dimecres, 27 de novembre del 2013

MATAGALLS-GRANOLLERS: CLOENDA DE LA TEMPORADA DE MARATONS

Aquest 2013 ha estat intens, carregat d'emocions i la veritat és que tot ha anat a les mil maravelles.
Vaig començar any amb un esguinç de turmell i em va costar bastant poder tornar a entrenar i competir amb relativa normalitat.
Tot i no estar en la millor forma possible a finals de febrer va caure la primera Marató de l'any a la Vies Verdes.
El crono final va deixar molt que desitjar no obstant va esdevenir un gran punt de partida i em va permetre tornar-me a retrobar amb sensacions, emocions, patiment, tot allò que a mi m'agrada i que tant trobo a faltar quan no puc fer-ho.
La següent va ser la Marató Romànic Extrem a la Vall de Bianya. La vaig catalogar com a Marató sobre fang i realment el qualificatiu és perfectament ilustratiu del que va passar.
Va ser molt dura per el mal estat del terreny després de les important pluges caigudes no obstant amb més collons que altre cosa aquesta també finalment va caure.
El mes de Maig va ser un d'aquells mesos intensos de veritat ja que el calendari marcava Marató d'Empúries a principis de mes i Marató Setdellonga a Vilallonga de Ter a finals de mes.
La primera, Empúries malgrat ser un dia fredissim i amb un vent enormement molest, el cap i les ganes de dedicar-la al gran Pep del Passeig varem fer la resta.
Malgrat les inclemències del temps vaig poder repetir el meu millor crono en Marató i a més a Empúries i això em va fer feliç de veritat.
A l'Escala destacar a més que el meu estat de forma era ja magnífic i vaig poder donar tot el que duia a dins en tot moment.
La Setdellonga, en un altre data molt i molt freda va anar molt i molt bé ja que vaig funcionar perfectament i m'ho vaig passar molt bé. Vaig rebaixar el crono de l'edició anterior i les sensacions varen ser espectaculars.
A partir de Vilallonga vaig fer un parèntesi necessari degut al període estival i no vaig tornar a maratonejar fins a finals de setembre.
El setembre va tocar fer la Marató camí ral Olot-Vic de 47kms i la recordo com una marató molt i molt dura tot i que el crono a l'arribada ha estat el millor de tota la temporada 2013 en maratons de muntanya.
Vaig acabar molt masegat però satisfet novament per la feina feta.
Finalment aquest Novembre tocava acabar la feina de manera triomfal i a tope per la qual cosa aprofitant els quinze dies de vacances he colat una ultramarató i la darrera marató de l'any.
La meva primera Ultra ha estat de 53kms i va donar-se a Santpedor el 10 de novembre.
Acabar aquesta primera ultramarató ha estat per mi una pujada d'adrenalina molt bèstia ja que feia molt de temps que arrossegava aquesta espina clavada.
La darrera per mi ha estat la que ha posat la cirereta a una gran temporada, la Matagalls-Granollers.
Aquest diumenge 24 de novembre, seguint el mateix esquema de la Berga-Santpedor, vaig aixecar-me molt aviat per poder arribar a Granollers amb el temps més que suficient per poder dormir una miqueta i acabar de preparar-ho tot. Res no pot fallar en una marató.
Diumenge sincerament em feia moltissim respecte la temperatura que em podia trobar durant la travessa i per això vaig ser previsor a més no poder.
Vaig sortir abrigadissim i així vaig poder suportar amb relativa facilitat les gèlides temperatures que tant poc m'agraden i tant malament em van alhora de correr amb comoditat.
L'estoneta d'autocar fins a la sortida de la marató va anar-me més que bé per poder seguir dormint una estoneta i sobretot per guanyar temperatura.
La pujada vertical de quatre kms fins arribar al pic del Matagalls vaig optar per fer-la poquet a poquet i adaptant-me als impediments per correr que el terreny i desnivell que tenia a davant presentava.
Després de les corresponents fotos de rigor des del capdamunt varem començar a baixar per després anar planejant i intercalant pujades, baixades, trossos de planer...
Quan el desnivell m'ho permetia vaig fotre tota la canya que vaig poder i hi va haver estones en les quals em vaig trobar molt còmode corrent i amb grans sensacions.
Els kms varen passar facilment fins al km 32-33 punt a partir del qual tot i mantenir integrament les forces a nivell físic, les cames varen començar a donar mostres de dolor cada vegada més intens.
Evidentment va tocar patir uns nou o deu kms però com sempre que s'acaba la cosa amb èxit, va valer molt la pena el patiment final.
Al final la vintena marató de la meva curta trajectoria en aquest mòn va acabar amb un crono de 6h i 40minuts i amb la satifacció d'haver protagonitzar la temporada que jo havia sommiat i previst el 31 de desembre mentre m'estava menjant els raïms.
Ara toca descansar una mica, i intentar acabar temporada amb un parell de curses curtetes i a poder ser en companyia de la familia.
L'any 2014 pretenc començar-lo amb una ultra ja a mitjans del mes de gener per la qual cosa tocarà entrenar i sobretot no fer excessos aquestes festes de nadal.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

dimarts, 12 de novembre del 2013

LA MEVA PRIMERA ULTRAMARATÓ DE MUNTANYA AL POBLE DEL TIMBALER DEL BRUC

Ara aviat farà quatre anys que vaig fer la meva primera cursa, el desembre de l'any 2009, la cursa Run run de Cornellà del Terri.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf  humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder  animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.