dilluns, 25 de juliol del 2011

UN "BOLIDO" A 16KM/H A LA CURSA DE STA. CRISTINA D'ARO

Dissabte a dos quarts de vuit de la tarda tocava repetir la cursa de Sta. Cristina d'Aro i així intentar millorar el resultat de l'any passat. Amb rebaixar o bé igualar els trenta tres minuts marcats l'any anterior ja em donava per més que satisfet.
Vaig arribar a Sta. Cristina més d'una hora abans que comencés la prova per la qual cosa vaig poder agafar-me les coses amb molta calma i tranquilitat.
Arribar amb temps sufucient em va permetre veure la cursa infantil mentre anava fent un petit escalfament suau, molt en la meva línea.
La cursa de vuit quilòmetres va començar una miqueta més tard.
Els primers compassos de cursa com sempre varen servir per anar prenent possessió del terreny i completar l'escalfament de les cames.
Una vegada assolit l'objectiu vaig posar el kers, crec que es diu així en F1, i com un animalot vaig començar a recuperar tot el temps premeditadament perdut tot adelantant per la dreta, l'esquerra, bé per on podia, el tema era adelantar, anar deixant-los enrrere i sobretot, el més important que no et tornin a passar una vegada sobrepassats.
Complerta l'estoneta d'avançaments massius vaig optar per seguir apretant però ja pensant amb el cap i no amb el cor, la qual cosa evidentment implica mantenir un ritmne el més elevat possible però pensant que encara quedaven uns tres quilòmetres i pico que calia aguantar a bon nivell.
La darrera part de la cursa, i ja va essent estratègia personal bastant emprada, sempre pretenc que consisteixi en un atac més que de velocitat, de resistència. És aquell moment que tornes a deixar personal enrrere per resistència ja que molts han calculat malament i arriben treient el fetge per la boca.
Cal aprofitar que arriben justos i debilitats.
Quan quedava un quilòmetre ja sabia que el cronometre final podia ser espectacular per la qual cosa vaig donar tot i més portant la davantera d'un grupet d'uns deu o dotze, sempre intentant accelerar quan algun pretenia passar.
Els darrers metres, quan ja veiem la meta alla mateix, un del grupet i jo varem posar-nos en paral.lel i va arribar a passar-me uns segons... he dit el que he dit : uns segons.
Tocava el kers final per acabar trencant la barrera dels quatre minuts per quilòmetre i entrar encara que sigui per una mariconadeta simbòlica, en el grup de tots aquells privilegiats que son capaços de correr amb temps per sota dels quatre.
Queden encara molts anys per estar més propers als tres que no pas als quatre. Els tres per als que no som professionals és un temps practicament definitiu i et permet guanyar curses facilment.
He estat molt, molt de temps corrent a dotze, màxim tretze quilòmetres la hora, evidentment els setze d'ahir als vuit de Caldes de diumenge vinent no es tornaran a repetir. Ho tinc molt assumit.
Carpe Diem i de la de diumenge ja en parlarem.
Puta màquina com molt bé dius Danielsand.