LA MEVA PARTICULAR TORTURA GRECO-ROMANA A LA MARATÓ D'EMPÚRIES

Ahir tocava intentar assolir la novena marató en dos anys i tocava evidentment fer-ho a on fa justament fa dos anys va començar la meva particular aventura maratoniana: a Empúries.
Com cada any vaig arribar a les ruines amb temps més que suficient per poder fer els darrers preparatius, repassar que tot estigués al detall i escalfar una miqueta, només una miqueta que sinó em trenco abans de començar.
La marató i la mitja varen començar amb uns cinc minutets de retard respecte l'horari previst i ja a aquella hora tot pintava que ens hauriem de barallar amb una temperatura diguem que massa agradable.
Ens dirigirem cap a la flama i anarem enfilant direcció disco fata de St Pere Pescador, tram que a ritme suau, uns cinc minuts el km, vaig anar tirant endavant sense massa complicacions..
La tornada de fata coincidia amb el km10 i una vegada feta la passada per línia de sortida varem enfilar direcció centre de la vila.
Quan vaig començar a entrar a l'Escala sincerament anava no molt ràpid però a un ritme més que correcte com ja he dit abans, la cosa per tant anava sobre el previst.

Una vegada passada la platja de la Riba, enfilat cap al Port d'en Perrís i fet el recorregut per el passeig enfilarem cap a Avinguda Montgó direcció cap a la zona del port.
Una mica abans d'arribar al port, a la curva de Piano Bar, varem girar per tornar a enfilar el camí de tornada cap al centre de la vila i tot seguit sense massa problemes anar a buscar la Ronda Pedró i direcció cap a fata altre vegada.
Més o menys a l'altura de l'oficina de turisme a l'entrada de l'Escala estava marcat el pas per els 21km i per tant ja tenia la meitat de la feina al sac i prou ben lligat.
Vaig passar els 21 a una hora i cinquanta minutets amb les forçes intactes i amb la moral pels nuvols ja que malgrat la calor que ja començava a tocar els collons tenia el dipòsit de moment en condicions.
L'anada i tornada de fata, més o menys del 22 fins cap al 29 i pico, el dipòsit va anar aguantant molt bé fins que una miqueta abans de passar per les ruïnes va buidar-se sobtadament.
Recordo que tornava de la carretera de la disco la Núria em va trucar dient-me que m'esperaven a l'hotel Rally per animar-me i que vaig dir-li que anava malament, que no tirava, que la cosa estava futudeta.
Cap a dins l'Escala, passada per la platja de la Riba, Port d'en Perrís i enfilar cap al passeig a tranques i barranques i amb més pena que glòria, calia aguantar amb tota la collonera.
Una mica abans d'arribar a on m'esperaven la Núria, en Joel, la Júlia, la meva sogra, la meva neboda, el meu germà, la meva cunyada i l'Erik vaig sobrepassar el km 32 amb tres hores en marató.
Els seus ànims en aquell precís moment varen ser molt importants ja que com he dit no quedaven forçes que em permetessin subsistir a l'embestida de la marató i malgrat tenir moltissim cap en aquests casos límit, crec que ahir el límit va ser una mica massa límit.
Normalment faig 33km en tres hores de marató o el que és el mateix 11km per hora, la qual cosa en cas d'assolir-ho em permet en la majoria dels casos baixar de les 4hores a meta.
Ahir en vaig fer 32 en tres hores i aixó va impedir de totes totes baixar de 4 hores.
Una vegada rebuts els molts ànims de la familia la cosa dintre de lo que era el drama la veritat és que vaig aconseguir trampejar-ho com a mínim amb una certa dignitat.
Els darrers deu km, cap al port, tornada al poble i directe cap a meta, els vaig aconseguir acabar amb una horeta justa i clavadeta amb la qual cosa vaig entrar a meta amb un crono final de 4h justes.
Abans d'arribar a meta, cap al km 38 i pico, vaig rebre altre vegada l'empenta de la meva familia que ja es dirigien cap a la línia d'arribada a les ruïnes, recordo que el cotxe amb el crono marcava 3h i 37minuts, temps per tant justet per baixar de les quatre.
Uns metres abans d'enfilar la somiada línia de meta vaig situar la Júlia a la meva dreta, l'Erik a la meva esquerre i en Joel en braços i tots a correr fins a passar per sota el temps que indicava per sobre de tot que havia patit, estava trencat, fos, però senyors, marató altre vegada i ja en son 9 en dos anys.
Quan vaig travessar meta evidentment no vaig deixar de tenir un record per en Pep, el gran Pep al qual se'l troba molt a faltar i a qui va dedicada una part important de la marató d'ahir. No oblidem.
Avui, ja estic completament recuperat de la pallissa d'ahir content de la feina feta malgrat no haver sortit respecte el guió desitjat abans de fer-la.
Aquesta setmana toca descansar i tornar a entrenar amb més força que mai per intentar plantar-se el 17 de juny a la marató de muntanya de Vilademuls.
Depenent de l'estat físic, un parell de setmanes abans tocarà decidir si intentar la tercera o no.
De la marató d'ahir no vull descuidar-me de donar les gràcies a la meva familia sense els quals tot hagués estat molt, molt complicat.
Felicitar a la organització per la seva gran feina feta i per fer-nos sentir com a casa. Correr a l'Escala és correr a casa i això motiva encara més.
Moltes felicitats a tothom que va aconseguir finalitzar la marató ja que senyors la nostre gran victoria és poder-nos penjar la medalla a línia de meta i dir ben alt que ens hem carregat una altre vegada el fotut mur dels collons.