dilluns, 29 de novembre del 2010

Papi,papi marató... ja!!???

Aquesta setmana seré un autèntic papi marató. Serà qualsevol dia de la setmana però com a màxim dissabte dia 4 de Desembre serà. A casa, la familia, els amics més íntims, els veïns, els desconeguts... tots estem, com diu la pasqui, "en vilo". Cagum la mar salada aquest nano ja m'ha pres la pole position, ja no sóc el més tossut de la familia.
Fa dies que tothom fa apostes sobre quan neixerà el marrec però sincerament crec que és bastant més fàcil treure el "gordo" de Nadal que encertar quan neixerà el meu segon fill.
Fa dies que no surto a entrenar per allò de que un és gafe i segurament surto i pim pam la mama trenca aigües. Crec que si d'aqui dos dies si no es digna a treure el cap farem una escapadeta de 10 o 12km, encara que sigui per posar a prova el seu do oportunista.
Amics quan neixi ho sabreu, potser ja sortirà caminant i tot.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Es quan corro que hi veig clar

Hola guapos us vaig deixar ahir amb la proposta d'un objectiu realment utòpic, acabar la meva primera marató, no obstant també vaig dir-vos que la meva tossuderia no sempre m'ha conduit al fracàs, ans al contrari sempre acabo assolint allò que vull.
Només cal marcar-se un objectiu que tingui un assoliment de màxims, però sobretot un de mínims, la qual cosa traduit vol dir senzillament que a mi no m'importava acabar la marató a peu coix i al cap de sis hores, però sobretot acabar-la. Partint d'aquest esquema tant simple vaig continuar entrenant practicament cada dia intentant augmentar de mica en mica els km correguts i sobretot essent  molt dur amb mi mateix però sense perdre de vista que cal ser conscient de les nostres possibilitats. Jo sabia perfectament que no estava preparat fisicament però també sabia que estava molt més preparat mentalment. Aixó no costava gaire, estava emprenyat amb la puta injusticia del que havia passat a l'octubre. Per tant amics, la meitat de la feina ja la tenia feta.
La prova de l'Escala era el 2 de Maig per tant tenia només mig any per poder posar-me com un toro i poder dedicar la marató a qui realment es mereixia això com a mínim. Era un gran amic.
Vaig seguir amb els entrenaments i ja corria practicament uns 50 minuts cada dia, feia uns 5-6km al dia. Encara mancava un món. Fins ara nens.

dimarts, 23 de novembre del 2010

35 anys sense fer esport

Hola companys en aquest blog que avui començo us explicaré la meva petita vida esportiva; almenys de moment.
Tinc 35 anys i tot i ser un nervi i una persona molt i molt activa la meva vida fins al mes de juny del 2009 senzillament consistia en anar a treballar al mati, estar amb la meva filla a la tarda, estar amb la meva dona poquetes hores al dia,(ella treballa a la tarda ), fer unes quantes hores de sofà, sopar, a dormir i... tornem a la mateixa rutina cada dia.
La meva dona feia molt temps que insistia que fes alguna cosa que a mi m'agradés en les petites estones lliures de les quals disposo, basicament de 9 a 10 de la nit, quan la dona ja ha arribat i la meva filla ja és al llit.
La rutina feia molt temps que em matava per la qual cosa no em va costar massa decidir com ocuparia una estoneta cada dia, més que res per cremar la mala hòstia que a vegades acaba provocant la punyetera rutina de cada dia. Sense donar-hi massa voltes a la cosa el mes de juny de l'any passat vaig calçar-me unes bambes, roba minimament comode, i vaig començar a correr durant una mitja horeta cada dia, uns tres quilòmetres. Arribava a casa suat com un animal i fet pols, hagués estat molt senzill tornar al sofà, però si una cosa sóc és molt tossut, constant i molt resistent, allò que se'n diu assolir un objectiu encara que sigui per collons.
A mesura que van anar passant els dies vaig anar guanyant resistència física i cada vegada costava menys fer els tres km de cada dia. Era la meva afició però d'aqui no passava. No tenia cap més objectiu que sortir una estoneta cada dia.
Els objectius van canviar però sobtadament degut a un fet que tot i ser fred i cap dur ens van deixar a la meva dona i a mi totalment fets pols. Un nostre amic de l'Escala que feia menys d'un any que ens havia comunicat que tenia leucèmia, es va morir el mes d'octubre.
Arran del que us acabo d'explicar vaig decidir que la millor manera de recordar-lo era intentar acabar, ja anireu veient que quan dic intentar vull dir fer, la cosa que a ell més li agradava, fer maratons. Seria molt maco acabar la meva primera marató a l'Escala, lloc on ell havia fet la seva darrera marató, abans de detectar-li la malaltia.
Ja tenia un objectiu que era pura utopia: correr 42km. Que boig, si amb prou feines era capaç de fer-ne 3 cada dia.