Aquest diumenge 14 d'agost l'Angelet, tres Bilcairencs i un servidor varem tenir prou collons per arribar a la meta i acabar la mitja de muntanya de Maçanet de Cabrenys.
El senyor Angelet, i és de justicia destacar-ho, va deixar-me, com deia fa molt de temps, esmaperdut, garrativat, corprès i va passar-me la ma per la cara encara que només fos per un quartet d'hora.
He de reconeixer que vaig pensar i segueixo pensant que és una puta barbaritat debutar amb una mitja de muntanya com aquesta. Dura, dura.
La cursa va començar a dos quarts de nou amb la sorpresa a darrera hora de que el recorregut no eren 21km sinò 23. Xulos aqui els de Maçanet de Cabrons.
Abans de començar els hi vaig dir: en una mitja convencional faig una hora i tres quarts per tant aqui li sumo una hora i acabo d'arrodonir per els dos km d'afegit i per tant la faré en unes tres horetes.
Vaig fer dues hores i tres quarts per tant tampoc vaig fallar massa alhora de calcular.
Al començament de la cursa vaig estar bastant més d'una hora pujant i pujant muntanya amunt intentant correr on es podia i caminant ,si senyors caminant, on no hi havia collons humans de correr i no fer-se mal ja que no hi havia cami transitable com jo estic acostumat.
Una vegada patida de veritat aquesta primera fase, va venir una baixada saltamarges amb molta pedra i per els que anem sobre asfalt molt perillós i massa tècnic.
En aquest intent de baixada vaig enssopegar més d'una vegada i vaig malmetre una mica el genoll dret amb sang i una mica cridaner.-
Després d'aquest tram de baixada va venir la gran putada ja que el terreny malgrat ser irregular i ple de pedres permetia anar ràpid o molt ràpid. Potser això va pensar un fotut novato de la muntanya com jo.
Sense saber com vaig començar a volar a cames ajudeu-me i descontrolat fins que el terreny va jugar-me una mala passada i vaig anar per terra de manera purament espectacular. Una hostia de campionat.
Vaig caure arrossegant el cos damunt l'omoplat esquerre i el pompis esquerre de manera que la conjunció amb les pedres del terreny va donar com a resultat una bona rascada amb tros amb cremada en ambdues parts.
Encara recordo la reacció dels que anaven darrere meu i ho van veure en directe: joder quina hostia s'ha cardat!!.
No havien passat ni dos segons que ja estava aixecat i tornant a correr ara però amb una miqueta més de respecte.
Els avituallaments que vaig anar trobant fins a l'arribada van anar bé per anar tirant aigua a la ferida i anar veient la reacció quan els demanaves si hi havia molt mal.
Fins al final vaig anar amb molt compte, tot aprofitant que com a mínim ara es podia correr.
Veient com havia estat la cosa era un miracle.
Abans d'arribar com vaig poder amb dues hores i tres quarts encara vaig tenir temps de esgarrinxar-me el genoll que quedava intacte.
Vaig trobar la cursa molt perillosa pels que no solem anar per muntanya. Malgrat que els paisatges son maravellosos ahir varen aturar el toro desbocat dels darrers temps i va ser durillo no poder correr a tota velocitat com a mi realment m'agrada.
La propera cursa serà a Calella on espero igualar com a mínim els trenta sis minuts en nou km de l'any passat i així retrobar-me amb la meva motivació com a corredor de fons.
Serà la que fa quaranta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada