Aquest diumenge tocava matinar per anar cap a Les Preses a correr la primera edició de la cursa Verntallat-el Mallol, nou km de muntanya per una de les comarques que més envejo: La Garrotxa.
Aquesta vegada a més a més anava molt motivat no en va per a mi tenia un significat ben especial tot i que evidentment només simbòlic. Era la cursa 40 en menys de dos anyets corrent per Catalunya.
Varem esser dos cents participants amb una organització sencillament modèlica i a tenir molt en compte.
Gent simpàtica, atenta, agradable, no estressada com els quatre palanganes que vivim arran de mar, i amb moltes ganes de gaudir del mati. Senyors a més a més no varem tenir que pagar ni un puto euro.
A la sortida vaig posicionar-me practicament a darrera de tot, amb ganes de fer una cursa anant de res a molt més. Aixi va ser.
Després d'una sortida inicial al ralenti i una treva d'un km o km i mig vaig començar el meu ritual d'adelantaments continus i amb força i potencia i sobretot amb les cames i el cap ja amb adrenalina a tope.
És molt motivador anar passant tots i cada un dels corredors que has vist sortir ja fotent la cinquena de bon inici i sobretot veure que pel seu mal cap ara, quan encara falta més de la meitat de la prova, ja estan preguntant en quin km van, si falta molt per acabar...
Vaig anar avançant una estoneta i acte seguit vaig decidir deixar passar un parell de km a un ritme més suau a fi i efecte de poder acabar amb les piles ben carregades.
Els darrers compassos de la cursa em van `permetre anar guanyant posicions i malgrat no acabar entre els 15 primers com a Pals, si que vaig poder entrar en una més que digne 35ena posició final.
Al final 46minuts que no esta gens malament, un gran esmorzar amb porro i coca de sucre inclosos i cap a l'Armentera falta gent que la mainada i la dona esperen.
dimarts, 30 d’agost del 2011
dimarts, 16 d’agost del 2011
MITJA MARATÓ CURSA DEL FAU: I COM FOTRE'S UNA FAVA DE COLLONS I TRES QUARTS
Aquest diumenge 14 d'agost l'Angelet, tres Bilcairencs i un servidor varem tenir prou collons per arribar a la meta i acabar la mitja de muntanya de Maçanet de Cabrenys.
El senyor Angelet, i és de justicia destacar-ho, va deixar-me, com deia fa molt de temps, esmaperdut, garrativat, corprès i va passar-me la ma per la cara encara que només fos per un quartet d'hora.
He de reconeixer que vaig pensar i segueixo pensant que és una puta barbaritat debutar amb una mitja de muntanya com aquesta. Dura, dura.
La cursa va començar a dos quarts de nou amb la sorpresa a darrera hora de que el recorregut no eren 21km sinò 23. Xulos aqui els de Maçanet de Cabrons.
Abans de començar els hi vaig dir: en una mitja convencional faig una hora i tres quarts per tant aqui li sumo una hora i acabo d'arrodonir per els dos km d'afegit i per tant la faré en unes tres horetes.
Vaig fer dues hores i tres quarts per tant tampoc vaig fallar massa alhora de calcular.
Al començament de la cursa vaig estar bastant més d'una hora pujant i pujant muntanya amunt intentant correr on es podia i caminant ,si senyors caminant, on no hi havia collons humans de correr i no fer-se mal ja que no hi havia cami transitable com jo estic acostumat.
Una vegada patida de veritat aquesta primera fase, va venir una baixada saltamarges amb molta pedra i per els que anem sobre asfalt molt perillós i massa tècnic.
En aquest intent de baixada vaig enssopegar més d'una vegada i vaig malmetre una mica el genoll dret amb sang i una mica cridaner.-
Després d'aquest tram de baixada va venir la gran putada ja que el terreny malgrat ser irregular i ple de pedres permetia anar ràpid o molt ràpid. Potser això va pensar un fotut novato de la muntanya com jo.
Sense saber com vaig començar a volar a cames ajudeu-me i descontrolat fins que el terreny va jugar-me una mala passada i vaig anar per terra de manera purament espectacular. Una hostia de campionat.
Vaig caure arrossegant el cos damunt l'omoplat esquerre i el pompis esquerre de manera que la conjunció amb les pedres del terreny va donar com a resultat una bona rascada amb tros amb cremada en ambdues parts.
Encara recordo la reacció dels que anaven darrere meu i ho van veure en directe: joder quina hostia s'ha cardat!!.
No havien passat ni dos segons que ja estava aixecat i tornant a correr ara però amb una miqueta més de respecte.
Els avituallaments que vaig anar trobant fins a l'arribada van anar bé per anar tirant aigua a la ferida i anar veient la reacció quan els demanaves si hi havia molt mal.
Fins al final vaig anar amb molt compte, tot aprofitant que com a mínim ara es podia correr.
Veient com havia estat la cosa era un miracle.
Abans d'arribar com vaig poder amb dues hores i tres quarts encara vaig tenir temps de esgarrinxar-me el genoll que quedava intacte.
Vaig trobar la cursa molt perillosa pels que no solem anar per muntanya. Malgrat que els paisatges son maravellosos ahir varen aturar el toro desbocat dels darrers temps i va ser durillo no poder correr a tota velocitat com a mi realment m'agrada.
La propera cursa serà a Calella on espero igualar com a mínim els trenta sis minuts en nou km de l'any passat i així retrobar-me amb la meva motivació com a corredor de fons.
Serà la que fa quaranta.
El senyor Angelet, i és de justicia destacar-ho, va deixar-me, com deia fa molt de temps, esmaperdut, garrativat, corprès i va passar-me la ma per la cara encara que només fos per un quartet d'hora.
He de reconeixer que vaig pensar i segueixo pensant que és una puta barbaritat debutar amb una mitja de muntanya com aquesta. Dura, dura.
La cursa va començar a dos quarts de nou amb la sorpresa a darrera hora de que el recorregut no eren 21km sinò 23. Xulos aqui els de Maçanet de Cabrons.
Abans de començar els hi vaig dir: en una mitja convencional faig una hora i tres quarts per tant aqui li sumo una hora i acabo d'arrodonir per els dos km d'afegit i per tant la faré en unes tres horetes.
Vaig fer dues hores i tres quarts per tant tampoc vaig fallar massa alhora de calcular.
Al començament de la cursa vaig estar bastant més d'una hora pujant i pujant muntanya amunt intentant correr on es podia i caminant ,si senyors caminant, on no hi havia collons humans de correr i no fer-se mal ja que no hi havia cami transitable com jo estic acostumat.
Una vegada patida de veritat aquesta primera fase, va venir una baixada saltamarges amb molta pedra i per els que anem sobre asfalt molt perillós i massa tècnic.
En aquest intent de baixada vaig enssopegar més d'una vegada i vaig malmetre una mica el genoll dret amb sang i una mica cridaner.-
Després d'aquest tram de baixada va venir la gran putada ja que el terreny malgrat ser irregular i ple de pedres permetia anar ràpid o molt ràpid. Potser això va pensar un fotut novato de la muntanya com jo.
Sense saber com vaig començar a volar a cames ajudeu-me i descontrolat fins que el terreny va jugar-me una mala passada i vaig anar per terra de manera purament espectacular. Una hostia de campionat.
Vaig caure arrossegant el cos damunt l'omoplat esquerre i el pompis esquerre de manera que la conjunció amb les pedres del terreny va donar com a resultat una bona rascada amb tros amb cremada en ambdues parts.
Encara recordo la reacció dels que anaven darrere meu i ho van veure en directe: joder quina hostia s'ha cardat!!.
No havien passat ni dos segons que ja estava aixecat i tornant a correr ara però amb una miqueta més de respecte.
Els avituallaments que vaig anar trobant fins a l'arribada van anar bé per anar tirant aigua a la ferida i anar veient la reacció quan els demanaves si hi havia molt mal.
Fins al final vaig anar amb molt compte, tot aprofitant que com a mínim ara es podia correr.
Veient com havia estat la cosa era un miracle.
Abans d'arribar com vaig poder amb dues hores i tres quarts encara vaig tenir temps de esgarrinxar-me el genoll que quedava intacte.
Vaig trobar la cursa molt perillosa pels que no solem anar per muntanya. Malgrat que els paisatges son maravellosos ahir varen aturar el toro desbocat dels darrers temps i va ser durillo no poder correr a tota velocitat com a mi realment m'agrada.
La propera cursa serà a Calella on espero igualar com a mínim els trenta sis minuts en nou km de l'any passat i així retrobar-me amb la meva motivació com a corredor de fons.
Serà la que fa quaranta.
dilluns, 8 d’agost del 2011
CURSA DE PALS: SEGUEIXO ANANT RÀPID
La cursa de Pals, una prova benèfica i prou ben organitzada per ser el primer any que es celebrava.
Tots els diners recaptats anaven en benefici de l'ictus cerebral i en concret a un dels hospitals més prestigiosos i de més renom que tenim en aquest pais: el clínic de Barcelona.
Vaig poder-hi anar amb la mainada i amb la dona a qui evidentment toca agrair tot el seu esforç. Crec que també varen passar-ho prou bé.
La prova matinal va començar a les nou del mati i uns quatre minutets més per poder donar així la sortida a un atleta maratonià en cadira de rodes, pedalant amb les mans, i així poder-li brindar un fort i merescut aplaudiment.
A nivell purament personal la meva crònica és fàcil d'explicar. Vaig començar amb ganes de tornar a rascar els quatre minuts el quilòmetre i malgrat no assolir-ho, trenta tres i pico, les sensacions varen continuar essent molt bones.
Els primers quilòmetres adelantant una estoneta fins cap al tres per passar a uns tres més de baixar una miqueta la intensitat per així poder acabar els dos darrers a màxim rendiment i tirant de cap i de cames a fi d'intentar tornar a trencar la barrera.
A l'arribada vaig estar comentant la cursa amb un senyor estranger molt simpàtic i quan ja em disposava a anar a buscar la dona i la mainada i esmorzar una miqueta vaig tenir una de les sorpreses que més il.lusió m'han fet d'ença que corro.
Vaig arribar a l'avituallament de l'arribada tot comentant la cursa en concret, i parlant del que invertim per quilòmetre, perque ahir varem anar més lents que altres vegades... en definitiva parlant distesament uns minutets amb el senyor de la foto.
El coneixeu? jo i la meva dona varem tenir-ne la gran sort.
Gràcies Xavi Bonastre.
Pd: Malgrat se que no llegirà aquesta petita crònica m'agradaria donar molts ànims a Pablo de qui vaig estar llegint la seva historia. És tant gran la feina que fas com la teva mentalitat de ferro.
Mentalitat de maratonià i... sabem de que parlem.
Tots els diners recaptats anaven en benefici de l'ictus cerebral i en concret a un dels hospitals més prestigiosos i de més renom que tenim en aquest pais: el clínic de Barcelona.
Vaig poder-hi anar amb la mainada i amb la dona a qui evidentment toca agrair tot el seu esforç. Crec que també varen passar-ho prou bé.
La prova matinal va començar a les nou del mati i uns quatre minutets més per poder donar així la sortida a un atleta maratonià en cadira de rodes, pedalant amb les mans, i així poder-li brindar un fort i merescut aplaudiment.
A nivell purament personal la meva crònica és fàcil d'explicar. Vaig començar amb ganes de tornar a rascar els quatre minuts el quilòmetre i malgrat no assolir-ho, trenta tres i pico, les sensacions varen continuar essent molt bones.
Els primers quilòmetres adelantant una estoneta fins cap al tres per passar a uns tres més de baixar una miqueta la intensitat per així poder acabar els dos darrers a màxim rendiment i tirant de cap i de cames a fi d'intentar tornar a trencar la barrera.
A l'arribada vaig estar comentant la cursa amb un senyor estranger molt simpàtic i quan ja em disposava a anar a buscar la dona i la mainada i esmorzar una miqueta vaig tenir una de les sorpreses que més il.lusió m'han fet d'ença que corro.
Vaig arribar a l'avituallament de l'arribada tot comentant la cursa en concret, i parlant del que invertim per quilòmetre, perque ahir varem anar més lents que altres vegades... en definitiva parlant distesament uns minutets amb el senyor de la foto.
El coneixeu? jo i la meva dona varem tenir-ne la gran sort.
Gràcies Xavi Bonastre.
Pd: Malgrat se que no llegirà aquesta petita crònica m'agradaria donar molts ànims a Pablo de qui vaig estar llegint la seva historia. És tant gran la feina que fas com la teva mentalitat de ferro.
Mentalitat de maratonià i... sabem de que parlem.
diumenge, 7 d’agost del 2011
dimarts, 2 d’agost del 2011
CURSA DE CALDES DE MALAVELLA: NO CADA DIA SERÀ DIUMENGE DE GLÒRIA
Aquest diumenge dia 31 de Juliol tocava acabar el mes amb bones sensacions i sobretot mantenir per damunt de tot un enorme esperit competitiu. Així va ser.
La cursa de 8km, malgrat que havia de començar a dos quarts de nou, va donar inici uns minutets més tard a fi i efecte de poder acabar d'inscriure els molts participants allí reunits.
La matinal apuntava prou bé ja que el temps es va comportar bastant en el sentit que no va fer massa calor. Molt suportable per estar a finals de Juliol.
Vaig anar a Caldes amb la certesa de que era capaç de mantenir un bon esperit competitiu però sabent i assumint que diumenges de glòria és materialment impossible que es donin cada cap de setmana.
Els primers quatre quilòmetres en aquesta ocasió foren de pujada, bé deixem-ho en pujadeta, per la qual cosa sempre és una miqueta més complicat escalfar les cames de manera òptima en terreny no eminentment planer.
Esdevingueren uns primers quatre bastant ràpids, oscil.lant al voltant dels quatre minuts i mig, i esperaven uns segons quatre de velocitat màxima, per intentar recuperar el temps perdut.
La darrera part de la cursa com ja he apuntat va anar perfecte per intentar provar com estan les forces, com esta la velocitat punta. El resultat va ser plenament satisfactori i les sensacions en cursa, amb adrenalina a tope, realment bones.
Al final no vaig ser capaç de repetir els trenta un de Sta Cristina d'Aro no obstant vaig aconseguir una marca prou bona de trenta cinc minutets.
Una vegada passades amb nota aquestes dues curses aquest cap de setmana vinent a Pals aprofitaré que és una cursa curta, uns sis quilòmetres i pico, per intentar posar cos, cames i ment a revolucions màximes.
Espero tornar a donar la campanada i tornar a rebaixar marques.
En definitiva, i és el que més m'importa, segueix la preparació per la temporada de maratons.
Prou lesions sisplau que ara m'ho estic passant de puta mare.
La cursa de 8km, malgrat que havia de començar a dos quarts de nou, va donar inici uns minutets més tard a fi i efecte de poder acabar d'inscriure els molts participants allí reunits.
La matinal apuntava prou bé ja que el temps es va comportar bastant en el sentit que no va fer massa calor. Molt suportable per estar a finals de Juliol.
Vaig anar a Caldes amb la certesa de que era capaç de mantenir un bon esperit competitiu però sabent i assumint que diumenges de glòria és materialment impossible que es donin cada cap de setmana.
Els primers quatre quilòmetres en aquesta ocasió foren de pujada, bé deixem-ho en pujadeta, per la qual cosa sempre és una miqueta més complicat escalfar les cames de manera òptima en terreny no eminentment planer.
Esdevingueren uns primers quatre bastant ràpids, oscil.lant al voltant dels quatre minuts i mig, i esperaven uns segons quatre de velocitat màxima, per intentar recuperar el temps perdut.
La darrera part de la cursa com ja he apuntat va anar perfecte per intentar provar com estan les forces, com esta la velocitat punta. El resultat va ser plenament satisfactori i les sensacions en cursa, amb adrenalina a tope, realment bones.
Al final no vaig ser capaç de repetir els trenta un de Sta Cristina d'Aro no obstant vaig aconseguir una marca prou bona de trenta cinc minutets.
Una vegada passades amb nota aquestes dues curses aquest cap de setmana vinent a Pals aprofitaré que és una cursa curta, uns sis quilòmetres i pico, per intentar posar cos, cames i ment a revolucions màximes.
Espero tornar a donar la campanada i tornar a rebaixar marques.
En definitiva, i és el que més m'importa, segueix la preparació per la temporada de maratons.
Prou lesions sisplau que ara m'ho estic passant de puta mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)