dimecres, 16 de novembre de 2011

MARATÓ COSTA DAURADA: REPTE ACONSEGUIT

Vaig començar aquest any 2011 amb la idea clara de que aquest per damunt de tot seria per a mi l'any del gran repte.
He estat tot aquest any entrenant dur i intentant fer les coses el més bé possible a fi de poder arribar al mes d'octubre en plena força i sense lesions.
Crec sincerament que Barcelona va ser la clau ja que una vegada havent superat les adversitats que va suposar acabar aquella primera marató la moral va convertir-se en indestructible. Mai a la vida ho he passat tant malament i he patit tant com vaig arribar a patir aquell 6 de març. Va valer la pena.
Diumenge era el dia sommiat, la culminació de tota la feina duta a terme al llarg de tota la temporada, la culminació del repte maratonià.
Vaig anar a Portaventura amb tota la familia amb la intenció de que tinguessin un merescut cap de setmana de vacances i de passada penjar-me la cinquena i així posar cloenda a una treballada temporada.
El diumenge va arribar el dia de la veritat i per això vaig mantenir el planning de les anteriors maratons: esmorzar unes tres horetes abans del començament, vaselina als peus i escalfament suau i pocs estiraments uns deu minuts abans de l'inici de la marató.
Amb una miqueta de retard, uns vint minuts, i amb els nervis perfectament controlats, varem començar a correr per terres tarragonines.
En els primers 10km les sensacions eren ja molt millors que vint dies abans a Castelldefels i varen anar passant amb tranquil.litat, reservant forces i a prou bon ritme.
Els següents 11km fins arribar a la mitja marató la cosa va canviar i sobretot cap al km 18 vaig notar que no anava massa bé de forçes no obstant vaig anar corrent fins a passar per la mitja marató amb un crono d'1h i 50minuts, per tant ja havia rebaixat en 8minuts la marca de Castefa però no la del març a Empúries que va ser d'1h i 46minuts.
Va animar-me molt veure la Núria, la Júlia i en Joel animant en la meva primera passada per meta a Portaventura i això va permetre carregar moral i forçes.
La segona part de la marató com sempre per a mi consisteix en fer 10km fins arribar al 31 o 32 i la resta si convé es substitueixen les forçes molt minvades per la adrenalina, la moral, la capacitat de patiment, en definitiva posant els collons damunt la taula.
Diumenge l'esquema va ser exactament el mateix amb la diferència que el temps va acompanyar, les forçes van aguantar ven bé fins al 35 i sobretot que amb tres hores vaig aconseguir fer 33km la qual cosa va fer-me veure que era perfectament possible baixar per segona vegada de les quatre hores.
No vaig parar en cap moment i malgrat que els bessons anaven ja molt justos a mesura que m'anava acostant a l'arribada vaig anar ja pensant en arribar amb la Júlia tal com li havia promès.
Les emocions havien estat contingudes minut a minut, no m'havia tremolat el pols ni un moment. Quan vaig veure que la Núria em donava en Joel en braços i la Júlia corria agafada de la ma al meu costat i que el crono marcava 3h i 55minuts vaig començar a plorar com un nen. Ja no era un somni, el patiment havia valgut la pena, el repte havia caigut i jo era sens dubte el paio més feliç ja que ho havia aconseguit i a més amb la familia al meu costat.
Gràcies a tots, prometo donar molta més guerra l'any vinent.
L'11 de desembre, podré celebrar les cinc maratons, l'aniversari de la Núria i dos anys ja en curses a cornella lloc on va començar tot.

1 comentari:

Carles ha dit...

Ei Joan!
ja saps q segueixo força d'aprop les teves evolucions maratonianes i q estic orgullós de q les facin sobradament amb un gran esperit de superació.
Tantdebó jo tingués aquesta força de voluntat per posar-m'hi...
Ànims i segueix així!
Jo t'acompanyaré en curses de kilometratge més...reduit!
Una abraçada!

Carles