dimarts, 23 de juliol del 2013

NOCTURNA DE VILANANT: CRÒNICA DEL MEU PRIMER PODIUM


Dissabte passat a la nit juntament amb la Núria varem anar cap a Vilanant amb la intenció de correr una miqueta i així de passada poder entrenar i mantenir en la mesura del possible el cos en una forma digna i acceptable.
Varem arribar amb temps més que suficient per poder fer la inscripció, anar veient l'ambient i fer-la petar amb en Joel Canal.
Amb en Joel ens varem coneixer fa més o menys un any a la mitja de Vilademuls, i ens varem tornar a retrobar fa pocs mesos a la Romànic Extrem de Bianya.
Ahir trobar-nos va ser tota una casualitat, casualitat que com ara us explicaré va acabar de manera més que positiva per a tots dos.
La cursa de 8km, juntament amb la de 12kms va començar amb una mitja horeta de demora degut a que no arribaven les dues ambulàncies que es precisaven per a poder donar el tret de sortida.
A les nou de la nit va començar la que de moment és per a mi la conquesta de la primera copa de la meva curteta vida com a corredor.
Des del primer moment vaig intentar posar les cames a tota velocitat, malgrat que no les tenia pas totes amb mi per la manca d'entrenament que us he dit abans.
Les cames i el cos en general varen respondre malgrat que dissabte la humitat era moltissima i per tant la xafogor era practicament impresentable per poder correr amb certa comoditat.
Vaig anar passant els kms com en qualsevol altre cursa de les que he fet fins ara i tot i ser conscient de que anava bastant ràpid mai vaig suposar ni pensar res més.
Durant una bona estona aixecava la vista i bastants metres enllà veia el crack d'en Joel que corria que se les pelava.
Ho vaig pensar així: aquest corre moltissim més que jo i per tant quan jo arribi farà ja una bona estona que ja estarà descansant.
No em preocupava ja que sempre he pensat que hi ha nivells i que no es pot pretendre assumir més del que un no és capaç de poder arribar.
Davant meu durant tota la cursa portava un noi fort i robust, ample d'espatlles al qual no vaig arribar a atrapar tot i no perdre'l de vista en cap moment.
La sorpresa inimaginable va arribar a l'arc d'arribada i sincerament encara ara me'n foto creus.
El noi amb el micro a la mà diu alguna cosa semblant a la següent:
Ara arriba el tercer classificat, molt bé Joan!!.
Potser les paraules no varen ser exactament les mateixes no obstant el contingut general si.
Ho vaig sentir i vaig aixecar immediatament braços i punys serrats en senyal de victoria, celebració que fins ara només havia emprat en maratons.
A l'arribada només hi havia en Joel que feia poquet que havia entrat a meta guanyant la cursa i... collons el noi cepat i ample d'espatlles que havia portat davant meu al llarg dels 8kms.
No hi havia ningú més i per tant Joel primer classificat, Pierre segon i Joan  tercer classificat.
Tres anys i mig llargs d'ença que vaig correr la primera cursa a Cornella del Terri i de manera inesparada dissabte havia fet podium!!!.
Jo estic acostumat a fer la cursa, menjar i beure una miqueta a l'arribada i després d'uns minutets de descans engegar el cotxe i cap a casa.
Dissabte quina il.lusió poder dir que em vaig esperar a l'entrega de les copes i que una, encara que sigui la més petita de totes, va ser per mi.
Evidentment la copa va dedicada a la meva dona i sobretot a la Júlia i en Joel els quals sempre pregunten pq el seu pare no en guanya mai cap.
La Júlia ja no podrà dir que el seu papa no guanya mai cap copa.
Potser no n'hi haurà cap més però aquesta ja no s'escapa pas de casa.
Salut i kms i Visca Catalunya nou estat d'Europa!!!!!!


dimarts, 9 de juliol del 2013

MARXA VALL DELS MOLINS DE CALONGE. GAUDINT A TRENTA GRAUS.

Aquest diumenge passat tenia marxa a Calonge i sobretot, sobretot unes ganes boges de correr i  poder comprovar quin és a dia d'avui exactament el meu estat de forma.
Les previsions meteorològiques preveïen temperatures molt elevades, fet que encara va contribuir més a motivar-me a anar cap a Calonge i gaudir de la forta calor.
Vaig optar per fer la marxa llarga de 16kms al ritme que realment el meu cos fos capàs d'assumir amb certa comoditat, sense forçar excessivament la màquina.
Els primers kms a ritme suau em varen permetre agafar poquet a poquet un ritme molt més lleuger que vaig poder anar augmentant sense cap mena de problema.
Vaig quedar molt reconfortat de comprovar que malgrat no entrenar ni un sol minut al llarg de la setmana, fisicament he aconseguit mantenir l'estat de forma al cent per cent.
Com es diu molt vulgarment, vaig disfrutar com un cabrit a trenta graus i sense practicament suar en cap moment.
Jo estic fet per correr a temperaures altes i m'hi adapto a les mil maravelles, en canvi amb la fred desconecto facilment i em costa moltissim evolucionar i rendir amb dignitat.
Una vegada trobat el ritme que a mi més m'interassava el vaig anar mantenint en tot moment i així poder acabar amb un crono d'una horeta i mitja.
Una horeta i mitja vol dir que la calor em va permetre correr practicament deu kms cada hora tot i el cert desnivell positiu que hi havia en algun dels trams de la marxa de diumenge passat.
La sensació a l'arribada al camp de futbol era d'haver dissipat positivament els meus dubtes sobre el meu estat actual i la motivació renovada per seguir corrent els propers caps de setmana.
Aquest estiu practicament no podré entrenar per la qual cosa les petites escapades de cap de setmana seran essencials de cara a fer una bona "pretemporada" que m'ha de permetre arribar com un toro a  les maratons de la tardor vinent.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!.