MARATRAIL DE BONMATÍ: 45KM NOMÉS APTES PER VALENTS

Diumenge 26 de Febrer de 2012 serà per a mi una de les dates a recordar en el meu "palmarès" esportiu.
Tocava intentar aconseguir una fita d'entrada impossible consistent en fer una marató de muntanya de 45km amb un desnivell acumulat de 3600m (1800+ i 1800-) i tocava assolir-ho en un temps màxim de vuit hores i mitja.
Essent molt sincer he de reconèixer que una vegada vaig decidir començar a preparar-la,  a mesura que passaven els dies no les tenia pas totes amb mi.
Vaig arribar a Bonmatí molt aviat i així vaig poder fer el meu ritual de sempre, no m'agrada anar amb nervis i menys en dies tant especials.
Varem sortir a dos quarts de nou en punt una miqueta abrigats ja que la temperatura encara era massa baixa.
Feia dies que més o menys m'havia elaborat mentalment la meva estrategia i així vaig intentar portar-ho a bon port.
Els primers deu km fins al primer avituallament tenien alguna pujadeta però sobradament suportable i a un ritme molt i molt suau encara més. Diumenge no tenia cap presa ja que no volia que la muntanya no em jugués una mala passada.
Dels deu km no hi havia cap avituallament fins a la mitja fet que evidentment va fer que seguís anant a ritme suau tot guardant forçes per el que se'm venia al damunt.
La mitja marató la vaig aconseguir fer en dues hores i cinquanta i pico de minuts per la qual cosa vaig superar el tall de les tres hores i mitja de temps màxim que marcava la organització.
Del km 22 fins al 28 només trobo dues paraules per definir-los: un putu calvari, un infern.
El perfil topogràfic marcava una vertical total i així va ser. Ara entenc pq el tall en el km 28 s'havia de superar amb un temps màxim d'una horeta i mitja.
Vaig estar intentant escalar aquest sis km durant més d'una horeta i quart i tot i arribar a temps varen esser per a mi uns km de moltíssim desgast físic.
Més d'una vegada vaig tenir que parar i intentar respirar lo suficient com per no tenir que tocar cel, no fer companyia a les estrelles.
El més fort del cas és que tot i passar-les putíssimes al km 28, el del tall, no hi havia cap avituallament fins al 32. De bojos i denunciable senyors, ni aigua, no ho entenc.
Una vegada passats els 28 ja no hi havia cap més impossició de tall fins als 45 finals.
Em va costar deu i ajuda arribar a l'avituallament del km 32 i crec recordar que el pas el vaig assolir al voltant de les cinc hores més o menys.
Només en quedaven tretze però amb la gran dificultat afegida que havia esmerçat massa forçes en aquells dramàtics sis km. No em quedava res, res a dins i per tant feia estona que intentava revifar la situació a base de barretes energètiques i líquid, molt líquid.
El darrers km els vaig acabar ja ho se però el que no entenc és com, suposo que el que esmento sempre: a base de molt de cap i bona dosís de collons, motivació...
La meta la vaig creuar amb unb temps final de set hores i deu minuts i sense forçes per poder fer cap tipus de celebració ja que estava fos, reventat però feliç, molt feliç.
El diumenge i el dilluns han estat de recuperació, sorprenentment sense la més mínima agulleta per la qual cosa avui dimecres toca tornar-hi, toca tornar a entrenar.
Aquest mes de març intentaré fer dues mitjes maratons més, una a Riudarenes amb no massa pujadeta i una a Vilademuls que promet muntanya i de la bona.
El mes de maig toca la segona marató de la temporada a Empúries i l'objectiu és acumular mitjes maratons que em serveixin també com a preparació.
No tinc de moment cap lesió i em trobo fisicament més fort que mai, per la qual cosa amenaço amb fer una temporada que pugui recordar durant anys.
Salut i km i nens a veure si m'acompanyeu en alguna.
Pd. La organització de la cursa els retrec evidentment el fet dels avituallaments. Varen ser mínims i en una marató de 45km això és sencillament injustificable. 

PATINT DE VALENT A LA MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE L'ALBERA

Aquest diumenge 22 de gener a Llançà ha començat veritablement la temporada. Tocava fer la mitja de muntanya de l'Albera i ja és al sac i ben lligada.
Vaig seguir el protocòl de sempre i vaig aixecar-me ben d´hora ben d'hora per poder esmorzar amb tranquil.litat i acabar de preparar-ho tot i... cap a Llançà.
Abans de començar a explicar qualsevòl cosa toca evidentment felicitar al gran Bella que va fer la seva primera mitja marató, tot un campeón.
Un apartat especial mereix l'Angelet de Bellcaire amb el qual no em queda més que treure'm el barret i agenollar-me quan passa ja que senyors: és sencillament una autèntica màquina de la muntanya.
Anant a l'anàlisi del meu paper a Llançà puc dir que estic molt satisfet ja que soc sobradament conscient de les meves limitacions a la muntanya.
 Papimarató que soc jo vaig començar de cero i amb l'objectiu de fer maratons en ruta per tant qualsevòl marató o mitja marató de muntanya que jo aconsegueixi acabar serà, independentment del temps final, una gran victoria a afegir a la llista.
Varem estar gairebé 14km pujant de valent i per tant fent el que bonament podiem, amb molt desnivell i sense poder practicament correr com a mi realment m'agrada.
La baixada molt perillosa per senders verticals i per a mi segurament molt tècnics i per tant necessitant moltissima concentració per no caure i literalment ostiar-me muntanya avall.
La primera part de pujada va significar una hora i cinquanta minutets i la segona part la resta fins arribar al temps final de dues hores i cinquanta un minuts.
El major incident durant la mitja va donar-se cap al final quan al entrebancar-me amb una pedra vaig parar el cop a terra amb la mà però va pujar-me el bessó dret fins amunt de tot.
Vaig quedar-me assegut a terra amb dolor i sense poder moure per la qual cosa vaig necessitar l'ajuda del primer que passava per allí que va ajudar-me a fer baixar el bessó i així poder acabar.
Estic molt orgullós i molt motivat i per tant només queda descansar uns dies i començar a preparar un repte per a mi molt complicat com és la Maratrail de 45km a Bonmatí.
D'aqui a un mes intentaré acabar la marató sense prendre mal, amb dignitat i sobretot sense pensar en temps que com he dit son per els reis de la muntanya. No és el meu cas ni ho pretenc.
Salut i km.

Començo temporada a Olot

Aquest diumenge 8 de Gener he començat la temporada 2012 la qual pretenc que sigui si les lesions em respecten una temporada per acumular maratons i mitjes maratons al meu "palmarès" esportiu.
Vaig pujar a Olot amb la familia a fer la Marxa Nadalenca amb tres kg de més conseqüencia de les festes nadalenques i collons com es va notar.
Varen ser uns 8km relativament planers a excepció de la perla de la cursa que consistia en pujar a una ermita des de la qual es veu una imatge total de la ciutat i a la qual s'accedeix mitja´nçant uns cent esgraons que forçosament vaig acabar fent caminant i esbufegant.
El tram final una baixada total fins arribar a Olot.
Un bon mati de diumenge per començar a agafar la forma perduda.
Ara toca canya ja que el gener Mitja Marató de Muntanya de l'Albera i el febrer Maratrail de Bonmati, 45km de muntanya i abans de l'estiu,a tocar el maig,Marató d'Empúries.
Els propers mesos no pararé d'entrenar i fotaré molta canya ja que  pretenc agafar un bon estat de forma i així poder començar ja de bon inici a col.leccionar maratons.
Aquesta és la teoria i per tant caldrà veure si puc convertir-la en realitat.
Salut i km a tots.

CURSA DE ST ESTEVE DE L'ESCALA

Aquest diumenge 26 de desembre en Bella i un servidor varem correr la cursa de St Esteve que per segon any organitza Flama91.
Vaig poder anar a l'Escala amb dona i mainada i així culminar de forma immillorable una temporada que recordare amb especial emoció durant molts i molts anys.
Aquest any ha estat per a mi realment especial i carregat de tensió i sobretot moltes, moltes emocions amb final feliç.
La temporada realment podriem dir que es va acabar de manera brillant el passat 13 de novembre a la Marató Costa Daurada de Portaventura, no obstant aquestes tres curses fetes des d'aleshores hauran servit segurament per mantenir una miqueta el ritme, per acabar de pulir les meves estadístiques.
A l'Escala els 5km de la cursa varen transcorre de manera tranquileta i aguantant els 4minuts per km consolidats aquest any que aviat deixem. Vaig fer vint minutets.
L'any 2012 serà sens dubte un any que servirà per intentar igualar tot el fet aquest any passat i si pot ser anar una miqueta més enllà, el que se'n diu rizar el rizo.
Aquest any vinent cal sobretot intentar en la mesura del possible evitar lesions i entrenar amb molt de cap a fi efecte d'aconseguir agafar un gran estat de forma que em permeti arribar als darrers mesos de l'any a tope.
Feliç any nou a tots i tornarem a correr el 2012 ara toca descansar uns dies.

CURSA DE VILAFANT: EL TRIOMF DELS PETITS DETALLS

L'any passat vaig pensar anar-hi i finalment vaig optar per la Marató benèfica organitzada per Carles Avellana a Girona, no obstant aquest any tocava Vilafant.
De Vilafant cal dir poquetes coses però totes molt bones: cursa modesta però molt ben organitzada, feta amb molts il.lusió, avituallament més que correcte....
Ahir va bufar molta tramuntana i tot i això varen aconseguir aplegar molta gent amb ganes de donar el seu donatiu i de passada caminar una miqueta, correr o bé animar i passar una bona estona.
Pel que fa a mi vaig agarfar-me la cursa com un simple entrenament i va sortir-me prou bé ja que vaig estar-hi una horeta i vuit minuts i amb molt bones sensacions malgrat la molesta tramuntana que bufava i de valent.
Va arribant la cloenda de la temporada i ja només em manquen una o dues curses com a molt per la qual cosa toca fer balanç.
De moment  a manca de que siguin una o dues els numeros d'aquesta temporada 2011 son els següents:
- 21 curses
- 1 mitja Marató
- 5 maratons

TOC D'ATENCIÓ A LA RUN RUN DE CORNELLÀ

Ahir a la cursa Run run de Cornellà del Terri les coses no varen funcionar prou bé per tant és molt coherent fer autocrítica i buscar-ne les causes.
La temporada ha estat massa maca i plena de fortes emocions com per preocupar-se per un mal resultat en un dia determinat.
Fer un temps de 51minuts en una cursa de 10km quan el que acostumo a fer és com a molt malament 45minuts és evidentment tenir un dia molt fotut.
Que va passar?
_ Suposo, i que no serveixi d'excusa Mourinho, que venir de fer tres maratons en poc més d'un mes encara que hom no vulgui deu minvar la força a les cames.
- D'ença del 13 de Novembre a la darrera marató he entrenat molt poquet ja que fins fa quatre dies tenia molesties a la cama dreta i volia solucionar-ho.
- Voldria creure que no vaig anar de sobrat i em vaig fotre una merescuda hostia de campionat. En cas de ser així, sortia a mantenir o rebaixar o millorar els 42 d'Olot, benvinguda i merescuda.
- Malgrat els reptes assolits em queda molt per aprendre.
- Cada dia veig més clar que soc més corredor de fons que no pas corredor de curses en que només de sortir ja estàs pensant en rebaixar temps. Més resistent que no pas ràpid.
Després de tot això només cal dir que haurè après la lliço i que aniré a fer els 14 de Vilafant sobretot anant a gaudir i passar-ho bé.
Ahir vaig arribar negat de suor i al límit quan jo faig maratons sense molt cansanci, sobretot cruximent a les cames, i sense suar practicament.
Molt mal dia la veritat.
Propera temporada cinc maratons de les quals dues segurament seran de muntanya.
Cau Barcelona per massa cara i per tant caldra deixar-la per a època de vaques no tant magres.

MARATÓ COSTA DAURADA: REPTE ACONSEGUIT

Vaig començar aquest any 2011 amb la idea clara de que aquest per damunt de tot seria per a mi l'any del gran repte.
He estat tot aquest any entrenant dur i intentant fer les coses el més bé possible a fi de poder arribar al mes d'octubre en plena força i sense lesions.
Crec sincerament que Barcelona va ser la clau ja que una vegada havent superat les adversitats que va suposar acabar aquella primera marató la moral va convertir-se en indestructible. Mai a la vida ho he passat tant malament i he patit tant com vaig arribar a patir aquell 6 de març. Va valer la pena.
Diumenge era el dia sommiat, la culminació de tota la feina duta a terme al llarg de tota la temporada, la culminació del repte maratonià.
Vaig anar a Portaventura amb tota la familia amb la intenció de que tinguessin un merescut cap de setmana de vacances i de passada penjar-me la cinquena i així posar cloenda a una treballada temporada.
El diumenge va arribar el dia de la veritat i per això vaig mantenir el planning de les anteriors maratons: esmorzar unes tres horetes abans del començament, vaselina als peus i escalfament suau i pocs estiraments uns deu minuts abans de l'inici de la marató.
Amb una miqueta de retard, uns vint minuts, i amb els nervis perfectament controlats, varem començar a correr per terres tarragonines.
En els primers 10km les sensacions eren ja molt millors que vint dies abans a Castelldefels i varen anar passant amb tranquil.litat, reservant forces i a prou bon ritme.
Els següents 11km fins arribar a la mitja marató la cosa va canviar i sobretot cap al km 18 vaig notar que no anava massa bé de forçes no obstant vaig anar corrent fins a passar per la mitja marató amb un crono d'1h i 50minuts, per tant ja havia rebaixat en 8minuts la marca de Castefa però no la del març a Empúries que va ser d'1h i 46minuts.
Va animar-me molt veure la Núria, la Júlia i en Joel animant en la meva primera passada per meta a Portaventura i això va permetre carregar moral i forçes.
La segona part de la marató com sempre per a mi consisteix en fer 10km fins arribar al 31 o 32 i la resta si convé es substitueixen les forçes molt minvades per la adrenalina, la moral, la capacitat de patiment, en definitiva posant els collons damunt la taula.
Diumenge l'esquema va ser exactament el mateix amb la diferència que el temps va acompanyar, les forçes van aguantar ven bé fins al 35 i sobretot que amb tres hores vaig aconseguir fer 33km la qual cosa va fer-me veure que era perfectament possible baixar per segona vegada de les quatre hores.
No vaig parar en cap moment i malgrat que els bessons anaven ja molt justos a mesura que m'anava acostant a l'arribada vaig anar ja pensant en arribar amb la Júlia tal com li havia promès.
Les emocions havien estat contingudes minut a minut, no m'havia tremolat el pols ni un moment. Quan vaig veure que la Núria em donava en Joel en braços i la Júlia corria agafada de la ma al meu costat i que el crono marcava 3h i 55minuts vaig començar a plorar com un nen. Ja no era un somni, el patiment havia valgut la pena, el repte havia caigut i jo era sens dubte el paio més feliç ja que ho havia aconseguit i a més amb la familia al meu costat.
Gràcies a tots, prometo donar molta més guerra l'any vinent.
L'11 de desembre, podré celebrar les cinc maratons, l'aniversari de la Núria i dos anys ja en curses a cornella lloc on va començar tot.