100kms de Calella: la tossuderia d'un maratonià portada al límit

El novembre de l'any passat em va venir un moment de bogeria i sense pensar massa en les dificultats vaig decidir còrrer la meva primera cursa de cent kms.
Una vegada decidit vaig anar més enllà i vaig pensar que la millor manera de no tirar-me enrrere era dir-ho a totes les meves amistats i a la meva família.
Fet aquest pas ja no hi havia marxa enrrere possible ja que volgudament ja havia agafat el compromís de defensar a mort el meu repte.
Tothom em va dir que estava com un llum, ho estic molt, i que era impossible preparar amb una mica de cara i ulls una cursa de 100kms en només quatre mesos.
Aquests quatre mesos he entrenat tant com he pogut, més aviat poquet, i he arribat a Calella en les millors condicions possibles.
Vaig decidir ja des del dia de bogeria que si no podia entrenar prou físicament ho supliria entrenant el cap.
El cap ha arribat a Calella preparat per mil batalles, per superar murs, per enganyar el dolor i essent un cap completament invencible i només amb la consigna de competir, competir i guanyar.
El divendres vaig aconseguir que l'avia m'anés a buscar els nens a cole i així vaig poder dormir moltes hores per tal de poder superar el dissabte amb garanties.
A la nit vaig dormir poc i cap a tres quarts de cinc de la matinada vaig començar el meu viatge cap a Calella.
Una vegada arribat a Calella a les set i poc del mati vaig anar tranquil.lament cap al punt de sortida dels 100kms per poder recollir el dorsal i començar a conèixer gent.
De bon principi vaig poder notar el tracte immens d'una organització, Penya 100kms Domingo Catalan, que va estar per nosaltres minut a minut intentant donar-nos molt de carinyo i que no ens faltés res.
Puntualment a les vuit del mati va començar la que havia de ser la meva gran cursa, la cursa de la meva vida.
Quan he d'assolir un repte impossible no em tremola res, no em poso mai gens nerviós i això em permet dur a terme, intentar-ho com a mínim, la meva estratègia de cursa. Així va ser dissabte.
La meva idea va ser dividir la cursa en trams de cinc hores fins a un màxim previst de vint hores de durada.
Les primeres cinc hores de cursa tenia previst anar a un ritme molt alt per així poder entrar el major número de kms i així garantir-me un bonic coixí d'hores que em permetés somniar amb superar el repte.
Tal com havia previst varen ser més que claus ja que vaig correr a 10 i 11kms per hora fet que em va permetre al final d'aquest primer tram d'hores haver assolit la friolera per mi de 47,5kms.
Quedaven només cinquanta i pico de kms i 19hores per aconseguir-ho per la qual cosa a la una del migdia de dissabte sabia ja que el repte cauria de totes totes, estava fet.
Amb fermesa i aguantant el dolor muscular que va començar a donar senyals cap al kms cinquanta i poc vaig anar avançant com les formigues, anar descomptant kms amb molta molta paciència.
Vaig passar el segon tram, el de les deu hores, amb 78,5kms una bestiesa per mi fins aleshores que pobre de mi només n'havia corregut un màxim de 54 a la Berga-Santpedor de l'any passat.
Els kms restants varen anar caiguent mica a mica tot caminant ràpid o bé corrent una miqueta quan les cames m'ho permetien.
A aquesta quantitat de kms tothom feia estona que feia el mateix que jo, caminar, el que es podia, acabar.
Finalment vaig poder aixecar els punys serrats de gran victòria amb un crono final de 14hores, 5minuts i 15segons.
El repte va caure amb molt poques hores si tenim en compte que jo havia calculat sempre unes divuit o vint hores.
Les sensacions quan vaig acabar dissabte a les deu de la nit varen ser inimaginables, s'han de viure en primera persona per poder-les entendre.
Era grandiós el que havia acabat d'assolir: acabar la meva primera cursa de 100kms.
Ara en fred encara magnifico més el repte pel fet que em vaig demostrar a mi mateix que si jo vull soc invencible, els límits més que el meu cos mel's marca la meva mentalitat guanyadora i competitiva.
La resta de companys que dissabte eren a Calella son roques mentals molt ben preparades fisícament.
Només amb aquesta magnifica combinació hom pot entendre que gairebé tots varen superar la totalitat de la prova.
A Calella vaig tocar el cel amb les mans i pretenc tocar-lo tantes vegades com sigui possible ja que soc boig, potser si, però el que segur que també soc és un animal competitiu, que lluitarà sempre fins a fer caure el repte per impossible que sembli.
No vull oblidar-me de donar les gràcies a la organització per el seu immens tracte en tot moment.
Sou amics meus des de dissabte. Gràcies cracks, gràcies Nuri.
I sobretot agraïr a la meva dona Núria aconseguir agrupar sota un mateix grup de watzap a tots els meus grans amics i amigues.
El grup 100kms dissabte em va portar sens dubte a la victòria final. Una bona part de l'èxit és vostre amics!!.
Salut i kms i a preparar la Marató d'Empúries, ja!!.

MARXA POPULAR DE SANTA EUGÈNIA

Aquest diumenge passat dia 9 de març es va celebrar la trentena Marxa Popular de Santa Eugènia de Ter.
És una de les marxes més històriques de la província a la qual, d'ençà que vaig començar a còrrer ara farà quatre anys, només hi he faltat una vegada.
Gran ambient d'atletisme, matí radiant i sobretot una organització sencillament insuperable.
Evidentment, amb tot això que acabo d'apuntar, era cita més que obligada.
Santa Eugènia és una cursa de 10kms que discorren a parts iguals per terra i per asfalt, per tant idoni per còrrer i intentar baixar cronòmetre.
Vaig poder anar cap a Girona acompanyat de dona i nens, fet que evidentment és un alicient afegit i una motivació extra.
Només de sortir i començar a fer els primers metres de la cursa vaig notar els bessons molt carregats i vaig comprendre que l'esforç de feia una setmana a la Mitjà Marató de Banyoles encara deixava notar massa les seves conseqüències.
Tot i les molèsties vaig començar a còrrer a un ritme una mica inferior als quatre minuts i mig el quilòmetre i vaig aconseguir mantenir-lo durant la totalitat dels 10kms dels quals constava la marxa.
Vaig avançar prou gent, fet que reconforta bastant, i et dona força i convicció per intentar mantenir un ritme ràpid i constant i sostingut.
Personalment còrrer a quatre minuts i mig per a mi és ja el llistó màxim que difícilment arribaré mai a superar tant per edat com per manca de temps per poder entrenar amb certa constància.
Malgrat les molèsties vaig poder acabar satisfet per els 44minuts marcats no obstant emprenyat pq diumenge vaig anar a Santa Eugènia amb la idea clara d'intentar rebaixar els meus 43 minuts en curses d'aquesta distància.
Un altre dia serà.
Content per poder saludar al gran Ironxevi i també a en Dani el qual feia bastant que no veia.
Una vegada acabada la cursa a dinar a cal meu germà i família, que viuen no massa lluny del pavelló, i per tant matinal més que perfecte.
Agrair a la organització per el tracte rebut i sobretot felicitar-los per els seus trenta anys de Marxa.
Aquesta setmana tenia encara vacances per la qual cosa he pogut descansar bastant els bessons.
La cosa pinta bastant més bé i per tant aquesta nit intentaré fer una caminada que esdevindrà més o menys llarga sempre en funció de com responguin els maltractats bessons.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY: el meu millor crono en mitges

Aquest diumenge passat amb en Joan Gonzalez de Vergès ens varem trobar a Banyoles per correr la Mitja Marató del Pla de l'Estany.
La mitja de Banyoles és una de les més antigues de la provincia i enguany celebrava la seva vintena edició.
En Joan normalment fa molta muntanya i per tant no podriem dir que és especialment un amant de l'asfalt.
En el meu cas jo vaig començar en asfalt i ara actualment malgrat combinar proves tant d'asfalt com de muntanya, he de reconèixer que cada vegada més la meva deria per correr acaba tirant cap a curses i maratons sobretot de muntanya.
En Joan anava amb la idea de fer un crono proper a 1h i 50minuts i jo anava amb la idea de baixar dels meus constants 1h i 44 o 45minuts.
 Tots dos varem assolir sobradament els nostres objectius ja que en Joan finalment va acabar en 1h i 43minuts i un servidor va tancar mitja amb un temps de 1h i 39minuts.
Varem sortir tots dos junts i vaig marcar d'inici un ritme segurament massa ràpid, ritme que en Joan va anar seguint fins cap al km 6.
A partir del 6 jo me'n vaig anar i, malgrat abaixar una mica el ritme,en tot moment vaig poder mantenir un ritme prou bó per poder anar avançant kms i intentar assegurar-me un crono que em permetés baixar dels maleïts 1h i 44 o 45minuts que fins diumenge sempre m'havien acompanyat en totes les mitges maratons corregudes.
Al creuar la línia d'arribada, aixecar el cap, i veure el temps final la meva alegria va ser total ja que intentar rebaixar el crono habitual sabia que era possible no obstant baixar de 1h i 40 era una utopia total.
Al cap de pocs minuts va entrar en Joan, bastant masegat ja que diumenge evidentment anava en terreny totalment contrari a les seves preferències.
Moltes felicitats al company, molts ànims al gran Ironxevi que s'està recuperant d'una lesió i moltes felicitats a tota la organització per el tracte rebut que va ser maravellòs en tot moment.
Realment diumenge va ser un gran diumenge ja que no hi ha res millor després d'un esforç que un dinar amb amics i amigues.
Riure una bona estona és sa.
Salut i kms i a seguir preparant els 100kms de Calella.

MITJA MARATÓ NOCTURNA DE LLAGOSTERA

La setmana passada va ser una setmana molt dura a la feina i vaig acabar amb els nervis a flor de pell i a puntet de petar.
Calia fer quelcom relaxant el cap de setmana i Llagostera va ser el meu gran bàlsam ja que va calmar-me totalment.
Feia ja molts dies que la tenia programada ja que era de muntanya, era nocturna i tenia 22kms i per tant distància de mitja marató.
Sempre m'ha agradat caminar o correr a la nit per la muntanya i dissabte tenia a més a més el gran al.licient que el preu era solsament de 2eurets.
Tenia molt decidit que hi anava amb ganes de xerrar amb tot deu, passar-m'ho bé i anar caminant i corrent segons em vingués de gust. Així ho vaig fer.
Varem sortir un grupet reduït d'unes cinquanta persones a les sis de la tarda de davant del pavelló municipal de Llagostera a ritme lleugeret però caminant.
Només de sortir ja vaig començar a xerrar amb un noi que venia de la banda de Barcelona i amb el qual varem anar junts la totalitat dels 22kms del recorregut.
Hi havia una lluna plena maquíssima per la qual cosa el frontal no el vaig arribar a treure en cap moment.
Al kms 14 varem entaular-nos a sopar al mig del bosc i la veritat és que pels euros pagats ens varen tractar com autèntics reis.
Ens portavem l'entrepà i l'organització ens va cuidar amb caldo calentet, un parell d'empolles de Torres 5, cafè i el que va fer falta.
Un servidor mentre es fotia un fart de riure es va preparar un parell de carajillets ben carregadets i va sopar amb tota la tranquilitat del món.
Al cap d'una mitja hora llarga de descans varem acabar de fer la resta de la marxa fins arribar de nou davant el pavelló de Llagostera.
Varen ser unes quatre hores en les quals vaig relaxar-me, vaig riure molt, vaig conèixer gent i, sobretot, vaig fer esport i una nova mitja marató de muntanya.
Evidentment la mitja més relaxada i més divertida de totes les catorze fetes fins dissabte.
La vaig ben encertar. Ja tocava.
Salut i kms!!!!.

Marxa de Vall.llobrega: gener per oblidar

Fa dos diumenges vaig anar a la marxa de Vall.llobrega a intentar recuperar una miqueta l'ànim després del fiasco espectacular de les 24hores a muntanya a Olot.
La veritat és que si anava a recuperar-me la cosa va resultar totalment al revés.
No em va agradar gens ni mica, feia temps que no triava tant malament alhora de fer una cursa.
Si em demanessin que la valorés sincerament no dubtaria ni un segon en posar-li un 0 més que rotund.
Gratuïta i prou però res més a destacar.
Ni m´ho vaig passar bé ni em va ajudar en res absolutament però que hi farem.
Fa ja temps que hi ha un boom de curses, marxes, maratons, ultramaratons... tothom es veu preparat per organitzar-ne una i la veritat és que si seguim així correm el gran perill de morir d'èxit.
Aquest febrer intentaré escollir millor ja que no m'agrada que em prenguin el pel.

ABANDONAMENT QUATRE ANYS DESPRÉS: 24HORES A MUNTANYA A OLOT

Fins a dia d'avui em sentia molt orgullós d'haver acabat 94 curses sense tenir que abandonar mai... fins avui.

Vaig pecar de sobrat pensant que seria capaç d'estar tot un dia sense dormir.

Finalment avui la son m'ha obligat a posar peu a terra per primera vegada i ser honest i reconeixer amb el cap ben alt que aquesta vegada els límits m'han guanyat sobradament.

Pit i collons i lliçó apresa.

Cursa Run Run de Cornellà del Terri: el meu neixement esportiu fa quatre anys

Fa quatre anys, després de mig any entrenant per camins de l'Armentera, el gran Carles Bellapart em va fer notar tot fent un cafetó tranquilament a La Lluna de Torroella de Montgrí, que hi havia una web de curses atlètiques i marxes populars que es deia ropits i en la qual hi havien opcions per triar i remenar.
Va ser dit i fet i al cap de pocs dies vaig fer el meu gran debut el 13 de desembre de l'any 2009 a Cornellà del Terri.
Recordo que era la primera edició i que va ser un dia fredíssim i a més el dia en que a Llorenç de Munt començava a canviar la història del nostre petit pais en forma de referendum a favor de la independència.
Vaig anar a Cornella amb la Júlia i la Núria ja que en Joel encara no estava ni tant sols en camí.
M'hi vaig presentar amb un vestuari lamentable per a l'ocasió ja que la samarreta no era ni tant sols tècnica, els pantalons eren horrorosos i les bambes les primeres que vaig trobar.
La cursa em feia moltissima il.lusió no obstant  mai m'hagués imaginat arribar a assolir els reptes que avui en dia formen ja part de la meva breu historia esportiva.
Els entrenaments varen donar bastant els seus fruits ja que vaig correr els deu kms sense patir massa i amb un crono dignissim de 52minutets i el més important amb unes sensacions bonissimes  en el dia del meu debut.
Al llarg d'aquests 4 anys he fet moltes curses i he anat millorant els temps fins a aconseguir arribar a correr els 10kms en 43minuts i fins a arribar a correr per sota dels 4minuts el km.
La mort del meu amic Josep Sureda a l'edat de 38anys va donar un tomb radical a la meva vida esportiva i em vaig veure obligat a plantejar-me el gran repte de aconseguir fer el que a ell més li agradava en aquesta vida: aconseguir acabar una Marató.
Ell havia fet moltes vegades la Marató d'Empúries i vaig pensar que el meu millor homenatge per poder-lo recordar al llarg dels anys consistiria en correr cada any la seva estimada Marató.
Si no hagués succeït el que acabo de relatar jo mai hauria corregut una Marató i ni tant sols se m'hagúes passat pel cap de fer-ho.
Aquest fet evidentment va canviar la meva vida ja que vaig passar de correr la Run Run i curses similars a plantejar-me reptes molt complicats.
Després de mil kms d'entrenament el meu homenatge va ser un fet l'1 de Maig de l'any 2010 amb un crono final de 4h i 40minuts amb moltissima emoció i encara amb molta nostagia ara que ho recordo.
Diumenge en certa manera apart de celebrar els 4 anys en curses vaig tenir també molt present tot el meu passat més recent del qual me'n sento molt orgullós ja que se que corro per mi i pels que m'estimen però també corro pels que ja no hi son però que mai no oblidaré.
La cursa que vaig fer no va ser res de l'altre món ja que fer 49minuts és un crono més aviat pobre no obstant diumenge això era el que menys m'importava.
Avui em feia moltissima il.lusió correr la Cursa de Sant Esteve amb la Júlia tot i que finalment no ha pogut ser. Que hi farem un altre dia serà.
Intentaré acabar temporada aquest diumenge 29 o bé a la Cursa dels Nassos de Palamòs o bé a la Cursa de la Dona de la Jonquera.
Suposo que finalment serà la Jonquera ja que tots els beneficis van en favor de la Fundació Oncolliga dedicada als malalts de càncer.
El primer gran repte del 2014 consistirà en finalitzar 20horetes a les 24hores de muntanya d'Olot i així anar posant el cos en forma de cara al repte dels reptes: els 100kms de Calella de la Costa del mes d'abril.
Pit i collons i salut i kms!!.