dimarts, 12 de novembre de 2013

LA MEVA PRIMERA ULTRAMARATÓ DE MUNTANYA AL POBLE DEL TIMBALER DEL BRUC

Ara aviat farà quatre anys que vaig fer la meva primera cursa, el desembre de l'any 2009, la cursa Run run de Cornellà del Terri.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf  humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder  animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.



2 comentaris:

Joan ha dit...

hola

carles b. ha dit...

Magnific joan. Molt gran!!! Nomes de veure el temps q s'hi ha d'estar per fer-ho ja m'estresso...
Enhorabona per aquest nou repte aconseguit!
Salut i km!

Carles