Aquest 2013 ha estat intens, carregat d'emocions i la veritat és que tot ha anat a les mil maravelles.
Vaig començar any amb un esguinç de turmell i em va costar bastant poder tornar a entrenar i competir amb relativa normalitat.
Tot i no estar en la millor forma possible a finals de febrer va caure la primera Marató de l'any a la Vies Verdes.
El crono final va deixar molt que desitjar no obstant va esdevenir un gran punt de partida i em va permetre tornar-me a retrobar amb sensacions, emocions, patiment, tot allò que a mi m'agrada i que tant trobo a faltar quan no puc fer-ho.
La següent va ser la Marató Romànic Extrem a la Vall de Bianya. La vaig catalogar com a Marató sobre fang i realment el qualificatiu és perfectament ilustratiu del que va passar.
Va ser molt dura per el mal estat del terreny després de les important pluges caigudes no obstant amb més collons que altre cosa aquesta també finalment va caure.
El mes de Maig va ser un d'aquells mesos intensos de veritat ja que el calendari marcava Marató d'Empúries a principis de mes i Marató Setdellonga a Vilallonga de Ter a finals de mes.
La primera, Empúries malgrat ser un dia fredissim i amb un vent enormement molest, el cap i les ganes de dedicar-la al gran Pep del Passeig varem fer la resta.
Malgrat les inclemències del temps vaig poder repetir el meu millor crono en Marató i a més a Empúries i això em va fer feliç de veritat.
A l'Escala destacar a més que el meu estat de forma era ja magnífic i vaig poder donar tot el que duia a dins en tot moment.
La Setdellonga, en un altre data molt i molt freda va anar molt i molt bé ja que vaig funcionar perfectament i m'ho vaig passar molt bé. Vaig rebaixar el crono de l'edició anterior i les sensacions varen ser espectaculars.
A partir de Vilallonga vaig fer un parèntesi necessari degut al període estival i no vaig tornar a maratonejar fins a finals de setembre.
El setembre va tocar fer la Marató camí ral Olot-Vic de 47kms i la recordo com una marató molt i molt dura tot i que el crono a l'arribada ha estat el millor de tota la temporada 2013 en maratons de muntanya.
Vaig acabar molt masegat però satisfet novament per la feina feta.
Finalment aquest Novembre tocava acabar la feina de manera triomfal i a tope per la qual cosa aprofitant els quinze dies de vacances he colat una ultramarató i la darrera marató de l'any.
La meva primera Ultra ha estat de 53kms i va donar-se a Santpedor el 10 de novembre.
Acabar aquesta primera ultramarató ha estat per mi una pujada d'adrenalina molt bèstia ja que feia molt de temps que arrossegava aquesta espina clavada.
La darrera per mi ha estat la que ha posat la cirereta a una gran temporada, la Matagalls-Granollers.
Aquest diumenge 24 de novembre, seguint el mateix esquema de la Berga-Santpedor, vaig aixecar-me molt aviat per poder arribar a Granollers amb el temps més que suficient per poder dormir una miqueta i acabar de preparar-ho tot. Res no pot fallar en una marató.
Diumenge sincerament em feia moltissim respecte la temperatura que em podia trobar durant la travessa i per això vaig ser previsor a més no poder.
Vaig sortir abrigadissim i així vaig poder suportar amb relativa facilitat les gèlides temperatures que tant poc m'agraden i tant malament em van alhora de correr amb comoditat.
L'estoneta d'autocar fins a la sortida de la marató va anar-me més que bé per poder seguir dormint una estoneta i sobretot per guanyar temperatura.
La pujada vertical de quatre kms fins arribar al pic del Matagalls vaig optar per fer-la poquet a poquet i adaptant-me als impediments per correr que el terreny i desnivell que tenia a davant presentava.
Després de les corresponents fotos de rigor des del capdamunt varem començar a baixar per després anar planejant i intercalant pujades, baixades, trossos de planer...
Quan el desnivell m'ho permetia vaig fotre tota la canya que vaig poder i hi va haver estones en les quals em vaig trobar molt còmode corrent i amb grans sensacions.
Els kms varen passar facilment fins al km 32-33 punt a partir del qual tot i mantenir integrament les forces a nivell físic, les cames varen començar a donar mostres de dolor cada vegada més intens.
Evidentment va tocar patir uns nou o deu kms però com sempre que s'acaba la cosa amb èxit, va valer molt la pena el patiment final.
Al final la vintena marató de la meva curta trajectoria en aquest mòn va acabar amb un crono de 6h i 40minuts i amb la satifacció d'haver protagonitzar la temporada que jo havia sommiat i previst el 31 de desembre mentre m'estava menjant els raïms.
Ara toca descansar una mica, i intentar acabar temporada amb un parell de curses curtetes i a poder ser en companyia de la familia.
L'any 2014 pretenc començar-lo amb una ultra ja a mitjans del mes de gener per la qual cosa tocarà entrenar i sobretot no fer excessos aquestes festes de nadal.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
dimecres, 27 de novembre del 2013
dimarts, 12 de novembre del 2013
LA MEVA PRIMERA ULTRAMARATÓ DE MUNTANYA AL POBLE DEL TIMBALER DEL BRUC
Ara aviat farà quatre anys que vaig fer la meva primera cursa, el desembre de l'any 2009, la cursa Run run de Cornellà del Terri.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Gaudint de veritat a La Marxa de l'Arboç
Aquest diumenge passat es tractava de provar quin era realment el meu estat de forma en distàncies una miqueta importants.
El resultat va deixar-me plenament satisfet i em va ajudar a esvair aquells dubtes que gairebé sempre ens venen als corredors de llargues distàncies.
Per més kms que un hagi fet amb èxit, sempre, sempre, de cara al proper repte més immediat sorgeixen dubtes, temors que no cal deixar allargar massa en el temps i que per tant cal esvaïr, o bé confirmar el més aviat possible.
Saber com un es troba fisicament i mentalment és essencial de cara a poder valorar fins a on és factible poder arribar, a quins reptes enganxar-se i com preparar-los.
La Marxa de l'Arboç compta amb una distància de mitja marató, un km i pico menys, per la qual cosa és aquell tipus de marxa que de cara a fer un entrenament de molta qualitat és perfecte.
Cursa barateta, amb unes 900 persones, avituallaments molt generosos, barateta i , sobretot, una organització i gent de la organització amables, alegres, simpatiquissims.
Vaig cobrir la mitja amb unes dues horetes, el temps no importava gens, i vaig acabar molt content ja que vaig correr amb força, amb convicció i amb alló que a vegades es perd pel camí: motivació.
Aquest cap de setmana toca descansar, relaxar-se, dormir una miqueta més i anar-se preparant mentalment per afrontar els 53kms del proper repte Berga-Santpedor del 10 de novembre.
El 10 de novembre serà sens dubte el meu gran repte fins ara ja que mai he provat de correr 53kms, ultramarató, i amb 2000+ i 4000 acumulats.
Espanta a priori no obstant pit, molts collons, a preparar-se mentalment, fisicament i que collons... a superar el nou repte!!.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!.
El resultat va deixar-me plenament satisfet i em va ajudar a esvair aquells dubtes que gairebé sempre ens venen als corredors de llargues distàncies.
Per més kms que un hagi fet amb èxit, sempre, sempre, de cara al proper repte més immediat sorgeixen dubtes, temors que no cal deixar allargar massa en el temps i que per tant cal esvaïr, o bé confirmar el més aviat possible.
Saber com un es troba fisicament i mentalment és essencial de cara a poder valorar fins a on és factible poder arribar, a quins reptes enganxar-se i com preparar-los.
La Marxa de l'Arboç compta amb una distància de mitja marató, un km i pico menys, per la qual cosa és aquell tipus de marxa que de cara a fer un entrenament de molta qualitat és perfecte.
Cursa barateta, amb unes 900 persones, avituallaments molt generosos, barateta i , sobretot, una organització i gent de la organització amables, alegres, simpatiquissims.
Vaig cobrir la mitja amb unes dues horetes, el temps no importava gens, i vaig acabar molt content ja que vaig correr amb força, amb convicció i amb alló que a vegades es perd pel camí: motivació.
Aquest cap de setmana toca descansar, relaxar-se, dormir una miqueta més i anar-se preparant mentalment per afrontar els 53kms del proper repte Berga-Santpedor del 10 de novembre.
El 10 de novembre serà sens dubte el meu gran repte fins ara ja que mai he provat de correr 53kms, ultramarató, i amb 2000+ i 4000 acumulats.
Espanta a priori no obstant pit, molts collons, a preparar-se mentalment, fisicament i que collons... a superar el nou repte!!.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Marató de muntanya Trail del Camí ral Olot-Vic 47kms.
Diumenge passat va ser un dia molt gran per mi i sobretot per les meves ambicions maratonianes.
El repte no era a priori ben senzill ja que fer 47kms de muntanya com aquell qui diu sense apenes entrenament i recent acabada la temporada d'estiu no semblava com ja he dit la millor idea.
Feia no obstant dies i dies que m'havia anat preparant mentalment i havia anat agafant una il.lusió i unes ganes molt molt especials de cara a diumenge.
Com a previsor que m'agrada ser vaig optar per anar a recollir dorsal i xip amb la dona i els nens el dissabte a la tarda de manera tranquila i relaxada.
Anar-hi el dia abans et permet a més poder començar a entrar en contacte amb l'ambient previ a la Marató i en cas de dubtes poder-hi donar resposta amb sufucient antelació.
Diumenge a les 8 i poquet cotxe aparcat a dos minutets de la pista d'atletisme i a fer el ritual que acompanya en el meu cas particular cada una de les 19 maratons que he fet.
Beguda isotònica, vaselina per protegir els peus, mirar que no falti res a darrera hora...
Varem sortir 147 corredors de la pista d'atletisme a les 9 del matí i després de donar una volta complerta a la pista varem començar a correr per el carril bici a la recerca llunyana d'una nova marató i sobretot d'un nou repte a superar.
Com jo faig sempre a poc a poquet per així suplir la manca d'estiraments i sobretot que les articulacions puguin anar entrant en calor d'una manera pausada i gradual.
Varem anar avançant tot passant Les preses i avançant avançant varem començar amb el desnivell important que ens va portar fins a Cantonigrós.
Fins a Cantonigrós km22 es va superar desnivell no obstant no hi vaig trobar una dificultat especial i en tot cas no notava ni el més mínim cap indici de dolor muscular.
A partir d'aqui tot i que la cosa no pujava tant, per mi va ser la part que més em va costar i que més dura se'm va fer.
Jo crec que els kms llargs i inacabables de superfície empedrada en varen tenir la culpa ja que a partir del km 30 em varen deixar les cames, sobretot els abductors molt i molt masegats.
Només, per ser optimistes de mena, quedaven uns 17kms que calia almenys intentar acabar millor corrent però sinò caminant, arrossegant, a peu coix, com fos en definitiva.
Estar acostumat al patiment i sobretot tenir un cap granític i dur a prova de bomba em va salvar de tot mal i em va permetre una vegada més obrar un petit miracle.
La segona part del recorregut des de Cantonigrós, un 25kms, els vaig assolir en 3hores i 20minuts fet que em va permetre creuar l'arc d'arribada de la Plaça Major de Vic amb un crono de 5hores i 50minuts per tant un temps molt més curt del que jo havia estat calculant dies abans.
El repte de la dinovena per tant està aconseguit, no obstant ara ja més en fred em cal destacar tres o quatre coses que no em varen agradar gens de la Marató de diumenge a nivell d'organització.
- 5 avituallaments més el de l'arribada en un total de 47kms de muntanya és senzillament una presa de pèl.
- Arribar a Vic després d'haver fet kms a més de 30graus, que a mi ja m'agrada, entenc que no es mereix només dos o tres peces de fruita, una mica d'aigua i quatre carquinyolis.
A algú se li va acudir per un moment que no haviem dinat encara? aqui deixo la pregunta.
- Com a nota més que positiva destacar que el retorn amb furgoneta fins a Olot va ser pràctic i molt ràpid
- Es va comentar que arribant a Olot hi haurien entrepans... ni rastre.
Feliç, content, hipermotivat i sobretot practicament recuperat i començant a planejar un repte encara més complicat si cab.
La propera data al calendari és el meu debut en ultramarató de muntanya el diumenge dia 10 de novembre a la Travessa Berga-Santpedor de 55kms.
Crec que després de unes quantes maratons de bagatge acumulat ara és el moment d'intentar fer el salt a les ultres.
Aquest dijous si puc per horari toca començar ja a entrenar sobretot per agafar una mica més encara de resistència, per intentar que al novembre si els dolors apareixen i les forçes minven això esdevingui com més avançats en kms millor.
Abans d'acabar la meva particular crònica vull felicitar a dos persones que ells saben que mel's estimo molt i que m'agradaria que em poguessin acompanyar algun dia en un dels meus reptes maratonians.
Felicitar a en Bella per la seva impressionant tercera posició a Viladamat.
Felicitar a en Danielsand per la gran cursa que va fer a la Ruta de l'Aigua de Sant Feliu de Guíxols
No voldria tampoc deixar d'animar al gran Ironxevi de cara a la recuperació de la seva lesió..
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
El repte no era a priori ben senzill ja que fer 47kms de muntanya com aquell qui diu sense apenes entrenament i recent acabada la temporada d'estiu no semblava com ja he dit la millor idea.
Feia no obstant dies i dies que m'havia anat preparant mentalment i havia anat agafant una il.lusió i unes ganes molt molt especials de cara a diumenge.
Com a previsor que m'agrada ser vaig optar per anar a recollir dorsal i xip amb la dona i els nens el dissabte a la tarda de manera tranquila i relaxada.
Anar-hi el dia abans et permet a més poder començar a entrar en contacte amb l'ambient previ a la Marató i en cas de dubtes poder-hi donar resposta amb sufucient antelació.
Diumenge a les 8 i poquet cotxe aparcat a dos minutets de la pista d'atletisme i a fer el ritual que acompanya en el meu cas particular cada una de les 19 maratons que he fet.
Beguda isotònica, vaselina per protegir els peus, mirar que no falti res a darrera hora...
Varem sortir 147 corredors de la pista d'atletisme a les 9 del matí i després de donar una volta complerta a la pista varem començar a correr per el carril bici a la recerca llunyana d'una nova marató i sobretot d'un nou repte a superar.
Com jo faig sempre a poc a poquet per així suplir la manca d'estiraments i sobretot que les articulacions puguin anar entrant en calor d'una manera pausada i gradual.
Varem anar avançant tot passant Les preses i avançant avançant varem començar amb el desnivell important que ens va portar fins a Cantonigrós.
Fins a Cantonigrós km22 es va superar desnivell no obstant no hi vaig trobar una dificultat especial i en tot cas no notava ni el més mínim cap indici de dolor muscular.
A partir d'aqui tot i que la cosa no pujava tant, per mi va ser la part que més em va costar i que més dura se'm va fer.
Jo crec que els kms llargs i inacabables de superfície empedrada en varen tenir la culpa ja que a partir del km 30 em varen deixar les cames, sobretot els abductors molt i molt masegats.
Només, per ser optimistes de mena, quedaven uns 17kms que calia almenys intentar acabar millor corrent però sinò caminant, arrossegant, a peu coix, com fos en definitiva.
Estar acostumat al patiment i sobretot tenir un cap granític i dur a prova de bomba em va salvar de tot mal i em va permetre una vegada més obrar un petit miracle.
La segona part del recorregut des de Cantonigrós, un 25kms, els vaig assolir en 3hores i 20minuts fet que em va permetre creuar l'arc d'arribada de la Plaça Major de Vic amb un crono de 5hores i 50minuts per tant un temps molt més curt del que jo havia estat calculant dies abans.
El repte de la dinovena per tant està aconseguit, no obstant ara ja més en fred em cal destacar tres o quatre coses que no em varen agradar gens de la Marató de diumenge a nivell d'organització.
- 5 avituallaments més el de l'arribada en un total de 47kms de muntanya és senzillament una presa de pèl.
- Arribar a Vic després d'haver fet kms a més de 30graus, que a mi ja m'agrada, entenc que no es mereix només dos o tres peces de fruita, una mica d'aigua i quatre carquinyolis.
A algú se li va acudir per un moment que no haviem dinat encara? aqui deixo la pregunta.
- Com a nota més que positiva destacar que el retorn amb furgoneta fins a Olot va ser pràctic i molt ràpid
- Es va comentar que arribant a Olot hi haurien entrepans... ni rastre.
Feliç, content, hipermotivat i sobretot practicament recuperat i començant a planejar un repte encara més complicat si cab.
La propera data al calendari és el meu debut en ultramarató de muntanya el diumenge dia 10 de novembre a la Travessa Berga-Santpedor de 55kms.
Crec que després de unes quantes maratons de bagatge acumulat ara és el moment d'intentar fer el salt a les ultres.
Aquest dijous si puc per horari toca començar ja a entrenar sobretot per agafar una mica més encara de resistència, per intentar que al novembre si els dolors apareixen i les forçes minven això esdevingui com més avançats en kms millor.
Abans d'acabar la meva particular crònica vull felicitar a dos persones que ells saben que mel's estimo molt i que m'agradaria que em poguessin acompanyar algun dia en un dels meus reptes maratonians.
Felicitar a en Bella per la seva impressionant tercera posició a Viladamat.
Felicitar a en Danielsand per la gran cursa que va fer a la Ruta de l'Aigua de Sant Feliu de Guíxols
No voldria tampoc deixar d'animar al gran Ironxevi de cara a la recuperació de la seva lesió..
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
divendres, 27 de setembre del 2013
Corrent amb una ressaca de collons a la Marxa de Monells
Sortir el dissabte a la nit a sopar amb els amics i les amigues és fantàstic i senta de pebrots, sobretot si l'andemà el dediques a dormir i recuperar la ressaca resultant de la nit de farra.
Jo soc raro de collons i pq no admetre-ho, una mica massoca també, i per tant si la Marxa de Monells estava programada calia anar-hi fos com fos.
Vaig posar-me al llit a les quatre de la matinada amb la idea d'aixecar-me a dos quarts de set i així arribar tranquil i sobrat de temps a les vuit a la sortida a Monells.
El despertador segur que va tocar no obstant jo el que és segur és que no els vaig pas sentir.
Vaig despertar-me per casualitat a les 7 i 35 minutets i vaig començar a correr cotxe i manta cap al destí al qual vaig arribar a les vuit i deu.
Truca que trucaràs als companys amb els que havia quedat i res a fer, cony ja devien estar corrent feia estona bona.
Feta la inscripció vaig decidir començar a correr a un quart i cinc de nou tot afegint-me a gent que la feia caminant i sense cap mena de pressa.
Encara de estar al.lucinant mandarines de veure un locu adelantant-los ara per la dreta, ara per l'esquerre, ara pel mig.
Vaig intentar portar un ritme digne en consonancia amb el ressacon que duia a sobre meu i així vaig anar avançant kms fins que cap al km set vaig acabar enxampant el grupet de cua de la gent que havia sortit a les vuit a fer-la corrent.
Bebent molta aigua vaig arribar a fer els 14kms en una horeta i vint minuts, crono bastant fluixet tot i que prou digne per el meu estat.
A la tarda evidentment cansat, reventat, flojeres en general... i lo bé que ens ho varem passar?... que nos quiten lo bailao nens.
Ara toca fer les coses bé i sobretot posar-se seriós ja que aquest diumenge 29 de setembre torno a remprendre la temporada de maratons després del descans obligat de l'estiu.
Marató Camí ral Olot-Vic de 46 kms de muntanya és el nou repte.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!!.
Jo soc raro de collons i pq no admetre-ho, una mica massoca també, i per tant si la Marxa de Monells estava programada calia anar-hi fos com fos.
Vaig posar-me al llit a les quatre de la matinada amb la idea d'aixecar-me a dos quarts de set i així arribar tranquil i sobrat de temps a les vuit a la sortida a Monells.
El despertador segur que va tocar no obstant jo el que és segur és que no els vaig pas sentir.
Vaig despertar-me per casualitat a les 7 i 35 minutets i vaig començar a correr cotxe i manta cap al destí al qual vaig arribar a les vuit i deu.
Truca que trucaràs als companys amb els que havia quedat i res a fer, cony ja devien estar corrent feia estona bona.
Feta la inscripció vaig decidir començar a correr a un quart i cinc de nou tot afegint-me a gent que la feia caminant i sense cap mena de pressa.
Encara de estar al.lucinant mandarines de veure un locu adelantant-los ara per la dreta, ara per l'esquerre, ara pel mig.
Vaig intentar portar un ritme digne en consonancia amb el ressacon que duia a sobre meu i així vaig anar avançant kms fins que cap al km set vaig acabar enxampant el grupet de cua de la gent que havia sortit a les vuit a fer-la corrent.
Bebent molta aigua vaig arribar a fer els 14kms en una horeta i vint minuts, crono bastant fluixet tot i que prou digne per el meu estat.
A la tarda evidentment cansat, reventat, flojeres en general... i lo bé que ens ho varem passar?... que nos quiten lo bailao nens.
Ara toca fer les coses bé i sobretot posar-se seriós ja que aquest diumenge 29 de setembre torno a remprendre la temporada de maratons després del descans obligat de l'estiu.
Marató Camí ral Olot-Vic de 46 kms de muntanya és el nou repte.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!!.
divendres, 13 de setembre del 2013
Nocturna de Cornellà del Terri: competint per estar a davant
La vigilia de la Diada a la nit vaig correr la Cursa Nocturna de Cornellà del Terri.
Darrerament, sobretot d'ença del podium de Vilanant, estic fent resultats insospitats per mi fins aleshores.
Cornellà em motivava moltissim per dues raons: era el debut d'en Dani de Sant Feliu en cursa i tenia a més a més moltissimes ganes de millorar la dotzena posició de fa dos anys.
Al llarg de la tarda havia estat plovent bastant no obstant tal com estava previst ens varem plantar a Cornellà amb la Núria i els nens.
La nit es va mantenir tranquileta i finalment ni gota d'aigua durant el transcurs de la marxa fet que a més a més ens va proporcionar una temperatura perfecte per poder correr a gust.
Em vaig situar a davant de tot i preparadissim per donar tot el que pogués i més des del km 0.
La sortida va ser bastant ràpida i tot i posar-me en primera posició els primers metres de cursa vaig entendre deseguida que enganxar-me a un grup de tres nens de no gaire més de vint anys i intentar mantenir-los a ratlla ben segur que em podria marcar el ritme, em podrien guiar i a més a més m'obrien i il.luminaven el camí.
Vaig estar gairebé més de mitja cursa en quarta posició fins que el que portava i sentia en tot moment enganxat darrera meu va acabar passant sense poder-hi fer massa res.
Tot i que mantenir la cinquena posició va acabar essent bastant còmode, avançar una o dues posicions va esdevenir materialment impossible.
En tot moment vaig tenir sensacions espectaculars i essent plenament conscient d'estar corrent molt més ràpid que mai i sobretot la fantàstica sensació de poder mantenir amb no massa dificultats aquest ritme desenfrenat.
A l'arribada ens van informar que no haviem fet 9kms sinò 7 ja que degut a l'aigua caiguda va ser necessari eliminar un tram d'uns dos kms.
El crono 29minuts a un ritme de un km cada 4minuts i 14segons i a una velocitat d'uns 14,5km/h per tant dades impossibles i totalment inabastables fa menys de dos mesos enrrere.
Vilanant em va marcar animicament i sens dubte va suposar per mi un enorme salt de qualitat ja que ha suposat passar de competir per fer-ho mitjanament bé a competir ara a cada cursa amb l'únic objectiu de quedar entre el grup capdavanter.
És totalment paradigmàtic comprovar que fa dos mesos gaudia en cada adelentament de corredor/a que aconseguia quan per exemple dimarts no vaig adelantar a ningú pel fet de que ja anava practicament a davant.
Moltissimes felicitats a en Dani que va acabar tranquilament i amb un crono espectacular de 36minuts. Promet.
Ara diumenge toca fer un dur entrenament a muntanya a la Barretinada de le Planes d'Hostoles encaminat a acabar de fer la posada apunt per poder correr amb garanties d'acabar la Marató de Muntanya Olot-Vic el proper 29 de setembre.
En cas d'acabar-la seria la meva cinquena Marató d'aquest 2013 per tant toca posar els collonets damunt la taula i canviar momentaniament la velocitat per la resistència en muntanya i en desnivells positius importants.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
Darrerament, sobretot d'ença del podium de Vilanant, estic fent resultats insospitats per mi fins aleshores.
Cornellà em motivava moltissim per dues raons: era el debut d'en Dani de Sant Feliu en cursa i tenia a més a més moltissimes ganes de millorar la dotzena posició de fa dos anys.
Al llarg de la tarda havia estat plovent bastant no obstant tal com estava previst ens varem plantar a Cornellà amb la Núria i els nens.
La nit es va mantenir tranquileta i finalment ni gota d'aigua durant el transcurs de la marxa fet que a més a més ens va proporcionar una temperatura perfecte per poder correr a gust.
Em vaig situar a davant de tot i preparadissim per donar tot el que pogués i més des del km 0.
La sortida va ser bastant ràpida i tot i posar-me en primera posició els primers metres de cursa vaig entendre deseguida que enganxar-me a un grup de tres nens de no gaire més de vint anys i intentar mantenir-los a ratlla ben segur que em podria marcar el ritme, em podrien guiar i a més a més m'obrien i il.luminaven el camí.
Vaig estar gairebé més de mitja cursa en quarta posició fins que el que portava i sentia en tot moment enganxat darrera meu va acabar passant sense poder-hi fer massa res.
Tot i que mantenir la cinquena posició va acabar essent bastant còmode, avançar una o dues posicions va esdevenir materialment impossible.
En tot moment vaig tenir sensacions espectaculars i essent plenament conscient d'estar corrent molt més ràpid que mai i sobretot la fantàstica sensació de poder mantenir amb no massa dificultats aquest ritme desenfrenat.
A l'arribada ens van informar que no haviem fet 9kms sinò 7 ja que degut a l'aigua caiguda va ser necessari eliminar un tram d'uns dos kms.
El crono 29minuts a un ritme de un km cada 4minuts i 14segons i a una velocitat d'uns 14,5km/h per tant dades impossibles i totalment inabastables fa menys de dos mesos enrrere.
Vilanant em va marcar animicament i sens dubte va suposar per mi un enorme salt de qualitat ja que ha suposat passar de competir per fer-ho mitjanament bé a competir ara a cada cursa amb l'únic objectiu de quedar entre el grup capdavanter.
És totalment paradigmàtic comprovar que fa dos mesos gaudia en cada adelentament de corredor/a que aconseguia quan per exemple dimarts no vaig adelantar a ningú pel fet de que ja anava practicament a davant.
Moltissimes felicitats a en Dani que va acabar tranquilament i amb un crono espectacular de 36minuts. Promet.
Ara diumenge toca fer un dur entrenament a muntanya a la Barretinada de le Planes d'Hostoles encaminat a acabar de fer la posada apunt per poder correr amb garanties d'acabar la Marató de Muntanya Olot-Vic el proper 29 de setembre.
En cas d'acabar-la seria la meva cinquena Marató d'aquest 2013 per tant toca posar els collonets damunt la taula i canviar momentaniament la velocitat per la resistència en muntanya i en desnivells positius importants.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
dissabte, 31 d’agost del 2013
Nocturna de Vilajuïga i Cursa Verntallat-El Mallol: A la nit competint com un berraco i al matí corrent relaxadament
Bones tardes guapos tots, ara us faré cinc cèntims del meu intens cap de setmana passat en materia esportiva.
Cada any intento fer un doblet i després de molt cercar les dues dates triades varen ser dissabte passat a la nit i diumenge al matí.
A la nit vaig arribar motivadissim a la Cursa Nocturna de Vilajuïga amb la intenció de fer saltar literalment la banca i fer, en la mesura del possible, una gran classificació final.
La idea prefixada no era altre que intentar fer els 8kms a ritme de Vilanant, per tant amb un crono final de 38, màxim 39minuts.
Fent aquest crono, si els astre m'eren favorables, tenia opccions de poder fer podium i així seguir amb la meva particular mini temporada estival.
La sortida va ser molt, molt ràpida fet que em va fer veure només amb breus segons que aquesta vegada no seria possible quedar entre els quatre o cinc primers.
Va formar-se d'inici un petit grup de màxim deu corredors molt i molt ràpids els quals varen anar-se'n des del tret de sortida.
Jo personalment sabent que no podia correr per classificació vaig fer canvi de xip i em vaig imposar com a nou repte rebaixar el temps final de Vilanant.
Des del començament vaig marcar un ritme rapidissim i sostingut i vaig començar a adelantar corredors un darrera l'altre fet que em va permetre agafar molta confiança en mi mateix i sobretot molta motivació.
Vaig donar-ho absolutament tot de mi mateix per acabar creuant la línia de meta amb un temps per mi espectacular de 35minuts i 35segons i així reventar el temps de Vilanant.
Aquest crono ha fet que en la classificació final quedés en la posició 23 d'un total de 102 corredors.
El guanyador inabastable: no va arribar a mitja horeta.
A dormir unes horetes i a les vuit i pico del diumenge al matí apunt per començar la Cursa Verntallat- El Mallol passat Les Preses.
La cursa és de 9kms amb un desnivell positiu practicament de 600metres per la qual cosa a la Garrotxa en aquesta ocasió vaig optar per no competir i correr a un ritme entrenament que em permetés gaudir de la cursa i sobretot de l'ambient i de la seva gent.
Cursa maquissima i molt ben organitzada amb un esmorzar final espectacular.
Tot i anar a Olot a passejar-me el temps final va ser de 50minutets per tant només quatre minuts més lenta que l'any passat.
Cap de setmana complert i expectatives més que compensades, poca cosa més puc demanar doncs.
A partir d'aquest dimarts dia 3 de setembre tots els esforços aniran encaminats a preparar la meva tardor maratoniana que un ben asseguro que pretenc que sigui molt intensa i plena d'emocions fortes que em permetin acabar any amb la moral altissima.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.
Cada any intento fer un doblet i després de molt cercar les dues dates triades varen ser dissabte passat a la nit i diumenge al matí.
A la nit vaig arribar motivadissim a la Cursa Nocturna de Vilajuïga amb la intenció de fer saltar literalment la banca i fer, en la mesura del possible, una gran classificació final.
La idea prefixada no era altre que intentar fer els 8kms a ritme de Vilanant, per tant amb un crono final de 38, màxim 39minuts.
Fent aquest crono, si els astre m'eren favorables, tenia opccions de poder fer podium i així seguir amb la meva particular mini temporada estival.
La sortida va ser molt, molt ràpida fet que em va fer veure només amb breus segons que aquesta vegada no seria possible quedar entre els quatre o cinc primers.
Va formar-se d'inici un petit grup de màxim deu corredors molt i molt ràpids els quals varen anar-se'n des del tret de sortida.
Jo personalment sabent que no podia correr per classificació vaig fer canvi de xip i em vaig imposar com a nou repte rebaixar el temps final de Vilanant.
Des del començament vaig marcar un ritme rapidissim i sostingut i vaig començar a adelantar corredors un darrera l'altre fet que em va permetre agafar molta confiança en mi mateix i sobretot molta motivació.
Vaig donar-ho absolutament tot de mi mateix per acabar creuant la línia de meta amb un temps per mi espectacular de 35minuts i 35segons i així reventar el temps de Vilanant.
Aquest crono ha fet que en la classificació final quedés en la posició 23 d'un total de 102 corredors.
El guanyador inabastable: no va arribar a mitja horeta.
A dormir unes horetes i a les vuit i pico del diumenge al matí apunt per començar la Cursa Verntallat- El Mallol passat Les Preses.
La cursa és de 9kms amb un desnivell positiu practicament de 600metres per la qual cosa a la Garrotxa en aquesta ocasió vaig optar per no competir i correr a un ritme entrenament que em permetés gaudir de la cursa i sobretot de l'ambient i de la seva gent.
Cursa maquissima i molt ben organitzada amb un esmorzar final espectacular.
Tot i anar a Olot a passejar-me el temps final va ser de 50minutets per tant només quatre minuts més lenta que l'any passat.
Cap de setmana complert i expectatives més que compensades, poca cosa més puc demanar doncs.
A partir d'aquest dimarts dia 3 de setembre tots els esforços aniran encaminats a preparar la meva tardor maratoniana que un ben asseguro que pretenc que sigui molt intensa i plena d'emocions fortes que em permetin acabar any amb la moral altissima.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)