CURSA DE PALS: SEGUEIXO ANANT RÀPID

La cursa de Pals, una prova benèfica i prou ben organitzada per ser el primer any que es celebrava.
Tots els diners recaptats anaven en benefici de l'ictus cerebral i en concret a un dels hospitals més prestigiosos i de més renom que tenim en aquest pais: el clínic de Barcelona.
Vaig poder-hi anar amb la mainada i amb la dona a qui evidentment toca agrair tot el seu esforç. Crec que també varen passar-ho prou bé.
La prova matinal va començar a les nou del mati i uns quatre minutets més per poder donar així la sortida a un atleta maratonià en cadira de rodes, pedalant amb les mans, i així poder-li brindar un fort i merescut aplaudiment.
A nivell purament personal la meva crònica és fàcil d'explicar. Vaig començar amb ganes de tornar a rascar els quatre minuts el quilòmetre i malgrat no assolir-ho, trenta tres i pico, les sensacions varen continuar essent molt bones.
Els primers quilòmetres adelantant una estoneta fins cap al tres per passar a uns tres més de baixar una miqueta la intensitat per així poder acabar els dos darrers a màxim rendiment i tirant de cap i de cames a fi d'intentar tornar a trencar la barrera.
A l'arribada vaig estar comentant la cursa amb un senyor estranger molt simpàtic i quan ja em disposava a anar a buscar la dona i la mainada i esmorzar una miqueta vaig tenir una de les sorpreses que més il.lusió m'han fet d'ença que corro.
Vaig arribar a l'avituallament de l'arribada tot comentant la cursa en concret, i parlant del que invertim per quilòmetre, perque ahir varem anar més lents que altres vegades... en definitiva parlant distesament uns minutets amb el senyor de la foto.
El coneixeu?  jo i la meva dona varem tenir-ne la gran sort.
Gràcies Xavi Bonastre.
Pd: Malgrat se que no llegirà aquesta petita crònica m'agradaria donar molts ànims a Pablo de qui vaig estar llegint la seva historia. És tant gran la feina que fas com la teva mentalitat de ferro.
Mentalitat de maratonià i... sabem de que parlem.