Aquest diumenge passat es tractava de provar quin era realment el meu estat de forma en distàncies una miqueta importants.
El resultat va deixar-me plenament satisfet i em va ajudar a esvair aquells dubtes que gairebé sempre ens venen als corredors de llargues distàncies.
Per més kms que un hagi fet amb èxit, sempre, sempre, de cara al proper repte més immediat sorgeixen dubtes, temors que no cal deixar allargar massa en el temps i que per tant cal esvaïr, o bé confirmar el més aviat possible.
Saber com un es troba fisicament i mentalment és essencial de cara a poder valorar fins a on és factible poder arribar, a quins reptes enganxar-se i com preparar-los.
La Marxa de l'Arboç compta amb una distància de mitja marató, un km i pico menys, per la qual cosa és aquell tipus de marxa que de cara a fer un entrenament de molta qualitat és perfecte.
Cursa barateta, amb unes 900 persones, avituallaments molt generosos, barateta i , sobretot, una organització i gent de la organització amables, alegres, simpatiquissims.
Vaig cobrir la mitja amb unes dues horetes, el temps no importava gens, i vaig acabar molt content ja que vaig correr amb força, amb convicció i amb alló que a vegades es perd pel camí: motivació.
Aquest cap de setmana toca descansar, relaxar-se, dormir una miqueta més i anar-se preparant mentalment per afrontar els 53kms del proper repte Berga-Santpedor del 10 de novembre.
El 10 de novembre serà sens dubte el meu gran repte fins ara ja que mai he provat de correr 53kms, ultramarató, i amb 2000+ i 4000 acumulats.
Espanta a priori no obstant pit, molts collons, a preparar-se mentalment, fisicament i que collons... a superar el nou repte!!.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Marató de muntanya Trail del Camí ral Olot-Vic 47kms.
Diumenge passat va ser un dia molt gran per mi i sobretot per les meves ambicions maratonianes.
El repte no era a priori ben senzill ja que fer 47kms de muntanya com aquell qui diu sense apenes entrenament i recent acabada la temporada d'estiu no semblava com ja he dit la millor idea.
Feia no obstant dies i dies que m'havia anat preparant mentalment i havia anat agafant una il.lusió i unes ganes molt molt especials de cara a diumenge.
Com a previsor que m'agrada ser vaig optar per anar a recollir dorsal i xip amb la dona i els nens el dissabte a la tarda de manera tranquila i relaxada.
Anar-hi el dia abans et permet a més poder començar a entrar en contacte amb l'ambient previ a la Marató i en cas de dubtes poder-hi donar resposta amb sufucient antelació.
Diumenge a les 8 i poquet cotxe aparcat a dos minutets de la pista d'atletisme i a fer el ritual que acompanya en el meu cas particular cada una de les 19 maratons que he fet.
Beguda isotònica, vaselina per protegir els peus, mirar que no falti res a darrera hora...
Varem sortir 147 corredors de la pista d'atletisme a les 9 del matí i després de donar una volta complerta a la pista varem començar a correr per el carril bici a la recerca llunyana d'una nova marató i sobretot d'un nou repte a superar.
Com jo faig sempre a poc a poquet per així suplir la manca d'estiraments i sobretot que les articulacions puguin anar entrant en calor d'una manera pausada i gradual.
Varem anar avançant tot passant Les preses i avançant avançant varem començar amb el desnivell important que ens va portar fins a Cantonigrós.
Fins a Cantonigrós km22 es va superar desnivell no obstant no hi vaig trobar una dificultat especial i en tot cas no notava ni el més mínim cap indici de dolor muscular.
A partir d'aqui tot i que la cosa no pujava tant, per mi va ser la part que més em va costar i que més dura se'm va fer.
Jo crec que els kms llargs i inacabables de superfície empedrada en varen tenir la culpa ja que a partir del km 30 em varen deixar les cames, sobretot els abductors molt i molt masegats.
Només, per ser optimistes de mena, quedaven uns 17kms que calia almenys intentar acabar millor corrent però sinò caminant, arrossegant, a peu coix, com fos en definitiva.
Estar acostumat al patiment i sobretot tenir un cap granític i dur a prova de bomba em va salvar de tot mal i em va permetre una vegada més obrar un petit miracle.
La segona part del recorregut des de Cantonigrós, un 25kms, els vaig assolir en 3hores i 20minuts fet que em va permetre creuar l'arc d'arribada de la Plaça Major de Vic amb un crono de 5hores i 50minuts per tant un temps molt més curt del que jo havia estat calculant dies abans.
El repte de la dinovena per tant està aconseguit, no obstant ara ja més en fred em cal destacar tres o quatre coses que no em varen agradar gens de la Marató de diumenge a nivell d'organització.
- 5 avituallaments més el de l'arribada en un total de 47kms de muntanya és senzillament una presa de pèl.
- Arribar a Vic després d'haver fet kms a més de 30graus, que a mi ja m'agrada, entenc que no es mereix només dos o tres peces de fruita, una mica d'aigua i quatre carquinyolis.
A algú se li va acudir per un moment que no haviem dinat encara? aqui deixo la pregunta.
- Com a nota més que positiva destacar que el retorn amb furgoneta fins a Olot va ser pràctic i molt ràpid
- Es va comentar que arribant a Olot hi haurien entrepans... ni rastre.
Feliç, content, hipermotivat i sobretot practicament recuperat i començant a planejar un repte encara més complicat si cab.
La propera data al calendari és el meu debut en ultramarató de muntanya el diumenge dia 10 de novembre a la Travessa Berga-Santpedor de 55kms.
Crec que després de unes quantes maratons de bagatge acumulat ara és el moment d'intentar fer el salt a les ultres.
Aquest dijous si puc per horari toca començar ja a entrenar sobretot per agafar una mica més encara de resistència, per intentar que al novembre si els dolors apareixen i les forçes minven això esdevingui com més avançats en kms millor.
Abans d'acabar la meva particular crònica vull felicitar a dos persones que ells saben que mel's estimo molt i que m'agradaria que em poguessin acompanyar algun dia en un dels meus reptes maratonians.
Felicitar a en Bella per la seva impressionant tercera posició a Viladamat.
Felicitar a en Danielsand per la gran cursa que va fer a la Ruta de l'Aigua de Sant Feliu de Guíxols
No voldria tampoc deixar d'animar al gran Ironxevi de cara a la recuperació de la seva lesió..
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
El repte no era a priori ben senzill ja que fer 47kms de muntanya com aquell qui diu sense apenes entrenament i recent acabada la temporada d'estiu no semblava com ja he dit la millor idea.
Feia no obstant dies i dies que m'havia anat preparant mentalment i havia anat agafant una il.lusió i unes ganes molt molt especials de cara a diumenge.
Com a previsor que m'agrada ser vaig optar per anar a recollir dorsal i xip amb la dona i els nens el dissabte a la tarda de manera tranquila i relaxada.
Anar-hi el dia abans et permet a més poder començar a entrar en contacte amb l'ambient previ a la Marató i en cas de dubtes poder-hi donar resposta amb sufucient antelació.
Diumenge a les 8 i poquet cotxe aparcat a dos minutets de la pista d'atletisme i a fer el ritual que acompanya en el meu cas particular cada una de les 19 maratons que he fet.
Beguda isotònica, vaselina per protegir els peus, mirar que no falti res a darrera hora...
Varem sortir 147 corredors de la pista d'atletisme a les 9 del matí i després de donar una volta complerta a la pista varem començar a correr per el carril bici a la recerca llunyana d'una nova marató i sobretot d'un nou repte a superar.
Com jo faig sempre a poc a poquet per així suplir la manca d'estiraments i sobretot que les articulacions puguin anar entrant en calor d'una manera pausada i gradual.
Varem anar avançant tot passant Les preses i avançant avançant varem començar amb el desnivell important que ens va portar fins a Cantonigrós.
Fins a Cantonigrós km22 es va superar desnivell no obstant no hi vaig trobar una dificultat especial i en tot cas no notava ni el més mínim cap indici de dolor muscular.
A partir d'aqui tot i que la cosa no pujava tant, per mi va ser la part que més em va costar i que més dura se'm va fer.
Jo crec que els kms llargs i inacabables de superfície empedrada en varen tenir la culpa ja que a partir del km 30 em varen deixar les cames, sobretot els abductors molt i molt masegats.
Només, per ser optimistes de mena, quedaven uns 17kms que calia almenys intentar acabar millor corrent però sinò caminant, arrossegant, a peu coix, com fos en definitiva.
Estar acostumat al patiment i sobretot tenir un cap granític i dur a prova de bomba em va salvar de tot mal i em va permetre una vegada més obrar un petit miracle.
La segona part del recorregut des de Cantonigrós, un 25kms, els vaig assolir en 3hores i 20minuts fet que em va permetre creuar l'arc d'arribada de la Plaça Major de Vic amb un crono de 5hores i 50minuts per tant un temps molt més curt del que jo havia estat calculant dies abans.
El repte de la dinovena per tant està aconseguit, no obstant ara ja més en fred em cal destacar tres o quatre coses que no em varen agradar gens de la Marató de diumenge a nivell d'organització.
- 5 avituallaments més el de l'arribada en un total de 47kms de muntanya és senzillament una presa de pèl.
- Arribar a Vic després d'haver fet kms a més de 30graus, que a mi ja m'agrada, entenc que no es mereix només dos o tres peces de fruita, una mica d'aigua i quatre carquinyolis.
A algú se li va acudir per un moment que no haviem dinat encara? aqui deixo la pregunta.
- Com a nota més que positiva destacar que el retorn amb furgoneta fins a Olot va ser pràctic i molt ràpid
- Es va comentar que arribant a Olot hi haurien entrepans... ni rastre.
Feliç, content, hipermotivat i sobretot practicament recuperat i començant a planejar un repte encara més complicat si cab.
La propera data al calendari és el meu debut en ultramarató de muntanya el diumenge dia 10 de novembre a la Travessa Berga-Santpedor de 55kms.
Crec que després de unes quantes maratons de bagatge acumulat ara és el moment d'intentar fer el salt a les ultres.
Aquest dijous si puc per horari toca començar ja a entrenar sobretot per agafar una mica més encara de resistència, per intentar que al novembre si els dolors apareixen i les forçes minven això esdevingui com més avançats en kms millor.
Abans d'acabar la meva particular crònica vull felicitar a dos persones que ells saben que mel's estimo molt i que m'agradaria que em poguessin acompanyar algun dia en un dels meus reptes maratonians.
Felicitar a en Bella per la seva impressionant tercera posició a Viladamat.
Felicitar a en Danielsand per la gran cursa que va fer a la Ruta de l'Aigua de Sant Feliu de Guíxols
No voldria tampoc deixar d'animar al gran Ironxevi de cara a la recuperació de la seva lesió..
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)