El passat diumenge 22 de febrer va ser un dia important en la meva curta carrera maratoniana.
Assolir les 25 maratons per així agafar gana per fer-ne moltes més era feia ja molts dies el meu principal objectiu més immediat.
Vaig acabar a Castellterçol amb els genolls molt masegats i aquests vint dies de marge entre l'una i l'altre malgrat ser durillus almenys han estat suficients.
Els dies anaven passant i el dolor, sobretot del genoll esquerre, no minvava, fet que m'ha ocasionat uns quants moments de preocupació.
Diumenge a més a més significava el retorn a la marató maleïda, després de la meva nefasta experiència de l'any 2012.
Fa tres anys vaig tenir molt mal dia i em vaig perdre constantment, fet que va provocar que prengués la decisió de no tornar-hi mai més.
Com molt bé diu la dita: "No pots dir mai d'aquesta aigua no en beure".
Hi vaig anar amb la intenció d'assolir la marató anant el més concentrat possible amb l'objectiu prioritari de no perdre'm encara que per aconseguir-ho fes un mal crono. Diumenge no importava això.
La sortida a dos quarts de vuit amb una temperatura freda però bastant més suportable que fa tres anys en que varem còrrer moltes hores amb temperatures sota zero.
Des d'un bon començament vaig optar per anar marcant un ritme tranquilet però el més constant possible, fet que em va permetre fer els primers deu quilòmetres amb un temps digne de una horeta i quart.
Els segons onze quilòmetres fins a la mitja els vaig anar fent miqueta miqueta i anar salvant els diferents desnivells que anava presentant el recorregut. Hi vaig estar una horeta i trenta tres minutets.
Mitja feta amb dues hores i quaranta vuit minuts.
La segona part de la marató seguia amb els cinc quilòmetres més durs i més ferragosos de fer de tota marató. Fins al quilòmetre vint-i-cinc que coincidia amb un avituallament al qual hi passariem dues vegades.
El quilòmetre trenta era un tram buckler que tornava a finalitzar novament en l'avituallament ara esmentat.
Ara ve quan el maten ja que entre el vint-i-cinc i el trenta, encara no sé molt bé com, em vaig cardar una hòstia de campionat.
Sense no saber molt bé com vaig caure malmetent-me sobretot palmells de les mans i braços.
Unes quantes rascades prou visibles i sobretot aquella sang punyetera que no acaba de parar i que converteix el resultat en molt més cridaner del que realment és en realitat.
Aigua geladeta en una font que vaig trobar pel camí i desinfectar i una mica de betadine varen solucionar el petit contratemps.
Els darrers dotzè quilòmetres varen anar passant poquet a poquet a ritme bastant lentot però sufucient per aconseguir arribar a bon port i així poder cantar novament victòria.
Són aquells quilòmetres en els quals s'ha d'acabar encara que sigui cardant saltirons amb una cama.
Finalment vaig aconseguir creuar exultant i molt orgullós per la nova marató amb un temps de sis hores i cinquanta minuts i poder cridar ben fort que ja en van vint-i-cinc!!!!!!.
Ara descans de maratons fins a finals d'abril o principis de maig, per així poder preparar una de les dues més grans de la temporada.
Tinc gana, molta gana i ja pot començar a tremolar Calella perquè no sé amb quantes hores però hi vaig per aconseguir els 100 si o si.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure.
Gràcies a la familia
Gràcies a la organització
Gràcies a un fantàstic grup de Runners i a unes fantàstiques amigues.
