari de maratons me'n mancava una per la qual no trovaba dates ni lloc. En tenia clares quatre no obastant la cinquena no sortia fins que fent una acte de pura i clara bogeria vaig autoimpasar-me una marató de muntanya. La data del dos d'octubre m'anava molt bé i vaig tirar pel dret.
Una vegada anunciat a tothom ja no podia tirar-me enrere tot i ser plenament conscient que era un repte molt complicat.
Aquest dissabte a les dos quarts de tres de la nit, després de fer un son d'unes tres horetes, vaig engegar el cotxe a la recerca de la tercera marató de la temporada.
Vaig anar tranquilament cap a Bcna i abans de les cinc de la matinada ja estava aparcat aprop del velodrom d'Horta per la qual cosa vaig decidir posar-me a dormir al cotxe fins a les set menys deu. A les set calia anar a recollir el xip i la targeta de pas que calia ser marcada a cada avituallament.
Una vegada fet el tràmit el següent pas va consistir en preparar-se per la cursa i començar a escalfar suaument, fer una visita a l'interior del velodrom...
A les vuit en punt va començar la meva nova aventura, el meu gran repte.
Vaig començar a ritme suau amb la idea de que les cames s'anessin escalfant a poc a poc i així poder-ne treure un major rendiment més endavant.
Els primers set km fins al primer avituallament varen ser primer en franca pujada i més endavant una mica més suaus i varen passar bastant bé.
Els segons set varen també passar prou bé cosa que no és pot dir dels que mancaven per arribar a la mitja marató. Van ser amb pujada molt forta i molt vertical i varen costar deu i ajuda.
Vaig acabar els primers 21km amb un temps molt bo per ser marató de muntanya: 2h i 36 minuts o el que és el mateix, una horeta més que a Empúries en planer.
Després de fer bons avituallaments amb barretes energètiques, taronja i aigua, vaig començar amb molta il.lusió la segona part de la marató.
El tram que anava des del 21 fins al 27 va ser bastant dur per bé que les forçes estaven planament intactes i el convenciment d'acabar feia molta estona que ja el tenia molt present.
Del 27 fins al 31 va ser duríssim i vaig perdre bastant temps no obstant sabia perfectament que si els aconseguia acabar la resta sortiria per collons.
Vaig arribar a l'avituallament del km 37 totalment fos i practicament demanant l'hora per la qual cosa vaig fer un bon avituallament i vaig recuperar forçes i adrenalina per acabar.
Els darrers km varen sortir de dins a base de collons, empempta, mentalitat i molt i molt de cap ja que no quedaven practicament cames.
Ho he tornat a fer i amb un temps per a mi espectacular.
Crec en mi, en la meva forma física, resistència mental i se que arribaré on jo em proposi arribar.
Cada vegada que acabo és per a mi una victòria, una dosi enorme d'autoestima.
Tremola Castelldefels!!!.
dilluns, 19 de setembre del 2011
CURSA NOCTURNA DE DARNIUS: DARRER TEST ABANS DE COLLSSEROLA
Aquest dissabte 17 de setembre a dos quarts de deu de la nit vaig anar a correr la cursa nocturna de Darnius.
La cursa sortia de la zona del pantà de Boadella i suposo que en gran mesura degut al mal temps, va fer que amb prou feina fossim una vuitantena de participants a la línia de sortida.
Els objectius abans de començar no eren ni molt menys competitius, ans al contrari, vaig proposar-me anar en tot moment el més lent possible i aixi poder acabar la cursa totalment descansat.
Va costar moltissím no adelantar, no fer canvis de ritme, no deixar que l'adrenalina marqués el pas, en definitiva va ser molt complicat deixar de competir per fer un bon temps i una bona classificació.
La marxa nocturna va constar d'un recorregut de dotze quilòmetres bastant durs, sobretot la primera part.
Vaig ser tossut i pensant en collsserola vaig fer senzillament un entrenament de qualitat i la veritat és que el resultat final va ser més que satisfactori.
No vaig cansar-me gens ni mica i tot i això el temps final va ser d'una horeta i quatre minuts i la vintivuitena posició de setanta set participants.
El resum de tot plegat és evidentment bastant clar: si hagués apretat la màquina com faig sempre hagués quedat entre els primers a l'arribada. No cercava això dissabte.
Ja no hi ha més proves i per tant ja només manca entrenar aquesta setmana i practicament no fer res la següent.
Comença la festa i per tant després de molt temps preparant-me és el moment de tenir el cap fred com dissabte i no fer despesa física a destemps i quan no toqui.
La cursa sortia de la zona del pantà de Boadella i suposo que en gran mesura degut al mal temps, va fer que amb prou feina fossim una vuitantena de participants a la línia de sortida.
Els objectius abans de començar no eren ni molt menys competitius, ans al contrari, vaig proposar-me anar en tot moment el més lent possible i aixi poder acabar la cursa totalment descansat.
Va costar moltissím no adelantar, no fer canvis de ritme, no deixar que l'adrenalina marqués el pas, en definitiva va ser molt complicat deixar de competir per fer un bon temps i una bona classificació.
La marxa nocturna va constar d'un recorregut de dotze quilòmetres bastant durs, sobretot la primera part.
Vaig ser tossut i pensant en collsserola vaig fer senzillament un entrenament de qualitat i la veritat és que el resultat final va ser més que satisfactori.
No vaig cansar-me gens ni mica i tot i això el temps final va ser d'una horeta i quatre minuts i la vintivuitena posició de setanta set participants.
El resum de tot plegat és evidentment bastant clar: si hagués apretat la màquina com faig sempre hagués quedat entre els primers a l'arribada. No cercava això dissabte.
Ja no hi ha més proves i per tant ja només manca entrenar aquesta setmana i practicament no fer res la següent.
Comença la festa i per tant després de molt temps preparant-me és el moment de tenir el cap fred com dissabte i no fer despesa física a destemps i quan no toqui.
divendres, 16 de setembre del 2011
CURSA NOCTURNA DE CORNELLA DE TERRI I CURSA DEPERTAFERRO DE BÀSCARA: COM FER DUES CURSES EN UN CAP DE SETMANA I NO ACABAR CANSAT.
Aquest cap de setmana ha estat sense cap mena de dubte de descans actiu ja que malgrat no treballar tampoc he estat inactiu ni molt menys.
El dissabte a dos quarts de deu de la nit cursa de 8km nocturna a Cornella de Terri. Només de sortir ens varem posar a davant de tot i encapaçalant la marxa un payo bastant més jove que jo i un servidor. La sensació de girar el cap enrrere i veure que ets primer és un sensació nova per mi i sens dubte molt gratificant.
Varem anar tirant molt fort i suposo que això va fer que aguantessim a davant només fins a la meitat de la cursa i que finalment acabessim essent sobrepassats per nou participants més. De l'experiència se'n treuen lliçons i aspectes a corregir. Molt satisfet.
A les dotze a dormir, sobretot descansar les cames, i a les set del mati altre vegada d'empeu per començar els preparatius de la cursa del mati de diumenge.
A Bàscara erem dos Armenterencs i el company de Figueres tots ells no havent entrenat practicament en tot l'estiu. Aqui evidentment crec portar avantatge ja que jo en comptes de descansar he entrenat i fet més curses que mai. Plena forma.
La cursa va començar molt dura ja que els quatre o cinc primers quilòmetres varen ser de pujada trencacames. La segona part una mica més suau.
El meu temps final sincerament haig de afirmar que va ser dolent ja que fer quaranta nou minuts deixa un regust agredolç i em situa lluny dels quaranta quatre o quaranta cinc.
Els companys entre cinquanta minutets i una hora.
Malgrat el dit fins ara, una vegada mirada la classificació i veient que la cursa es va guanyar amb trenta nou quant normalment se sol fer amb uns trenta o trenta dos... pse, la cosa pinta una mica millor.
Seguiré molt dur i constant i amb una confiança sense límit en les meves possibilitats, res no em fa por i res és impossible només cal lluitar molt i molt per assolir-ho.
El dissabte a dos quarts de deu de la nit cursa de 8km nocturna a Cornella de Terri. Només de sortir ens varem posar a davant de tot i encapaçalant la marxa un payo bastant més jove que jo i un servidor. La sensació de girar el cap enrrere i veure que ets primer és un sensació nova per mi i sens dubte molt gratificant.
Varem anar tirant molt fort i suposo que això va fer que aguantessim a davant només fins a la meitat de la cursa i que finalment acabessim essent sobrepassats per nou participants més. De l'experiència se'n treuen lliçons i aspectes a corregir. Molt satisfet.
A les dotze a dormir, sobretot descansar les cames, i a les set del mati altre vegada d'empeu per començar els preparatius de la cursa del mati de diumenge.
A Bàscara erem dos Armenterencs i el company de Figueres tots ells no havent entrenat practicament en tot l'estiu. Aqui evidentment crec portar avantatge ja que jo en comptes de descansar he entrenat i fet més curses que mai. Plena forma.
La cursa va començar molt dura ja que els quatre o cinc primers quilòmetres varen ser de pujada trencacames. La segona part una mica més suau.
El meu temps final sincerament haig de afirmar que va ser dolent ja que fer quaranta nou minuts deixa un regust agredolç i em situa lluny dels quaranta quatre o quaranta cinc.
Els companys entre cinquanta minutets i una hora.
Malgrat el dit fins ara, una vegada mirada la classificació i veient que la cursa es va guanyar amb trenta nou quant normalment se sol fer amb uns trenta o trenta dos... pse, la cosa pinta una mica millor.
Seguiré molt dur i constant i amb una confiança sense límit en les meves possibilitats, res no em fa por i res és impossible només cal lluitar molt i molt per assolir-ho.
dimarts, 30 d’agost del 2011
CURSA DE MUNTANYA VERNTALLAT-EL MALLOL
Aquest diumenge tocava matinar per anar cap a Les Preses a correr la primera edició de la cursa Verntallat-el Mallol, nou km de muntanya per una de les comarques que més envejo: La Garrotxa.
Aquesta vegada a més a més anava molt motivat no en va per a mi tenia un significat ben especial tot i que evidentment només simbòlic. Era la cursa 40 en menys de dos anyets corrent per Catalunya.
Varem esser dos cents participants amb una organització sencillament modèlica i a tenir molt en compte.
Gent simpàtica, atenta, agradable, no estressada com els quatre palanganes que vivim arran de mar, i amb moltes ganes de gaudir del mati. Senyors a més a més no varem tenir que pagar ni un puto euro.
A la sortida vaig posicionar-me practicament a darrera de tot, amb ganes de fer una cursa anant de res a molt més. Aixi va ser.
Després d'una sortida inicial al ralenti i una treva d'un km o km i mig vaig començar el meu ritual d'adelantaments continus i amb força i potencia i sobretot amb les cames i el cap ja amb adrenalina a tope.
És molt motivador anar passant tots i cada un dels corredors que has vist sortir ja fotent la cinquena de bon inici i sobretot veure que pel seu mal cap ara, quan encara falta més de la meitat de la prova, ja estan preguntant en quin km van, si falta molt per acabar...
Vaig anar avançant una estoneta i acte seguit vaig decidir deixar passar un parell de km a un ritme més suau a fi i efecte de poder acabar amb les piles ben carregades.
Els darrers compassos de la cursa em van `permetre anar guanyant posicions i malgrat no acabar entre els 15 primers com a Pals, si que vaig poder entrar en una més que digne 35ena posició final.
Al final 46minuts que no esta gens malament, un gran esmorzar amb porro i coca de sucre inclosos i cap a l'Armentera falta gent que la mainada i la dona esperen.
Aquesta vegada a més a més anava molt motivat no en va per a mi tenia un significat ben especial tot i que evidentment només simbòlic. Era la cursa 40 en menys de dos anyets corrent per Catalunya.
Varem esser dos cents participants amb una organització sencillament modèlica i a tenir molt en compte.
Gent simpàtica, atenta, agradable, no estressada com els quatre palanganes que vivim arran de mar, i amb moltes ganes de gaudir del mati. Senyors a més a més no varem tenir que pagar ni un puto euro.
A la sortida vaig posicionar-me practicament a darrera de tot, amb ganes de fer una cursa anant de res a molt més. Aixi va ser.
Després d'una sortida inicial al ralenti i una treva d'un km o km i mig vaig començar el meu ritual d'adelantaments continus i amb força i potencia i sobretot amb les cames i el cap ja amb adrenalina a tope.
És molt motivador anar passant tots i cada un dels corredors que has vist sortir ja fotent la cinquena de bon inici i sobretot veure que pel seu mal cap ara, quan encara falta més de la meitat de la prova, ja estan preguntant en quin km van, si falta molt per acabar...
Vaig anar avançant una estoneta i acte seguit vaig decidir deixar passar un parell de km a un ritme més suau a fi i efecte de poder acabar amb les piles ben carregades.
Els darrers compassos de la cursa em van `permetre anar guanyant posicions i malgrat no acabar entre els 15 primers com a Pals, si que vaig poder entrar en una més que digne 35ena posició final.
Al final 46minuts que no esta gens malament, un gran esmorzar amb porro i coca de sucre inclosos i cap a l'Armentera falta gent que la mainada i la dona esperen.
dimarts, 16 d’agost del 2011
MITJA MARATÓ CURSA DEL FAU: I COM FOTRE'S UNA FAVA DE COLLONS I TRES QUARTS
Aquest diumenge 14 d'agost l'Angelet, tres Bilcairencs i un servidor varem tenir prou collons per arribar a la meta i acabar la mitja de muntanya de Maçanet de Cabrenys.
El senyor Angelet, i és de justicia destacar-ho, va deixar-me, com deia fa molt de temps, esmaperdut, garrativat, corprès i va passar-me la ma per la cara encara que només fos per un quartet d'hora.
He de reconeixer que vaig pensar i segueixo pensant que és una puta barbaritat debutar amb una mitja de muntanya com aquesta. Dura, dura.
La cursa va començar a dos quarts de nou amb la sorpresa a darrera hora de que el recorregut no eren 21km sinò 23. Xulos aqui els de Maçanet de Cabrons.
Abans de començar els hi vaig dir: en una mitja convencional faig una hora i tres quarts per tant aqui li sumo una hora i acabo d'arrodonir per els dos km d'afegit i per tant la faré en unes tres horetes.
Vaig fer dues hores i tres quarts per tant tampoc vaig fallar massa alhora de calcular.
Al començament de la cursa vaig estar bastant més d'una hora pujant i pujant muntanya amunt intentant correr on es podia i caminant ,si senyors caminant, on no hi havia collons humans de correr i no fer-se mal ja que no hi havia cami transitable com jo estic acostumat.
Una vegada patida de veritat aquesta primera fase, va venir una baixada saltamarges amb molta pedra i per els que anem sobre asfalt molt perillós i massa tècnic.
En aquest intent de baixada vaig enssopegar més d'una vegada i vaig malmetre una mica el genoll dret amb sang i una mica cridaner.-
Després d'aquest tram de baixada va venir la gran putada ja que el terreny malgrat ser irregular i ple de pedres permetia anar ràpid o molt ràpid. Potser això va pensar un fotut novato de la muntanya com jo.
Sense saber com vaig començar a volar a cames ajudeu-me i descontrolat fins que el terreny va jugar-me una mala passada i vaig anar per terra de manera purament espectacular. Una hostia de campionat.
Vaig caure arrossegant el cos damunt l'omoplat esquerre i el pompis esquerre de manera que la conjunció amb les pedres del terreny va donar com a resultat una bona rascada amb tros amb cremada en ambdues parts.
Encara recordo la reacció dels que anaven darrere meu i ho van veure en directe: joder quina hostia s'ha cardat!!.
No havien passat ni dos segons que ja estava aixecat i tornant a correr ara però amb una miqueta més de respecte.
Els avituallaments que vaig anar trobant fins a l'arribada van anar bé per anar tirant aigua a la ferida i anar veient la reacció quan els demanaves si hi havia molt mal.
Fins al final vaig anar amb molt compte, tot aprofitant que com a mínim ara es podia correr.
Veient com havia estat la cosa era un miracle.
Abans d'arribar com vaig poder amb dues hores i tres quarts encara vaig tenir temps de esgarrinxar-me el genoll que quedava intacte.
Vaig trobar la cursa molt perillosa pels que no solem anar per muntanya. Malgrat que els paisatges son maravellosos ahir varen aturar el toro desbocat dels darrers temps i va ser durillo no poder correr a tota velocitat com a mi realment m'agrada.
La propera cursa serà a Calella on espero igualar com a mínim els trenta sis minuts en nou km de l'any passat i així retrobar-me amb la meva motivació com a corredor de fons.
Serà la que fa quaranta.
El senyor Angelet, i és de justicia destacar-ho, va deixar-me, com deia fa molt de temps, esmaperdut, garrativat, corprès i va passar-me la ma per la cara encara que només fos per un quartet d'hora.
He de reconeixer que vaig pensar i segueixo pensant que és una puta barbaritat debutar amb una mitja de muntanya com aquesta. Dura, dura.
La cursa va començar a dos quarts de nou amb la sorpresa a darrera hora de que el recorregut no eren 21km sinò 23. Xulos aqui els de Maçanet de Cabrons.
Abans de començar els hi vaig dir: en una mitja convencional faig una hora i tres quarts per tant aqui li sumo una hora i acabo d'arrodonir per els dos km d'afegit i per tant la faré en unes tres horetes.
Vaig fer dues hores i tres quarts per tant tampoc vaig fallar massa alhora de calcular.
Al començament de la cursa vaig estar bastant més d'una hora pujant i pujant muntanya amunt intentant correr on es podia i caminant ,si senyors caminant, on no hi havia collons humans de correr i no fer-se mal ja que no hi havia cami transitable com jo estic acostumat.
Una vegada patida de veritat aquesta primera fase, va venir una baixada saltamarges amb molta pedra i per els que anem sobre asfalt molt perillós i massa tècnic.
En aquest intent de baixada vaig enssopegar més d'una vegada i vaig malmetre una mica el genoll dret amb sang i una mica cridaner.-
Després d'aquest tram de baixada va venir la gran putada ja que el terreny malgrat ser irregular i ple de pedres permetia anar ràpid o molt ràpid. Potser això va pensar un fotut novato de la muntanya com jo.
Sense saber com vaig començar a volar a cames ajudeu-me i descontrolat fins que el terreny va jugar-me una mala passada i vaig anar per terra de manera purament espectacular. Una hostia de campionat.
Vaig caure arrossegant el cos damunt l'omoplat esquerre i el pompis esquerre de manera que la conjunció amb les pedres del terreny va donar com a resultat una bona rascada amb tros amb cremada en ambdues parts.
Encara recordo la reacció dels que anaven darrere meu i ho van veure en directe: joder quina hostia s'ha cardat!!.
No havien passat ni dos segons que ja estava aixecat i tornant a correr ara però amb una miqueta més de respecte.
Els avituallaments que vaig anar trobant fins a l'arribada van anar bé per anar tirant aigua a la ferida i anar veient la reacció quan els demanaves si hi havia molt mal.
Fins al final vaig anar amb molt compte, tot aprofitant que com a mínim ara es podia correr.
Veient com havia estat la cosa era un miracle.
Abans d'arribar com vaig poder amb dues hores i tres quarts encara vaig tenir temps de esgarrinxar-me el genoll que quedava intacte.
Vaig trobar la cursa molt perillosa pels que no solem anar per muntanya. Malgrat que els paisatges son maravellosos ahir varen aturar el toro desbocat dels darrers temps i va ser durillo no poder correr a tota velocitat com a mi realment m'agrada.
La propera cursa serà a Calella on espero igualar com a mínim els trenta sis minuts en nou km de l'any passat i així retrobar-me amb la meva motivació com a corredor de fons.
Serà la que fa quaranta.
dilluns, 8 d’agost del 2011
CURSA DE PALS: SEGUEIXO ANANT RÀPID
La cursa de Pals, una prova benèfica i prou ben organitzada per ser el primer any que es celebrava.
Tots els diners recaptats anaven en benefici de l'ictus cerebral i en concret a un dels hospitals més prestigiosos i de més renom que tenim en aquest pais: el clínic de Barcelona.
Vaig poder-hi anar amb la mainada i amb la dona a qui evidentment toca agrair tot el seu esforç. Crec que també varen passar-ho prou bé.
La prova matinal va començar a les nou del mati i uns quatre minutets més per poder donar així la sortida a un atleta maratonià en cadira de rodes, pedalant amb les mans, i així poder-li brindar un fort i merescut aplaudiment.
A nivell purament personal la meva crònica és fàcil d'explicar. Vaig començar amb ganes de tornar a rascar els quatre minuts el quilòmetre i malgrat no assolir-ho, trenta tres i pico, les sensacions varen continuar essent molt bones.
Els primers quilòmetres adelantant una estoneta fins cap al tres per passar a uns tres més de baixar una miqueta la intensitat per així poder acabar els dos darrers a màxim rendiment i tirant de cap i de cames a fi d'intentar tornar a trencar la barrera.
A l'arribada vaig estar comentant la cursa amb un senyor estranger molt simpàtic i quan ja em disposava a anar a buscar la dona i la mainada i esmorzar una miqueta vaig tenir una de les sorpreses que més il.lusió m'han fet d'ença que corro.
Vaig arribar a l'avituallament de l'arribada tot comentant la cursa en concret, i parlant del que invertim per quilòmetre, perque ahir varem anar més lents que altres vegades... en definitiva parlant distesament uns minutets amb el senyor de la foto.
El coneixeu? jo i la meva dona varem tenir-ne la gran sort.
Gràcies Xavi Bonastre.
Pd: Malgrat se que no llegirà aquesta petita crònica m'agradaria donar molts ànims a Pablo de qui vaig estar llegint la seva historia. És tant gran la feina que fas com la teva mentalitat de ferro.
Mentalitat de maratonià i... sabem de que parlem.
Tots els diners recaptats anaven en benefici de l'ictus cerebral i en concret a un dels hospitals més prestigiosos i de més renom que tenim en aquest pais: el clínic de Barcelona.
Vaig poder-hi anar amb la mainada i amb la dona a qui evidentment toca agrair tot el seu esforç. Crec que també varen passar-ho prou bé.
La prova matinal va començar a les nou del mati i uns quatre minutets més per poder donar així la sortida a un atleta maratonià en cadira de rodes, pedalant amb les mans, i així poder-li brindar un fort i merescut aplaudiment.
A nivell purament personal la meva crònica és fàcil d'explicar. Vaig començar amb ganes de tornar a rascar els quatre minuts el quilòmetre i malgrat no assolir-ho, trenta tres i pico, les sensacions varen continuar essent molt bones.
Els primers quilòmetres adelantant una estoneta fins cap al tres per passar a uns tres més de baixar una miqueta la intensitat per així poder acabar els dos darrers a màxim rendiment i tirant de cap i de cames a fi d'intentar tornar a trencar la barrera.
A l'arribada vaig estar comentant la cursa amb un senyor estranger molt simpàtic i quan ja em disposava a anar a buscar la dona i la mainada i esmorzar una miqueta vaig tenir una de les sorpreses que més il.lusió m'han fet d'ença que corro.
Vaig arribar a l'avituallament de l'arribada tot comentant la cursa en concret, i parlant del que invertim per quilòmetre, perque ahir varem anar més lents que altres vegades... en definitiva parlant distesament uns minutets amb el senyor de la foto.
El coneixeu? jo i la meva dona varem tenir-ne la gran sort.
Gràcies Xavi Bonastre.
Pd: Malgrat se que no llegirà aquesta petita crònica m'agradaria donar molts ànims a Pablo de qui vaig estar llegint la seva historia. És tant gran la feina que fas com la teva mentalitat de ferro.
Mentalitat de maratonià i... sabem de que parlem.
diumenge, 7 d’agost del 2011
dimarts, 2 d’agost del 2011
CURSA DE CALDES DE MALAVELLA: NO CADA DIA SERÀ DIUMENGE DE GLÒRIA
Aquest diumenge dia 31 de Juliol tocava acabar el mes amb bones sensacions i sobretot mantenir per damunt de tot un enorme esperit competitiu. Així va ser.
La cursa de 8km, malgrat que havia de començar a dos quarts de nou, va donar inici uns minutets més tard a fi i efecte de poder acabar d'inscriure els molts participants allí reunits.
La matinal apuntava prou bé ja que el temps es va comportar bastant en el sentit que no va fer massa calor. Molt suportable per estar a finals de Juliol.
Vaig anar a Caldes amb la certesa de que era capaç de mantenir un bon esperit competitiu però sabent i assumint que diumenges de glòria és materialment impossible que es donin cada cap de setmana.
Els primers quatre quilòmetres en aquesta ocasió foren de pujada, bé deixem-ho en pujadeta, per la qual cosa sempre és una miqueta més complicat escalfar les cames de manera òptima en terreny no eminentment planer.
Esdevingueren uns primers quatre bastant ràpids, oscil.lant al voltant dels quatre minuts i mig, i esperaven uns segons quatre de velocitat màxima, per intentar recuperar el temps perdut.
La darrera part de la cursa com ja he apuntat va anar perfecte per intentar provar com estan les forces, com esta la velocitat punta. El resultat va ser plenament satisfactori i les sensacions en cursa, amb adrenalina a tope, realment bones.
Al final no vaig ser capaç de repetir els trenta un de Sta Cristina d'Aro no obstant vaig aconseguir una marca prou bona de trenta cinc minutets.
Una vegada passades amb nota aquestes dues curses aquest cap de setmana vinent a Pals aprofitaré que és una cursa curta, uns sis quilòmetres i pico, per intentar posar cos, cames i ment a revolucions màximes.
Espero tornar a donar la campanada i tornar a rebaixar marques.
En definitiva, i és el que més m'importa, segueix la preparació per la temporada de maratons.
Prou lesions sisplau que ara m'ho estic passant de puta mare.
La cursa de 8km, malgrat que havia de començar a dos quarts de nou, va donar inici uns minutets més tard a fi i efecte de poder acabar d'inscriure els molts participants allí reunits.
La matinal apuntava prou bé ja que el temps es va comportar bastant en el sentit que no va fer massa calor. Molt suportable per estar a finals de Juliol.
Vaig anar a Caldes amb la certesa de que era capaç de mantenir un bon esperit competitiu però sabent i assumint que diumenges de glòria és materialment impossible que es donin cada cap de setmana.
Els primers quatre quilòmetres en aquesta ocasió foren de pujada, bé deixem-ho en pujadeta, per la qual cosa sempre és una miqueta més complicat escalfar les cames de manera òptima en terreny no eminentment planer.
Esdevingueren uns primers quatre bastant ràpids, oscil.lant al voltant dels quatre minuts i mig, i esperaven uns segons quatre de velocitat màxima, per intentar recuperar el temps perdut.
La darrera part de la cursa com ja he apuntat va anar perfecte per intentar provar com estan les forces, com esta la velocitat punta. El resultat va ser plenament satisfactori i les sensacions en cursa, amb adrenalina a tope, realment bones.
Al final no vaig ser capaç de repetir els trenta un de Sta Cristina d'Aro no obstant vaig aconseguir una marca prou bona de trenta cinc minutets.
Una vegada passades amb nota aquestes dues curses aquest cap de setmana vinent a Pals aprofitaré que és una cursa curta, uns sis quilòmetres i pico, per intentar posar cos, cames i ment a revolucions màximes.
Espero tornar a donar la campanada i tornar a rebaixar marques.
En definitiva, i és el que més m'importa, segueix la preparació per la temporada de maratons.
Prou lesions sisplau que ara m'ho estic passant de puta mare.
dilluns, 25 de juliol del 2011
UN "BOLIDO" A 16KM/H A LA CURSA DE STA. CRISTINA D'ARO
Dissabte a dos quarts de vuit de la tarda tocava repetir la cursa de Sta. Cristina d'Aro i així intentar millorar el resultat de l'any passat. Amb rebaixar o bé igualar els trenta tres minuts marcats l'any anterior ja em donava per més que satisfet.
Vaig arribar a Sta. Cristina més d'una hora abans que comencés la prova per la qual cosa vaig poder agafar-me les coses amb molta calma i tranquilitat.
Arribar amb temps sufucient em va permetre veure la cursa infantil mentre anava fent un petit escalfament suau, molt en la meva línea.
La cursa de vuit quilòmetres va començar una miqueta més tard.
Els primers compassos de cursa com sempre varen servir per anar prenent possessió del terreny i completar l'escalfament de les cames.
Una vegada assolit l'objectiu vaig posar el kers, crec que es diu així en F1, i com un animalot vaig començar a recuperar tot el temps premeditadament perdut tot adelantant per la dreta, l'esquerra, bé per on podia, el tema era adelantar, anar deixant-los enrrere i sobretot, el més important que no et tornin a passar una vegada sobrepassats.
Complerta l'estoneta d'avançaments massius vaig optar per seguir apretant però ja pensant amb el cap i no amb el cor, la qual cosa evidentment implica mantenir un ritmne el més elevat possible però pensant que encara quedaven uns tres quilòmetres i pico que calia aguantar a bon nivell.
La darrera part de la cursa, i ja va essent estratègia personal bastant emprada, sempre pretenc que consisteixi en un atac més que de velocitat, de resistència. És aquell moment que tornes a deixar personal enrrere per resistència ja que molts han calculat malament i arriben treient el fetge per la boca.
Cal aprofitar que arriben justos i debilitats.
Quan quedava un quilòmetre ja sabia que el cronometre final podia ser espectacular per la qual cosa vaig donar tot i més portant la davantera d'un grupet d'uns deu o dotze, sempre intentant accelerar quan algun pretenia passar.
Els darrers metres, quan ja veiem la meta alla mateix, un del grupet i jo varem posar-nos en paral.lel i va arribar a passar-me uns segons... he dit el que he dit : uns segons.
Tocava el kers final per acabar trencant la barrera dels quatre minuts per quilòmetre i entrar encara que sigui per una mariconadeta simbòlica, en el grup de tots aquells privilegiats que son capaços de correr amb temps per sota dels quatre.
Queden encara molts anys per estar més propers als tres que no pas als quatre. Els tres per als que no som professionals és un temps practicament definitiu i et permet guanyar curses facilment.
He estat molt, molt de temps corrent a dotze, màxim tretze quilòmetres la hora, evidentment els setze d'ahir als vuit de Caldes de diumenge vinent no es tornaran a repetir. Ho tinc molt assumit.
Carpe Diem i de la de diumenge ja en parlarem.
Puta màquina com molt bé dius Danielsand.
Vaig arribar a Sta. Cristina més d'una hora abans que comencés la prova per la qual cosa vaig poder agafar-me les coses amb molta calma i tranquilitat.
Arribar amb temps sufucient em va permetre veure la cursa infantil mentre anava fent un petit escalfament suau, molt en la meva línea.
La cursa de vuit quilòmetres va començar una miqueta més tard.
Els primers compassos de cursa com sempre varen servir per anar prenent possessió del terreny i completar l'escalfament de les cames.
Una vegada assolit l'objectiu vaig posar el kers, crec que es diu així en F1, i com un animalot vaig començar a recuperar tot el temps premeditadament perdut tot adelantant per la dreta, l'esquerra, bé per on podia, el tema era adelantar, anar deixant-los enrrere i sobretot, el més important que no et tornin a passar una vegada sobrepassats.
Complerta l'estoneta d'avançaments massius vaig optar per seguir apretant però ja pensant amb el cap i no amb el cor, la qual cosa evidentment implica mantenir un ritmne el més elevat possible però pensant que encara quedaven uns tres quilòmetres i pico que calia aguantar a bon nivell.
La darrera part de la cursa, i ja va essent estratègia personal bastant emprada, sempre pretenc que consisteixi en un atac més que de velocitat, de resistència. És aquell moment que tornes a deixar personal enrrere per resistència ja que molts han calculat malament i arriben treient el fetge per la boca.
Cal aprofitar que arriben justos i debilitats.
Quan quedava un quilòmetre ja sabia que el cronometre final podia ser espectacular per la qual cosa vaig donar tot i més portant la davantera d'un grupet d'uns deu o dotze, sempre intentant accelerar quan algun pretenia passar.
Els darrers metres, quan ja veiem la meta alla mateix, un del grupet i jo varem posar-nos en paral.lel i va arribar a passar-me uns segons... he dit el que he dit : uns segons.
Tocava el kers final per acabar trencant la barrera dels quatre minuts per quilòmetre i entrar encara que sigui per una mariconadeta simbòlica, en el grup de tots aquells privilegiats que son capaços de correr amb temps per sota dels quatre.
Queden encara molts anys per estar més propers als tres que no pas als quatre. Els tres per als que no som professionals és un temps practicament definitiu i et permet guanyar curses facilment.
He estat molt, molt de temps corrent a dotze, màxim tretze quilòmetres la hora, evidentment els setze d'ahir als vuit de Caldes de diumenge vinent no es tornaran a repetir. Ho tinc molt assumit.
Carpe Diem i de la de diumenge ja en parlarem.
Puta màquina com molt bé dius Danielsand.
diumenge, 17 de juliol del 2011
dilluns, 11 de juliol del 2011
Cursa de Quart: puja i puja a 12km/h
Dempeus a les sis del mati i a començar a agafar forçes abans d'anar cap a Quart. És important estar ben hidratat i menjar la veritat és que és menys important.
A dos quarts de vuit, fins i tot una miqueta abans, ja estava a destí i en poca estoneta ja estava inscrit a una nova cursa, sempre pensant en una minuciosa preparació de cara a estar al cent deu per cent de l'octubre fins a final d'any.
La matinal va començar puntual i no ens varem oblidar de fer un minut de silenci en record de Miquel Pairolí, mort recentment i vei de Quart.
Tret de sortida mitjançant coet a l'aire i començà una nova aventura plena d'incògnites ja que no m'havia assessorat de com era el recorregut marcat. No tenia ni la més remota idea de si era més planer o menys.
Els primers quilòmetres varen començar molt suaus i varen esdevenir molt bons per a poder fer un bon escalfament i anar posant el cap i les cames en funcionament. La temperatura prou bona.
Una vegada transcorreguda una estona no massa llarga de ruta practicament planera la cosa va canviar sobtadament per passar a camí molt costerut pel mig de corriols, travessant rierols, saltant tot esquivant obstacles i fent malbé les suspensions amb les moltes pedres que tenia el cami.
Aquesta part va esdevenir realment dura, no obstant vaig ser capaç de mantenir un ritme practicament constant i sobretot no tenir la temptació de molts de parar a caminar. En aquestes situacions només valen tres coses cames, cap i collons.
Va costar bastant anar pujant però una vegada aconseguit el tercer tram, la resta va ser com se sol dir bufar i fer ampolles. Baixada clavant frens i malmetent els genolls i intentant evitar caure en algun tram del camí.
I finalment després de dotzè quilòmetres arribada una altre vegada a la meta. Dos minuts després d'arribar va tocar el campanar: eren les nou del matí
Trenta cinc minuts després encara anaven arribant participants amb la llengua a fora i demanant l'hora.
Esmorzar digne d'esportista amb pa amb tomata, amb un bon embotit, beguda fresqueta, un bon porro de vi i a comentar la jugada amb gent que moltes vegades no coneixes absolutament de res.
Compartir emocions i sensacions ja pensant en la següent. Estem malalts? potser si però suposo que la mateixa malaltia porta en si mateixa el seu remeí immediat.
Propera cursa el 23 de juliol a Sta Cristina d'Arò.
A dos quarts de vuit, fins i tot una miqueta abans, ja estava a destí i en poca estoneta ja estava inscrit a una nova cursa, sempre pensant en una minuciosa preparació de cara a estar al cent deu per cent de l'octubre fins a final d'any.
La matinal va començar puntual i no ens varem oblidar de fer un minut de silenci en record de Miquel Pairolí, mort recentment i vei de Quart.
Tret de sortida mitjançant coet a l'aire i començà una nova aventura plena d'incògnites ja que no m'havia assessorat de com era el recorregut marcat. No tenia ni la més remota idea de si era més planer o menys.
Els primers quilòmetres varen començar molt suaus i varen esdevenir molt bons per a poder fer un bon escalfament i anar posant el cap i les cames en funcionament. La temperatura prou bona.
Una vegada transcorreguda una estona no massa llarga de ruta practicament planera la cosa va canviar sobtadament per passar a camí molt costerut pel mig de corriols, travessant rierols, saltant tot esquivant obstacles i fent malbé les suspensions amb les moltes pedres que tenia el cami.
Aquesta part va esdevenir realment dura, no obstant vaig ser capaç de mantenir un ritme practicament constant i sobretot no tenir la temptació de molts de parar a caminar. En aquestes situacions només valen tres coses cames, cap i collons.
Va costar bastant anar pujant però una vegada aconseguit el tercer tram, la resta va ser com se sol dir bufar i fer ampolles. Baixada clavant frens i malmetent els genolls i intentant evitar caure en algun tram del camí.
I finalment després de dotzè quilòmetres arribada una altre vegada a la meta. Dos minuts després d'arribar va tocar el campanar: eren les nou del matí
Trenta cinc minuts després encara anaven arribant participants amb la llengua a fora i demanant l'hora.
Esmorzar digne d'esportista amb pa amb tomata, amb un bon embotit, beguda fresqueta, un bon porro de vi i a comentar la jugada amb gent que moltes vegades no coneixes absolutament de res.
Compartir emocions i sensacions ja pensant en la següent. Estem malalts? potser si però suposo que la mateixa malaltia porta en si mateixa el seu remeí immediat.
Propera cursa el 23 de juliol a Sta Cristina d'Arò.
dimecres, 6 de juliol del 2011
Puja i Baixa Batet de la Serra: cursa de muntanya cent per cent
Vint i vuit curses atlètiques, dues mitjes maratons i quatre maratons fan trenta quatre; i us ben asseguro que no va ser ni molt menys una cursa més.
El dissabte a la tarda, seguint la norma de la temporada passada de fer alguna cursa que no fos en mati, vaig pujar amb la familia cap a Olot amb una motivació especial. Estava bastant cansat, no obstant quelcom em deia que les sensacions previes eren de cursa, de competitivitat màxima i així va ser malgrat la calor.
Fins ara només havia corrigut una cursa a Olot la temporada anterior i cal dir curt i ras que és un altre mòn. Correr a la Garrotxa. La seva gent transmeten tranquilitat, amabilitat i no van a preu fet com anem la resta.
La cursa era gratuïta i va començar a dos quarts de set de la tarda.
Els primers quilòmetres varen ser fotudament durs ja que va consistir en una pujada continuada i interminable amb pendents de fins el dotze per cent. Tot i la duresa no vaig pujar mai dels cinc minuts el quilòmetre la qual cosa em va permetre pujar fins al cim amb un temps relativament bo. Ara començava la segona part consistent en una baixada amb pendents encara una miqueta superiors en algun tram.
La baixada va ser per deixar anar el cos i sobretot anar a tall de llampec però amb molta cautela tot intentant esquivar un terreny farcit de pedres molt irregular i perillòs. Mentre baixava vaig frenar-me més d'una vegada pensant en que si feia un mal pas i tornava a torçar el turmell s'acavaba alla mateix la temporada.
El descens va servir tot i això per recuperar posicions i arribar a la meta amb un temps prou bo de trenta set minuts, a set minutets del guanyador.
De premi que volieu que ens donessin. Si senyors un fuet.
Diumenge vinent dia deu a les vuit del mati ja poden començar a tremolar la gent de Quart.
Ja aniran cinc caps de setmana seguits fent cursa. És quan corro que hi veig clar.
El dissabte a la tarda, seguint la norma de la temporada passada de fer alguna cursa que no fos en mati, vaig pujar amb la familia cap a Olot amb una motivació especial. Estava bastant cansat, no obstant quelcom em deia que les sensacions previes eren de cursa, de competitivitat màxima i així va ser malgrat la calor.
Fins ara només havia corrigut una cursa a Olot la temporada anterior i cal dir curt i ras que és un altre mòn. Correr a la Garrotxa. La seva gent transmeten tranquilitat, amabilitat i no van a preu fet com anem la resta.
La cursa era gratuïta i va començar a dos quarts de set de la tarda.
Els primers quilòmetres varen ser fotudament durs ja que va consistir en una pujada continuada i interminable amb pendents de fins el dotze per cent. Tot i la duresa no vaig pujar mai dels cinc minuts el quilòmetre la qual cosa em va permetre pujar fins al cim amb un temps relativament bo. Ara començava la segona part consistent en una baixada amb pendents encara una miqueta superiors en algun tram.
La baixada va ser per deixar anar el cos i sobretot anar a tall de llampec però amb molta cautela tot intentant esquivar un terreny farcit de pedres molt irregular i perillòs. Mentre baixava vaig frenar-me més d'una vegada pensant en que si feia un mal pas i tornava a torçar el turmell s'acavaba alla mateix la temporada.
El descens va servir tot i això per recuperar posicions i arribar a la meta amb un temps prou bo de trenta set minuts, a set minutets del guanyador.
De premi que volieu que ens donessin. Si senyors un fuet.
Diumenge vinent dia deu a les vuit del mati ja poden començar a tremolar la gent de Quart.
Ja aniran cinc caps de setmana seguits fent cursa. És quan corro que hi veig clar.
dilluns, 27 de juny del 2011
Cursa de la Nova Estació de Figueres: la més calurosa de l'any
Quan dic que és la més calurosa de l'any ho dic després d'haver-la patit i amb la intenció de no tornar a caure en la mateixa pedra. Ja tinc planejats els mesos d'estiu consistents en curses a les set de la tarda o bé el mati el més aviat possible.
La cursa malgrat la moltissima calor va servir per un parell de coses prou bones:
-En primer lloc per poder constatar que malgrat la temperatura soc capaç de marcar un temps bo de 41min, a uns 4min i mig el km, i classificar-me entre els primers vint.
-Acabo un mes perfecte amb un balanç de quatre curses, algunes de llargues, en quatre cap de setmanes.
La prova d'ahir va suposar la onzena cursa de la temporada, mitja temporada justa, i la trenta dos d'ença que vaig començar amb una ma a cada ou.
Només queda felicitar el company figuerenc que va marcar un temps d'uns quaranta nou minuts.
Aprofito la narració de la cursa per treure'm el barret davant qui és un geni en aquest esport tant maco i a vegades tant i tant dur.
Que gran és en Kilian Jornet i que injust el tracte que se li dona.
En aquest pais hi havia, almenys fins fa poc, un altre força de la natura anomenat David Meca el qual és curiós, va omplir pagines i va obrir telenoticies,però evidentment sense haver sortit a fer el fantasma per la televisió segurament no hagués estat destacat ni reconegut.
Injust!!!!!
La cursa malgrat la moltissima calor va servir per un parell de coses prou bones:
-En primer lloc per poder constatar que malgrat la temperatura soc capaç de marcar un temps bo de 41min, a uns 4min i mig el km, i classificar-me entre els primers vint.
-Acabo un mes perfecte amb un balanç de quatre curses, algunes de llargues, en quatre cap de setmanes.
La prova d'ahir va suposar la onzena cursa de la temporada, mitja temporada justa, i la trenta dos d'ença que vaig començar amb una ma a cada ou.
Només queda felicitar el company figuerenc que va marcar un temps d'uns quaranta nou minuts.
Aprofito la narració de la cursa per treure'm el barret davant qui és un geni en aquest esport tant maco i a vegades tant i tant dur.
Que gran és en Kilian Jornet i que injust el tracte que se li dona.
En aquest pais hi havia, almenys fins fa poc, un altre força de la natura anomenat David Meca el qual és curiós, va omplir pagines i va obrir telenoticies,però evidentment sense haver sortit a fer el fantasma per la televisió segurament no hagués estat destacat ni reconegut.
Injust!!!!!
dilluns, 20 de juny del 2011
Dins la Fosca tot d'una, sobre el tronc d'un vell pi...
Ahir diumenge 26 de Juny vaig llevar-me a les 6 del mati amb l'objectiu d'anar a Palamós tranquilament, la cursa començava a les 8 del mati, i tenia moltes ganes de fer una bona marxa i així va poder ser finalment.
A la sortida i havia molts matats com jo amb ganes de correr i gaudir, l'any passat eren noucents vint-i-quatre.
Varem sortir a les 8 en punt del Passeig Marítim per començar poquet a poquet a grimpar muntanya amunt i així mica en mica anar posant les cames en marxa.
Després d'anar pujant una bona estona arribarem al capdamunt del penyassegat d'es don a dos quarts de nou, potser una miqueta més es podia contemplar una postaleta fantàstica de veritat.
Ara començava uns quants km de descens saltamarges, abans però vam passar per davant una barraca que tenia en Dalí amb una porta instal.lada literalment en diagonal. Realment el nen estava tocadissim.
Acabats els km de descens varem arribar a Paratge de Castell , platja que varem creuar per la sorra. No havia corrigut mai per la sorra, ni tant sols en entrenaments.
Va començar altre vegada la pujada fins a accedir a la Fosca per mitja d'un puja primer i baixa després de molts esglaons.
Finalment enfilarem direcció Palamós i arribarem al punt de sortida accedint per la zona del port.
Temps final una hora i vint- i-dos minuts amb sensacions molt bones i anant les cames practicament soles.
Manca acabar de solucionar les molesties, tot i que cada vegada més petites, de genoll per poder afirmar amb orgull que el meu estat de forma a dia d'avui és molt bo. Apunta metes guapes.
Ara toca no perdre el cap i donar tanta importància als entrenaments com als descansos per evitar lesions.
Diumenge vinent si puc cap a Figueres per fer la quarta cursa del Juny. Fins ara mai havia fet quatre curses amb un mes, de 9,17,15 i esperem que 9km.
Cap de setmana il.lusionant i per seguir somiant.
A la sortida i havia molts matats com jo amb ganes de correr i gaudir, l'any passat eren noucents vint-i-quatre.
Varem sortir a les 8 en punt del Passeig Marítim per començar poquet a poquet a grimpar muntanya amunt i així mica en mica anar posant les cames en marxa.
Després d'anar pujant una bona estona arribarem al capdamunt del penyassegat d'es don a dos quarts de nou, potser una miqueta més es podia contemplar una postaleta fantàstica de veritat.
Ara començava uns quants km de descens saltamarges, abans però vam passar per davant una barraca que tenia en Dalí amb una porta instal.lada literalment en diagonal. Realment el nen estava tocadissim.
Acabats els km de descens varem arribar a Paratge de Castell , platja que varem creuar per la sorra. No havia corrigut mai per la sorra, ni tant sols en entrenaments.
Va començar altre vegada la pujada fins a accedir a la Fosca per mitja d'un puja primer i baixa després de molts esglaons.
Finalment enfilarem direcció Palamós i arribarem al punt de sortida accedint per la zona del port.
Temps final una hora i vint- i-dos minuts amb sensacions molt bones i anant les cames practicament soles.
Manca acabar de solucionar les molesties, tot i que cada vegada més petites, de genoll per poder afirmar amb orgull que el meu estat de forma a dia d'avui és molt bo. Apunta metes guapes.
Ara toca no perdre el cap i donar tanta importància als entrenaments com als descansos per evitar lesions.
Diumenge vinent si puc cap a Figueres per fer la quarta cursa del Juny. Fins ara mai havia fet quatre curses amb un mes, de 9,17,15 i esperem que 9km.
Cap de setmana il.lusionant i per seguir somiant.
dilluns, 13 de juny del 2011
Corrent per atrapar les bruixes de LLers
Aquest diumenge 12 de juny tot aprofitant que dilluns podem donar-nos un merescut descans vaig dur a terme un altre entrenament dels que jo anomeno de qualitat.
Al poble de Llers es celebrava la segona Marxa de la Cirera consistent en un recorregut de 8 i un altre de 17km, ambdos per el bosc, trepitjant pedra, fang, molta pujada dureta i poc terreny planer.
Una vegada al poble vaig decidir-me per fer la ruta llarga tot i tenint dubtes lògics de com acabaria responent el genoll el qual fa dies que esta una mica messagadet.
La marxa la veritat és que va ser prou maca i la cosa va funcionar prou bé almenys fins ben entrat el km 13. A partir d'aquest punt el genoll va començar a molestar una mica però va deixar-me acabar amb un temps realment bo de 90 minutets.
En Jordi de Figueres va acabar fent la ruta de 8km i la veritat és que va acabar prou content. Va millorant dia a dia i estic convençut que pot arribar lluny.
Pel que fa a les meves sensacions, destacar que son prou bones i encara seran molt millors si aconsegueixo solucionar els meus avidents problemes de genoll que espero que remetin d'una vegada.
Tinc gairebé quatre mesos per poder preparar la segona part de la temporada de maratons.
No vull fallar.
Al poble de Llers es celebrava la segona Marxa de la Cirera consistent en un recorregut de 8 i un altre de 17km, ambdos per el bosc, trepitjant pedra, fang, molta pujada dureta i poc terreny planer.
Una vegada al poble vaig decidir-me per fer la ruta llarga tot i tenint dubtes lògics de com acabaria responent el genoll el qual fa dies que esta una mica messagadet.
La marxa la veritat és que va ser prou maca i la cosa va funcionar prou bé almenys fins ben entrat el km 13. A partir d'aquest punt el genoll va començar a molestar una mica però va deixar-me acabar amb un temps realment bo de 90 minutets.
En Jordi de Figueres va acabar fent la ruta de 8km i la veritat és que va acabar prou content. Va millorant dia a dia i estic convençut que pot arribar lluny.
Pel que fa a les meves sensacions, destacar que son prou bones i encara seran molt millors si aconsegueixo solucionar els meus avidents problemes de genoll que espero que remetin d'una vegada.
Tinc gairebé quatre mesos per poder preparar la segona part de la temporada de maratons.
No vull fallar.
dimecres, 8 de juny del 2011
Cursa de Salt: la més Africana de la temporada
Aquest diumenge a Salt organitzaven una cursa de 9km de manera totalment gratuïta i per tant com a bon català a Salt hi falta gent, bueno això és una manera de parlar perque de gent en tenen per donar i per vendre.
La marxa en si mateixa va estar molt ben organitzada i tenia el seu encant, sobretot tot el recorregut que va transcorrer per entre les deveses de Salt.
Com que començava a les nou del mati varem poder-nos organitzar i hi anarem en Jordi i jo i les respectives dones amb les mainades.
El temps, tenint en compte que persisteixen les molèsties al genoll, no va ser tot el florit que hagués desitjat, 45minutets i anar provant. Paciència.
Després d'esmorzar tinguerem de marxar bastant ràpid ja que la meva filleta és tant ben parida que quan es posa nerviosa agafa febre. Tenia una obra de teatre a la tarda i estava sencillament frenètica.
Com a detall destacar que malgrat ser una cursa més aquesta va ser la que fa trenta. Trenta ja.
Segueix la preparació tranquila i pausada de cara a finals d'octubre. Del 23 d'octubre fins a finals d'any segueix en peu el repte de fer tres maratons més i així clavar les cinc medalles.
Una utopia a dia d'avui.
La marxa en si mateixa va estar molt ben organitzada i tenia el seu encant, sobretot tot el recorregut que va transcorrer per entre les deveses de Salt.
Com que començava a les nou del mati varem poder-nos organitzar i hi anarem en Jordi i jo i les respectives dones amb les mainades.
El temps, tenint en compte que persisteixen les molèsties al genoll, no va ser tot el florit que hagués desitjat, 45minutets i anar provant. Paciència.
Després d'esmorzar tinguerem de marxar bastant ràpid ja que la meva filleta és tant ben parida que quan es posa nerviosa agafa febre. Tenia una obra de teatre a la tarda i estava sencillament frenètica.
Com a detall destacar que malgrat ser una cursa més aquesta va ser la que fa trenta. Trenta ja.
Segueix la preparació tranquila i pausada de cara a finals d'octubre. Del 23 d'octubre fins a finals d'any segueix en peu el repte de fer tres maratons més i així clavar les cinc medalles.
Una utopia a dia d'avui.
dilluns, 16 de maig del 2011
He coronat els 3000km a Corçà
Quan vaig començar a correr a principis del mes de juny de l'any 2009, aviat per tant farà dos anyets, mai hagués sospitat poder dir que ahir a la Marxa del Puig Rodó de Corçà vaig aconseguir arribar a 3000km, apuntats dia rere dia amb tota mena de detall.
Poder assolir aquesta quantitat de km ha estat relativament senzill i és sens dubte fruit d'una milimetrada regularitat, no en va l'any passat a Empúries coronava els 1500 i aquest any, tot i que dues setmanes més tard degut a l'aturada per l'esguinç de turmell, els 3000.
En aquesta vida tothom ha de poder estar orgullós de coses, fites que realment l'omplin, metes assolides i sobretot horitzons propers per assolir, tant a nivell individual com també colectiu.
En l'apartat de fites colectives només percebo com a importants les que fan referència a la meva familia i a mica mica i amb paciència tot arribarà.
A nivell individual, en l'apartat de la vida esportiva, qui sap com soc pot començar a tremolar ja que les metes, les fites preteses, amb el cap fred, amb molta paciència i amb amb una tossuderia infinita cauran a poc a poquet.
Aquest any estic fent més descansos alhora d'entrenar, cal calcular molt bé, dossificar les forçes a fi d'evitar lesions i aixi poder arribar als tres darrers mesos de l'any amb opcions de tot.
Poder assolir aquesta quantitat de km ha estat relativament senzill i és sens dubte fruit d'una milimetrada regularitat, no en va l'any passat a Empúries coronava els 1500 i aquest any, tot i que dues setmanes més tard degut a l'aturada per l'esguinç de turmell, els 3000.
En aquesta vida tothom ha de poder estar orgullós de coses, fites que realment l'omplin, metes assolides i sobretot horitzons propers per assolir, tant a nivell individual com també colectiu.
En l'apartat de fites colectives només percebo com a importants les que fan referència a la meva familia i a mica mica i amb paciència tot arribarà.
A nivell individual, en l'apartat de la vida esportiva, qui sap com soc pot començar a tremolar ja que les metes, les fites preteses, amb el cap fred, amb molta paciència i amb amb una tossuderia infinita cauran a poc a poquet.
Aquest any estic fent més descansos alhora d'entrenar, cal calcular molt bé, dossificar les forçes a fi d'evitar lesions i aixi poder arribar als tres darrers mesos de l'any amb opcions de tot.
dilluns, 2 de maig del 2011
Marato Empúries 2011: dedicada a la Júlia, en Joel, la Núria i... va per tu Pep!!!!
Hola simpàtics, ahir diumenge es va celebrar a l'Escala la Marató d'Empúries i us ven asseguro que per mi va ser un dia senzillament inoblidable per molts motius.
El primer motiu, i que ningu s'enfadi, és haver aconseguit per segòn any poder dedicar la Marató a en Josep Sureda Teixidor.
Va ser igualment sensacional poder comptar amb l'ajuda de la meva dona i del nen i la nena, sense els quals evidentment no hagués pogut canviar el quatre per el tres en la marca a la meta.
Era important, tot i que menys, poder assolir la quarta Marató d'ença del mes de Maig de l'any passat i a més que aquesta sigui ja la segona de la temporada.
Una vegada explicats els meus motius d'agraiment només em manca dir que vaig aconseguir fer una mitja part de Marató de somni, una hora i quaranta tres minuts, i que el temps final a l'arribada va ser de tres hores i cinquanta minuts.
Vaig trobar-me plenament recuperat del turmell i tot i no mirar el temps en cap moment era plenament conscient que el ritme de cursa que estava duent era prou més alt que en altres ocasions.
Estic a uns vint minutets de dos dels meus referents: Xavier Bonastre i Xevi Avellana.
Constància, resistència, tossuderia i molta força mental en moments complicats, aquesta és la recepta.
El primer motiu, i que ningu s'enfadi, és haver aconseguit per segòn any poder dedicar la Marató a en Josep Sureda Teixidor.
Va ser igualment sensacional poder comptar amb l'ajuda de la meva dona i del nen i la nena, sense els quals evidentment no hagués pogut canviar el quatre per el tres en la marca a la meta.
Era important, tot i que menys, poder assolir la quarta Marató d'ença del mes de Maig de l'any passat i a més que aquesta sigui ja la segona de la temporada.
Una vegada explicats els meus motius d'agraiment només em manca dir que vaig aconseguir fer una mitja part de Marató de somni, una hora i quaranta tres minuts, i que el temps final a l'arribada va ser de tres hores i cinquanta minuts.
Vaig trobar-me plenament recuperat del turmell i tot i no mirar el temps en cap moment era plenament conscient que el ritme de cursa que estava duent era prou més alt que en altres ocasions.
Estic a uns vint minutets de dos dels meus referents: Xavier Bonastre i Xevi Avellana.
Constància, resistència, tossuderia i molta força mental en moments complicats, aquesta és la recepta.
dilluns, 28 de març del 2011
Segona Cursa de St Josep de Figueres: ja torno a correr amb dos peus
Ahir diumenge es va celebrar a la capital de l'Alt Empordà la segona cursa organitzada per l'associació Amics de St Josep de Figueres. Cursa maca tot i que eminentment trencacames, amb unes quantes pujadetes i molt poc planer en tot el recorregut.
La prova va començar com l'any passat a la Rambla de Figueres i va aconseguir, malgrat ser només el segon any, agrupar a trescentes setanta amants d'aquest esport tant pur i fascinant com és córrer com jo dic per veure-hi clar, en definitiva per cremar una miqueta d'adrenalina i posar la cirereta a la setmana.
Al voltant de dos quarts de deu, la cursa començava a les deu del mati, varem trobar-nos la meva dona, la mainada i jo amb la nostre familia amiga que viu a Figueres i varem començar a escalfar una miqueta amb en Jordi.
Estava plovent i semblava que el mati no prometia massa i realment així va ser ben bé fins a cobrir els primers cinc quilòmetres del recorregut marcat. Vaig sortir de la Rambla amb en Jordi i un seu company de Barcelona que com jo el 6 de març va participar a la Marató de Barcelona.
Tenia els dubtes evidents del peu perquè parlant clar a Barcelona vaig intentar en tot moment no fer treballar, recolzar el mínim possible el peu dret amb la finalitat de no malmetre'l més. Ahir sortosament ja les sensacions només de prendre la sortida foren radicalment diferents sobretot es va notar en un parell de coses bàsiques com són poder esprintar, córrer a diferents velocitats i en determinats moments fotre canya i com diem els maratonians anar deixant cadàvers a darrera nostre.
La primera part de la cursa la vaig fer amb un temps de vint-i-un minuts, un minut més ràpid que l'any passat, i amb un ritme bastant alt i sobretot practicament constant.
La segona part fou una miqueta més lenta tot i que no massa, vint-i-tres minuts, la qual cosa em satisfa molt ja que normalment a mesura que avançen els quilòmetres sempre acostumo a anar molt més a poc a poc.
El resultat final inesperat ja que vaig marcar 44 minuts i 6 segons, la qual cosa suposa un minutet i mig millor que la primera edició.
* A Barcelona vaig fer els 10 km en una hora i quatre minuts, imagineu lo cardada que estava la cosa.
A l'arribada darrera meu va venir a poquets segons en Carlos, el company que venia de Barcelona, i pocs minuts més tard va arribar en Jordi que novament malgrat i fer molt pocs mesos que corre va tornar a acabar de nou la cursa millorant cada vegada més, felicitats.
En darrer lloc m'agrada destacar que sense dirnos-ho ni saber-ho quatre carbassons varem partcipar ahir a la cursa de Figueres baixant tots quatre dels 5 minuts el quilòmetres.
Lo dit: és quan corro que hi veig clar.
Ens veiem a la Mitja Marató de la Garrotxa i a la Marató d'Empúries al Maig.
La prova va començar com l'any passat a la Rambla de Figueres i va aconseguir, malgrat ser només el segon any, agrupar a trescentes setanta amants d'aquest esport tant pur i fascinant com és córrer com jo dic per veure-hi clar, en definitiva per cremar una miqueta d'adrenalina i posar la cirereta a la setmana.
Al voltant de dos quarts de deu, la cursa començava a les deu del mati, varem trobar-nos la meva dona, la mainada i jo amb la nostre familia amiga que viu a Figueres i varem començar a escalfar una miqueta amb en Jordi.
Estava plovent i semblava que el mati no prometia massa i realment així va ser ben bé fins a cobrir els primers cinc quilòmetres del recorregut marcat. Vaig sortir de la Rambla amb en Jordi i un seu company de Barcelona que com jo el 6 de març va participar a la Marató de Barcelona.
Tenia els dubtes evidents del peu perquè parlant clar a Barcelona vaig intentar en tot moment no fer treballar, recolzar el mínim possible el peu dret amb la finalitat de no malmetre'l més. Ahir sortosament ja les sensacions només de prendre la sortida foren radicalment diferents sobretot es va notar en un parell de coses bàsiques com són poder esprintar, córrer a diferents velocitats i en determinats moments fotre canya i com diem els maratonians anar deixant cadàvers a darrera nostre.
La primera part de la cursa la vaig fer amb un temps de vint-i-un minuts, un minut més ràpid que l'any passat, i amb un ritme bastant alt i sobretot practicament constant.
La segona part fou una miqueta més lenta tot i que no massa, vint-i-tres minuts, la qual cosa em satisfa molt ja que normalment a mesura que avançen els quilòmetres sempre acostumo a anar molt més a poc a poc.
El resultat final inesperat ja que vaig marcar 44 minuts i 6 segons, la qual cosa suposa un minutet i mig millor que la primera edició.
* A Barcelona vaig fer els 10 km en una hora i quatre minuts, imagineu lo cardada que estava la cosa.
A l'arribada darrera meu va venir a poquets segons en Carlos, el company que venia de Barcelona, i pocs minuts més tard va arribar en Jordi que novament malgrat i fer molt pocs mesos que corre va tornar a acabar de nou la cursa millorant cada vegada més, felicitats.
En darrer lloc m'agrada destacar que sense dirnos-ho ni saber-ho quatre carbassons varem partcipar ahir a la cursa de Figueres baixant tots quatre dels 5 minuts el quilòmetres.
Lo dit: és quan corro que hi veig clar.
Ens veiem a la Mitja Marató de la Garrotxa i a la Marató d'Empúries al Maig.
dilluns, 7 de març del 2011
MARATÓ DE BARCELONA 2011: LES LLAGRIMES DE LA VICTORIA
Quan el dissabte a la tarda vaig agafar el tren a l'estació de Figueres per a anar a Barcelona a recollir pitrall i xip el turmell seguia botit i adolorit no obstant era plenament conscient de dues coses que fa bastant temps que tinc molt assumides: en primer lloc que soc bastant inconscient i en segon lloc que estic molt preparat mentalment per aconseguir fites i objectius per durs que es plantegin.
Estar una mica llampat no és necessariament dolent sempre i estar preparat per patir et fa cada vegada més i més fort.
Vaig passar una mala nit, practicament no vaig dormir i a dos quarts de set del mati vaig sortir de l'alberg i amb el metro vaig plantar-me a la fira de Montjuic a començar a viure l'ambient previa a la Marató i així començar a menjar una miqueta, hidratar-me i deixar-ho tot enllestit fins al darrer detall.
Abans de començar a intentar correr, un paracetamol, una mica de vaselina als peus i som-hi nois.
Les primeres sensacions van ser molt dolentes, sobretot els primers 12km els quals, malgrat vaig marcar un ritme suau i sense forçar gens, vaig fer evident que potser realment havia estat una temeritat que estava a punt d'acabar en fracàs, tanmateix aquesta paraula no apareix en el meu diccionari personal.
Una vegada superada aquesta hora i pico tot va canviar bastant i la millora es va anar fent prou evident. El turmell s'havia anat escalfant i posant-hi reflex a cada avituallament que passava la cosa a ritme molt lent va anar avançant, anar sumant km, amb molta paciència.
Vaig marcar la mitja Marató en dues hores i divuit minut, bastant lluny de les dues hores que acostumo a fer però molt il.lusionat per la feina feta fins aleshores, la meitat de la gesta estava feta, quedava el pitjor.
Com que el turmell practicament no molestava vaig decidir anar seguint a ritme suau i parar a cada avituallament per menjar una mica, hidratar el cos i agafar forçes sabent que aviat arribaria el temut mur.
El km 30 el vaig marcar amb tres hores i dinou minuts, temps que no estava gens malament. Només quedaven dotze quilometres que evidentment una vegada arribats a aquest punt s'havien de fer o si o si.
Fins al moment tot i anar molt lent havia estat marcant una hora i poquet cada deu quilòmetres, lluny dels cinquanta que puc arribar a fer en curses llargues i encara més dels quaranta tres de les curses curtes però en tot cas ahir això m'importava molt poc.
A partir del quilòmetre trenta dos va començar realment el temut calvari ja que les cames cada vegada els costava més i més avançar, era el moment de la força mental, la motivació, la il.lusió i sobretot, estar molt preparat per aguantar el patiment, un patiment que us puc garantir és dur però compensa si tot acaba bé.
Els deu quilòmetres vaig aconseguir fer-los amb un temps d'una hora i vint minuts. Només mancaven dos quilòmetres i cent noranta cinc metres per tocar la gloria, dos però eterns, gairebé divuit minuts per fer dos minsos quilòmetres.
Feia molta estona que les llagrimes sortien soles, llagrimes de victoria, de molta emoció, del sofriment, la satisfacció d'haver vençut per tercera vegada en menys d'un any el mur.
Els maratonians com jo no necessitem quedar primers i guanyar, sabem perfectament que per més que ho intentem no pujarem mai a un podium, la nostra il.lusió és fer front al mur i poder alçar el puny de la victoria a la línia d'arribada, que tothom sàpiga que ho hem aconseguit una altre vegada. Ja en van tres!!!!.
4hores i 57 minuts.
dijous, 24 de febrer del 2011
El meu pais és tant petit que...
"El meu país és tant petit,com deia el mestre ,... tots ja sabeu com segueix. Sabeu quin és actualment el problema del meu estimat pais? el problema és que cada vegada veig que és menys el meu pais. Sap greu, cregueu-me, molt greu.
Com vaig explicar a l'altre entrada, la del dilluns, vaig correr la cursa lesionat, retorçada de turmell. He deixat passar tres dies per comprovar com evolucionava i, avui que he acabat prou aviat la ruta, i veient que els dies per la marató passen i la cosa no millora prou, m'he desplaçat al CAP de l'Escala.
A la noia de recepció li he explicat que volia que hem miressin el turmell per comprovar que no hi havia res greu, i de passada que pogues dir-me que podia fer per millorar-ho.
_ Accident de treball?
-Tonto de mi, sincer, inconscient de mi, contesto la veritat, que si.
Desplaçat a la mutua de la teva empresa i que t'ho mirin. Nosaltres no ho farem pas. Per que no ets pas autònom no?.
Evidentment li he contestat que si no li arribo a dir la veritat i li explico que havia caigut jugant a pilota quina hagués estat la nova situació. La sabeu?
Et dono hora i vas al teu metge de capçalera, al teu poble, aqui no et visitarem.
Senyors, senyores... jo dema a les 4 de la matinada estic d'empeu, fa dos anys i pico que no deixo d'anar a treballar per res, per un motiu evident: tots tenim familia que mantenir i cregueu-me els llocs de feina avui en dia no ens els regalen, no estem en disposició de mariconejar i demanar un punyetero mati perque et diguin el que m'ha dit la noia de la farmacia, que segurament que amb una crema gel amb cinc dies hauria d'estar guarit.
Resum. Mecagum la puta mare que els va parir. Jo i molts com jo treballem per el pais, un pais que no ens ajuda quan demanem el que fa molts anys que estem mantenint a pols, suant sang i fetge.
Decebut, molt decebut.
Itaca és molt, molt lluny, amb actituds com aquesta no podem pretendre tenir res.
Com vaig explicar a l'altre entrada, la del dilluns, vaig correr la cursa lesionat, retorçada de turmell. He deixat passar tres dies per comprovar com evolucionava i, avui que he acabat prou aviat la ruta, i veient que els dies per la marató passen i la cosa no millora prou, m'he desplaçat al CAP de l'Escala.
A la noia de recepció li he explicat que volia que hem miressin el turmell per comprovar que no hi havia res greu, i de passada que pogues dir-me que podia fer per millorar-ho.
_ Accident de treball?
-Tonto de mi, sincer, inconscient de mi, contesto la veritat, que si.
Desplaçat a la mutua de la teva empresa i que t'ho mirin. Nosaltres no ho farem pas. Per que no ets pas autònom no?.
Evidentment li he contestat que si no li arribo a dir la veritat i li explico que havia caigut jugant a pilota quina hagués estat la nova situació. La sabeu?
Et dono hora i vas al teu metge de capçalera, al teu poble, aqui no et visitarem.
Senyors, senyores... jo dema a les 4 de la matinada estic d'empeu, fa dos anys i pico que no deixo d'anar a treballar per res, per un motiu evident: tots tenim familia que mantenir i cregueu-me els llocs de feina avui en dia no ens els regalen, no estem en disposició de mariconejar i demanar un punyetero mati perque et diguin el que m'ha dit la noia de la farmacia, que segurament que amb una crema gel amb cinc dies hauria d'estar guarit.
Resum. Mecagum la puta mare que els va parir. Jo i molts com jo treballem per el pais, un pais que no ens ajuda quan demanem el que fa molts anys que estem mantenint a pols, suant sang i fetge.
Decebut, molt decebut.
Itaca és molt, molt lluny, amb actituds com aquesta no podem pretendre tenir res.
dilluns, 21 de febrer del 2011
La inconsciència guanyadora d'un corredor molt tossut
Ahir al mati vaig participar a la cursa atlètica de Sta Eugènia en unes condicions bastant lamentables. Us en faig cinc centims: el divendres al mati mentre estava descarregant caixes del camió, un que és una mica patosillo va caure del camió amb tanta mala fortuna que la meva banda esquerre de les costelles va topar amb l'escaleta que emprem per pujar a la caixa i per acabar-ho de fer bé vaig torçar-me el turmell dret.
Vaig acabar la ruta del divendres aguantant el dolor, sobretot del turmell, gairebé no podia caminar. Una mica de descans i gel i anem a fer la ruta del dissabte.
Cinc minuts després de caure i de seguir com si res, jo ja m'havia posat entre cella i cella que l'objectiu era arribar a la cursa de diumenge i acabar-la.
El dissabte al vespre les costelles feien mal i el turmell estava bastant inflat no obstant amb unes bambes velles prou donades i una turmellera vaig sortir a provar una miqueta i vaig comprovar que amb això i un calmant es podien aguantar els deu quilòmetres.
Vaig començar la cursa com estava previst amb la idea de fer uns 55minuts ja que sabia perfectament que fer els 43 o 45 normals era una utopia i encara menys baixar de 40 com m'havia estat proposant abans de la caiguda del divendres.
La cursa va anar prou bé ja que amb la turmellera i uns mitjons molt ajustats vaig aconseguir fixar bé el turmell, tot i que al haver plogut abans de la cursa calia anar amb molt de compte, no calia una altre torçada.
El resultat final va ser realment perfecte ja que vaig acabar amb un temps de 47minuts i 50segons amb la 43ena posició final de 415 inscrits. Quan vaig descalçar-me el peu havia augmentat bastant les seves dimensions.
La d'ahir va ser una cursa perfecte per molts motius, malgrat les condicions en que hi vaig arribar:
- Era la darrera prova abans de la Marató de Bcna del 6 de març i va servir-me per entrenar la capacitat de resistència davant adversitats que sorgeixen sempre en curses llargues i dures.
-Va confirmar-me que en cas d'haver estat amb peu i costelles bé podia haver-me acostat bastant a l'objectiu de baixar de 40m als 10km.
Espero que la propera vegada tots estiguem al cent per cent i aixi poder gaudir d'una bona cursa. Arribar a la meta amb la felicitat que jo ahir duia quan vaig acabar us garanteixo que és sencillament espectacular.
Proveu-ho.
Ara a descansar, recuperar costelles i peu i a correr per barcelona la primera marató de la temporada.
Vaig acabar la ruta del divendres aguantant el dolor, sobretot del turmell, gairebé no podia caminar. Una mica de descans i gel i anem a fer la ruta del dissabte.
Cinc minuts després de caure i de seguir com si res, jo ja m'havia posat entre cella i cella que l'objectiu era arribar a la cursa de diumenge i acabar-la.
El dissabte al vespre les costelles feien mal i el turmell estava bastant inflat no obstant amb unes bambes velles prou donades i una turmellera vaig sortir a provar una miqueta i vaig comprovar que amb això i un calmant es podien aguantar els deu quilòmetres.
Vaig començar la cursa com estava previst amb la idea de fer uns 55minuts ja que sabia perfectament que fer els 43 o 45 normals era una utopia i encara menys baixar de 40 com m'havia estat proposant abans de la caiguda del divendres.
La cursa va anar prou bé ja que amb la turmellera i uns mitjons molt ajustats vaig aconseguir fixar bé el turmell, tot i que al haver plogut abans de la cursa calia anar amb molt de compte, no calia una altre torçada.
El resultat final va ser realment perfecte ja que vaig acabar amb un temps de 47minuts i 50segons amb la 43ena posició final de 415 inscrits. Quan vaig descalçar-me el peu havia augmentat bastant les seves dimensions.
La d'ahir va ser una cursa perfecte per molts motius, malgrat les condicions en que hi vaig arribar:
- Era la darrera prova abans de la Marató de Bcna del 6 de març i va servir-me per entrenar la capacitat de resistència davant adversitats que sorgeixen sempre en curses llargues i dures.
-Va confirmar-me que en cas d'haver estat amb peu i costelles bé podia haver-me acostat bastant a l'objectiu de baixar de 40m als 10km.
Espero que la propera vegada tots estiguem al cent per cent i aixi poder gaudir d'una bona cursa. Arribar a la meta amb la felicitat que jo ahir duia quan vaig acabar us garanteixo que és sencillament espectacular.
Proveu-ho.
Ara a descansar, recuperar costelles i peu i a correr per barcelona la primera marató de la temporada.
dilluns, 24 de gener del 2011
Gent amb pebrots... a cinc sota zero
Ahir al mati més de 1300 volats varem desafiar el fred a la cursa de vilobí d'onyar. Correr a cinc graus sota zero glaça les idees i evidentment no ens enganyem, ho glaça tot. Tot menys les ganes de correr i de superar-se dia a dia de gent tossuda, molt tossuda, immensament tossuda com va dir el gran Lluis Llach en el seu darrer recital a Verges.
Nosaltres no ens movem per interessos econòmics, no viatgem en avió, tot i que ahir en varem veure bastants, som constants en els nostres anhels i, mica en mica, no en dubteu, cada vegada estem més aprop d'Ítaca.
Esment molt especial a un nouvingut al gran món de les curses atlètiques, en Jordi, el figuerenc amb els collons quadrats.
Moltes i sinceres felicitats per haver assolit un triomf molt treballat. No dubtis que sense fortalesa fisíca i, sobretot mental, d'aqui ve això dels collons quadrats, ahir, evidentment molta gent no hagués estat capaç d'acabar els gairebé 16km de cursa com vares fer tu.
La gent que ahir desafiaren el fred a Vilobí potser fa 25anys que corren. Tu amic meu fa... 2 mesos?.
Hi ha, aixó si, una semblança entre ells i tu, i no és altre que malgrat fer anys i anys que entrenen dur i corren, encara no han perdut la gran il.lusió i les ganes del primer dia en que varen calçar-se les primeres bambes.
No voldria oblidar-me de felicitar i ressaltar que Vilobí és una de les curses atlètiques més maques i més ven organitzades de la provincia.
Que més dir? que varem disfrutar com nens... això no es paga amb contractes milionaris. Això amics meus és il.lusió.
Nosaltres no ens movem per interessos econòmics, no viatgem en avió, tot i que ahir en varem veure bastants, som constants en els nostres anhels i, mica en mica, no en dubteu, cada vegada estem més aprop d'Ítaca.
Esment molt especial a un nouvingut al gran món de les curses atlètiques, en Jordi, el figuerenc amb els collons quadrats.
Moltes i sinceres felicitats per haver assolit un triomf molt treballat. No dubtis que sense fortalesa fisíca i, sobretot mental, d'aqui ve això dels collons quadrats, ahir, evidentment molta gent no hagués estat capaç d'acabar els gairebé 16km de cursa com vares fer tu.
La gent que ahir desafiaren el fred a Vilobí potser fa 25anys que corren. Tu amic meu fa... 2 mesos?.
Hi ha, aixó si, una semblança entre ells i tu, i no és altre que malgrat fer anys i anys que entrenen dur i corren, encara no han perdut la gran il.lusió i les ganes del primer dia en que varen calçar-se les primeres bambes.
No voldria oblidar-me de felicitar i ressaltar que Vilobí és una de les curses atlètiques més maques i més ven organitzades de la provincia.
Que més dir? que varem disfrutar com nens... això no es paga amb contractes milionaris. Això amics meus és il.lusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)