MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY: el meu millor crono en mitges

Aquest diumenge passat amb en Joan Gonzalez de Vergès ens varem trobar a Banyoles per correr la Mitja Marató del Pla de l'Estany.
La mitja de Banyoles és una de les més antigues de la provincia i enguany celebrava la seva vintena edició.
En Joan normalment fa molta muntanya i per tant no podriem dir que és especialment un amant de l'asfalt.
En el meu cas jo vaig començar en asfalt i ara actualment malgrat combinar proves tant d'asfalt com de muntanya, he de reconèixer que cada vegada més la meva deria per correr acaba tirant cap a curses i maratons sobretot de muntanya.
En Joan anava amb la idea de fer un crono proper a 1h i 50minuts i jo anava amb la idea de baixar dels meus constants 1h i 44 o 45minuts.
 Tots dos varem assolir sobradament els nostres objectius ja que en Joan finalment va acabar en 1h i 43minuts i un servidor va tancar mitja amb un temps de 1h i 39minuts.
Varem sortir tots dos junts i vaig marcar d'inici un ritme segurament massa ràpid, ritme que en Joan va anar seguint fins cap al km 6.
A partir del 6 jo me'n vaig anar i, malgrat abaixar una mica el ritme,en tot moment vaig poder mantenir un ritme prou bó per poder anar avançant kms i intentar assegurar-me un crono que em permetés baixar dels maleïts 1h i 44 o 45minuts que fins diumenge sempre m'havien acompanyat en totes les mitges maratons corregudes.
Al creuar la línia d'arribada, aixecar el cap, i veure el temps final la meva alegria va ser total ja que intentar rebaixar el crono habitual sabia que era possible no obstant baixar de 1h i 40 era una utopia total.
Al cap de pocs minuts va entrar en Joan, bastant masegat ja que diumenge evidentment anava en terreny totalment contrari a les seves preferències.
Moltes felicitats al company, molts ànims al gran Ironxevi que s'està recuperant d'una lesió i moltes felicitats a tota la organització per el tracte rebut que va ser maravellòs en tot moment.
Realment diumenge va ser un gran diumenge ja que no hi ha res millor després d'un esforç que un dinar amb amics i amigues.
Riure una bona estona és sa.
Salut i kms i a seguir preparant els 100kms de Calella.

MITJA MARATÓ NOCTURNA DE LLAGOSTERA

La setmana passada va ser una setmana molt dura a la feina i vaig acabar amb els nervis a flor de pell i a puntet de petar.
Calia fer quelcom relaxant el cap de setmana i Llagostera va ser el meu gran bàlsam ja que va calmar-me totalment.
Feia ja molts dies que la tenia programada ja que era de muntanya, era nocturna i tenia 22kms i per tant distància de mitja marató.
Sempre m'ha agradat caminar o correr a la nit per la muntanya i dissabte tenia a més a més el gran al.licient que el preu era solsament de 2eurets.
Tenia molt decidit que hi anava amb ganes de xerrar amb tot deu, passar-m'ho bé i anar caminant i corrent segons em vingués de gust. Així ho vaig fer.
Varem sortir un grupet reduït d'unes cinquanta persones a les sis de la tarda de davant del pavelló municipal de Llagostera a ritme lleugeret però caminant.
Només de sortir ja vaig començar a xerrar amb un noi que venia de la banda de Barcelona i amb el qual varem anar junts la totalitat dels 22kms del recorregut.
Hi havia una lluna plena maquíssima per la qual cosa el frontal no el vaig arribar a treure en cap moment.
Al kms 14 varem entaular-nos a sopar al mig del bosc i la veritat és que pels euros pagats ens varen tractar com autèntics reis.
Ens portavem l'entrepà i l'organització ens va cuidar amb caldo calentet, un parell d'empolles de Torres 5, cafè i el que va fer falta.
Un servidor mentre es fotia un fart de riure es va preparar un parell de carajillets ben carregadets i va sopar amb tota la tranquilitat del món.
Al cap d'una mitja hora llarga de descans varem acabar de fer la resta de la marxa fins arribar de nou davant el pavelló de Llagostera.
Varen ser unes quatre hores en les quals vaig relaxar-me, vaig riure molt, vaig conèixer gent i, sobretot, vaig fer esport i una nova mitja marató de muntanya.
Evidentment la mitja més relaxada i més divertida de totes les catorze fetes fins dissabte.
La vaig ben encertar. Ja tocava.
Salut i kms!!!!.

Marxa de Vall.llobrega: gener per oblidar

Fa dos diumenges vaig anar a la marxa de Vall.llobrega a intentar recuperar una miqueta l'ànim després del fiasco espectacular de les 24hores a muntanya a Olot.
La veritat és que si anava a recuperar-me la cosa va resultar totalment al revés.
No em va agradar gens ni mica, feia temps que no triava tant malament alhora de fer una cursa.
Si em demanessin que la valorés sincerament no dubtaria ni un segon en posar-li un 0 més que rotund.
Gratuïta i prou però res més a destacar.
Ni m´ho vaig passar bé ni em va ajudar en res absolutament però que hi farem.
Fa ja temps que hi ha un boom de curses, marxes, maratons, ultramaratons... tothom es veu preparat per organitzar-ne una i la veritat és que si seguim així correm el gran perill de morir d'èxit.
Aquest febrer intentaré escollir millor ja que no m'agrada que em prenguin el pel.

ABANDONAMENT QUATRE ANYS DESPRÉS: 24HORES A MUNTANYA A OLOT

Fins a dia d'avui em sentia molt orgullós d'haver acabat 94 curses sense tenir que abandonar mai... fins avui.

Vaig pecar de sobrat pensant que seria capaç d'estar tot un dia sense dormir.

Finalment avui la son m'ha obligat a posar peu a terra per primera vegada i ser honest i reconeixer amb el cap ben alt que aquesta vegada els límits m'han guanyat sobradament.

Pit i collons i lliçó apresa.

Cursa Run Run de Cornellà del Terri: el meu neixement esportiu fa quatre anys

Fa quatre anys, després de mig any entrenant per camins de l'Armentera, el gran Carles Bellapart em va fer notar tot fent un cafetó tranquilament a La Lluna de Torroella de Montgrí, que hi havia una web de curses atlètiques i marxes populars que es deia ropits i en la qual hi havien opcions per triar i remenar.
Va ser dit i fet i al cap de pocs dies vaig fer el meu gran debut el 13 de desembre de l'any 2009 a Cornellà del Terri.
Recordo que era la primera edició i que va ser un dia fredíssim i a més el dia en que a Llorenç de Munt començava a canviar la història del nostre petit pais en forma de referendum a favor de la independència.
Vaig anar a Cornella amb la Júlia i la Núria ja que en Joel encara no estava ni tant sols en camí.
M'hi vaig presentar amb un vestuari lamentable per a l'ocasió ja que la samarreta no era ni tant sols tècnica, els pantalons eren horrorosos i les bambes les primeres que vaig trobar.
La cursa em feia moltissima il.lusió no obstant  mai m'hagués imaginat arribar a assolir els reptes que avui en dia formen ja part de la meva breu historia esportiva.
Els entrenaments varen donar bastant els seus fruits ja que vaig correr els deu kms sense patir massa i amb un crono dignissim de 52minutets i el més important amb unes sensacions bonissimes  en el dia del meu debut.
Al llarg d'aquests 4 anys he fet moltes curses i he anat millorant els temps fins a aconseguir arribar a correr els 10kms en 43minuts i fins a arribar a correr per sota dels 4minuts el km.
La mort del meu amic Josep Sureda a l'edat de 38anys va donar un tomb radical a la meva vida esportiva i em vaig veure obligat a plantejar-me el gran repte de aconseguir fer el que a ell més li agradava en aquesta vida: aconseguir acabar una Marató.
Ell havia fet moltes vegades la Marató d'Empúries i vaig pensar que el meu millor homenatge per poder-lo recordar al llarg dels anys consistiria en correr cada any la seva estimada Marató.
Si no hagués succeït el que acabo de relatar jo mai hauria corregut una Marató i ni tant sols se m'hagúes passat pel cap de fer-ho.
Aquest fet evidentment va canviar la meva vida ja que vaig passar de correr la Run Run i curses similars a plantejar-me reptes molt complicats.
Després de mil kms d'entrenament el meu homenatge va ser un fet l'1 de Maig de l'any 2010 amb un crono final de 4h i 40minuts amb moltissima emoció i encara amb molta nostagia ara que ho recordo.
Diumenge en certa manera apart de celebrar els 4 anys en curses vaig tenir també molt present tot el meu passat més recent del qual me'n sento molt orgullós ja que se que corro per mi i pels que m'estimen però també corro pels que ja no hi son però que mai no oblidaré.
La cursa que vaig fer no va ser res de l'altre món ja que fer 49minuts és un crono més aviat pobre no obstant diumenge això era el que menys m'importava.
Avui em feia moltissima il.lusió correr la Cursa de Sant Esteve amb la Júlia tot i que finalment no ha pogut ser. Que hi farem un altre dia serà.
Intentaré acabar temporada aquest diumenge 29 o bé a la Cursa dels Nassos de Palamòs o bé a la Cursa de la Dona de la Jonquera.
Suposo que finalment serà la Jonquera ja que tots els beneficis van en favor de la Fundació Oncolliga dedicada als malalts de càncer.
El primer gran repte del 2014 consistirà en finalitzar 20horetes a les 24hores de muntanya d'Olot i així anar posant el cos en forma de cara al repte dels reptes: els 100kms de Calella de la Costa del mes d'abril.
Pit i collons i salut i kms!!.

MATAGALLS-GRANOLLERS: CLOENDA DE LA TEMPORADA DE MARATONS

Aquest 2013 ha estat intens, carregat d'emocions i la veritat és que tot ha anat a les mil maravelles.
Vaig començar any amb un esguinç de turmell i em va costar bastant poder tornar a entrenar i competir amb relativa normalitat.
Tot i no estar en la millor forma possible a finals de febrer va caure la primera Marató de l'any a la Vies Verdes.
El crono final va deixar molt que desitjar no obstant va esdevenir un gran punt de partida i em va permetre tornar-me a retrobar amb sensacions, emocions, patiment, tot allò que a mi m'agrada i que tant trobo a faltar quan no puc fer-ho.
La següent va ser la Marató Romànic Extrem a la Vall de Bianya. La vaig catalogar com a Marató sobre fang i realment el qualificatiu és perfectament ilustratiu del que va passar.
Va ser molt dura per el mal estat del terreny després de les important pluges caigudes no obstant amb més collons que altre cosa aquesta també finalment va caure.
El mes de Maig va ser un d'aquells mesos intensos de veritat ja que el calendari marcava Marató d'Empúries a principis de mes i Marató Setdellonga a Vilallonga de Ter a finals de mes.
La primera, Empúries malgrat ser un dia fredissim i amb un vent enormement molest, el cap i les ganes de dedicar-la al gran Pep del Passeig varem fer la resta.
Malgrat les inclemències del temps vaig poder repetir el meu millor crono en Marató i a més a Empúries i això em va fer feliç de veritat.
A l'Escala destacar a més que el meu estat de forma era ja magnífic i vaig poder donar tot el que duia a dins en tot moment.
La Setdellonga, en un altre data molt i molt freda va anar molt i molt bé ja que vaig funcionar perfectament i m'ho vaig passar molt bé. Vaig rebaixar el crono de l'edició anterior i les sensacions varen ser espectaculars.
A partir de Vilallonga vaig fer un parèntesi necessari degut al període estival i no vaig tornar a maratonejar fins a finals de setembre.
El setembre va tocar fer la Marató camí ral Olot-Vic de 47kms i la recordo com una marató molt i molt dura tot i que el crono a l'arribada ha estat el millor de tota la temporada 2013 en maratons de muntanya.
Vaig acabar molt masegat però satisfet novament per la feina feta.
Finalment aquest Novembre tocava acabar la feina de manera triomfal i a tope per la qual cosa aprofitant els quinze dies de vacances he colat una ultramarató i la darrera marató de l'any.
La meva primera Ultra ha estat de 53kms i va donar-se a Santpedor el 10 de novembre.
Acabar aquesta primera ultramarató ha estat per mi una pujada d'adrenalina molt bèstia ja que feia molt de temps que arrossegava aquesta espina clavada.
La darrera per mi ha estat la que ha posat la cirereta a una gran temporada, la Matagalls-Granollers.
Aquest diumenge 24 de novembre, seguint el mateix esquema de la Berga-Santpedor, vaig aixecar-me molt aviat per poder arribar a Granollers amb el temps més que suficient per poder dormir una miqueta i acabar de preparar-ho tot. Res no pot fallar en una marató.
Diumenge sincerament em feia moltissim respecte la temperatura que em podia trobar durant la travessa i per això vaig ser previsor a més no poder.
Vaig sortir abrigadissim i així vaig poder suportar amb relativa facilitat les gèlides temperatures que tant poc m'agraden i tant malament em van alhora de correr amb comoditat.
L'estoneta d'autocar fins a la sortida de la marató va anar-me més que bé per poder seguir dormint una estoneta i sobretot per guanyar temperatura.
La pujada vertical de quatre kms fins arribar al pic del Matagalls vaig optar per fer-la poquet a poquet i adaptant-me als impediments per correr que el terreny i desnivell que tenia a davant presentava.
Després de les corresponents fotos de rigor des del capdamunt varem començar a baixar per després anar planejant i intercalant pujades, baixades, trossos de planer...
Quan el desnivell m'ho permetia vaig fotre tota la canya que vaig poder i hi va haver estones en les quals em vaig trobar molt còmode corrent i amb grans sensacions.
Els kms varen passar facilment fins al km 32-33 punt a partir del qual tot i mantenir integrament les forces a nivell físic, les cames varen començar a donar mostres de dolor cada vegada més intens.
Evidentment va tocar patir uns nou o deu kms però com sempre que s'acaba la cosa amb èxit, va valer molt la pena el patiment final.
Al final la vintena marató de la meva curta trajectoria en aquest mòn va acabar amb un crono de 6h i 40minuts i amb la satifacció d'haver protagonitzar la temporada que jo havia sommiat i previst el 31 de desembre mentre m'estava menjant els raïms.
Ara toca descansar una mica, i intentar acabar temporada amb un parell de curses curtetes i a poder ser en companyia de la familia.
L'any 2014 pretenc començar-lo amb una ultra ja a mitjans del mes de gener per la qual cosa tocarà entrenar i sobretot no fer excessos aquestes festes de nadal.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

LA MEVA PRIMERA ULTRAMARATÓ DE MUNTANYA AL POBLE DEL TIMBALER DEL BRUC

Ara aviat farà quatre anys que vaig fer la meva primera cursa, el desembre de l'any 2009, la cursa Run run de Cornellà del Terri.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf  humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder  animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.