dilluns, 30 de juny del 2014

ENAMORAT DE LA SETDELLONGA

No és manca d'imaginació ni molt menys titular la crònica de la Setdellonga d'enguany tal com la vaig titular fa un any. No.
He estat pensant una bona estona i sincerament crec que no hi ha altre manera de qualificar el que sento per aquesta Marató de muntanya.
La Setdellonga és la marató perfecte en tots i cada un dels sentits: patsatges maquíssims, organització immillorable i sentir-te en familia en tot moment.
Tenia moltes ganes de tornar a Vilallonga per poder correr altre vegada per la qual cosa la meva motivació era des de feia ja molts dies altíssima
Vaig arribar al poble encara de nit, al voltant de les cinc i poquet per així poder recollir el dorsal tranquilament i poder improvitzar en cas de que pogués sorgir qualsevol problema de darrera hora.
Feia poca estona que havia començat a ploure i s'anava veient que la cosa no pintava massa bé de cara a la jornada que ens venia per davant
Tot revisant que tot estigués en ordre vaig adonar-me sortosament a temps que m'havia oblidat l'impermeable a casa. Casumdena!!.
Vaig tenir molta sort que l'Eva, una de les organitzadores de la Setdellonga, va ser amabilíssima i va anar fins a casa seva per tal de deixar-me el seu..
L'impermeable ahir va ser providencial en tot moment.
Una miqueta abans de sortir vaig poder parlar una estona amb en Pere Alsina i la Carme la qual cosa em va fer molta il.lusió. Ell sap que és per mi un referent magnífic.
La sortida va ser puntual a les sis amb un total de trenta-set corredors a la marató i una seixantena a la mitja marató. Poquets.
Des de l'inici es va veure que la jornada seria passada per aigua però potser ho va ser fins i tot una mica massa.
Varem estar unes dues hores ben bones corrent, ho bé intentant-ho, sota una forta pluja amb alguns moments fins i tot de pedra.
La situació, a mesura que anava avançant kms i anava passant l'estona em va anar cremant bastant.
Jo no soc esportista el qual es mogui bé sota la pluja, ans al contrari, la detesto profundament.
A mi doneu-me trenta graus i soc el tiu més feliç del mòn.
Va costar no abandonar ja que com he dit a mesura que anava passant l'estona i el temps no millorava la meva moral estava cada vegada més sota mínims.
El meu cap pensava que si la cosa durava tot el dia na nai i fora.
Sortosament, o bé caldria dir miraculosament, la cosa va anar millorant mica en mica fins al punt que va deixar de caure aigua. Per fi.
Amb la comoditat que em donava anar en situació meteorològica minimament digna la cosa va canviar radicalment i vaig començar a sentir-me fort, molt fort.
Ho havia estat passant francament malament per la qual cosa ara era el rei de la muntanya i tenia moltes ganes de correr, de gaudir de la Setdellonga minut a minut.
Vaig passar el km 22 amb unes tres hores i mitja, gens malament després de la mala estona passada.
A partir d'aqui xauxa i a gaudir de valent sense donar gens importància al crono a l'arribada a Vilallonga.
Les hores varen anar passant i jo com una formigueta vaig anar avançant podent gaudir d'una gran marató i sobretot d'una gran família: que macos son la gent de Vilallonga.
Totalment satisfet per poder acabar una nova marató, i ja en van vint-i-dos, vaig arribar a Vilallonga de Ter amb un temps final de 7hores i 35minuts.
Ara ja en fred i analitzant la situació viscuda a la jornada d'ahir crec que la mala estona passada contribuïrà sense cap mena de dubte a fer-me encara més fort mentalment. Va costar molt i vaig patir.
Ara toca descansar tant com em sigui possible per tal de poder acabar la segona part del repte dissabte a la nit.
La Bagà-Berga em farà treballar de valent i ben segur que caldrà suar, plorar i patir bastant més que ahir.
Estic preparat i res no em fa por. Endavant!!.
No puc oblidar de donar els meus més sincers agraïments a tot el poble de Vilallonga i sobretot a la família i els meus grans amics per el seu suport, el seu escalf. Gràcies nois i noies.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

Pd: Soc conscient que la crònica de la Mitja Marató Sant Gregori Xtrem no està escrita.
 



dissabte, 7 de juny del 2014

MITJA MARATÓ QUERMANY DE PALS

Nois, noies, ja sé que fer una crònica quinze dies després de fer una mitja no és la manera més lògica i coherent de fer les coses.
Si us serveix com a raó de pes només dir que no he tingut temps ni ganes de posar-me a escriure res fins ara.
Si estic escrivint aquesta crònica, en bona part és gràcies al pesadot del meu amic Carles Bellapart que segons ell l'estava esperant amb gran delit. Aquí la tens doncs.
El passat 25 de maig vaig còrrer la Mitja Marató de muntanya de Quermany a Pals amb motivació extra pel fet que feia massa dies que no feia cap cursa i  sobretot pq les complicacions a la feina fan que vagi massa cansat i que em sigui completament impossible sortir a entrenar.
A Pals vaig trobar-me amb en Bella que final va decidir còrrer la versió curta de la cursa de Quermany.
Anava a Pals amb un munt de dubtes sobre quin seria el meu rendiment, quines serien en definitiva les sensacions que podia arribar a tenir degut a la manca d'entrenament. Calia comprovar-ho.
Des d'un bon començament vaig trobar-me molt i molt bé, molt animat i amb moltes ganes d'anar avançant a un ritme prou bo i constant i sostingut.
Com que el crono final cada vegada m'importa menys vaig aprofitar Quermany per fer alguna pausa i així poder satisfer una de les meves grans passions que és tirar fotos de paisatges.
Tirant fotos segurament vaig perdre entre 10 i 15 minuts que no obstant no em varen importar gens ni mica a l'arribada a Pals.
Recordo Quermany com una mitja molt ben organitzada i amb uns avituallaments bastant correctes en tot moment.
El tram segurament més trencador de fa dos diumenges va ser els kms que varem tenir que superar en franc desnivell i amb la companyia d'un sòl arenós de platja. Va costar deu i ajuda avançar.
El diumenge 25 vaig gaudir moltíssim de cada un dels 21kms i amb això em dono per més que satisfet. No demano més.
Les setmanes darrerament esdevenen massa dures i per tant poder-me sentir esportista, corredor de fons, encara que sigui durant poques hores, no té preu.
És evidentment la barreta energètica, la dosis d'adrenalina més que necessaria per tal de poder afrontar amb suficients collons una altre setmaneta de treball.
I com que el meu cap sempre barrina nous reptes i barreres per anar superant intentaré el bonic repte d'intentar acabar dues maratons de muntanya en un marge de sis dies.
Us aniré informant mica en mica.
Demà una nova mitja marató que permetrà anar comprovant quin és el meu actual estat de forma.
Mitja Marató de muntanya St Grau xtrem.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.