100kms de Calella: la tossuderia d'un maratonià portada al límit

El novembre de l'any passat em va venir un moment de bogeria i sense pensar massa en les dificultats vaig decidir còrrer la meva primera cursa de cent kms.
Una vegada decidit vaig anar més enllà i vaig pensar que la millor manera de no tirar-me enrrere era dir-ho a totes les meves amistats i a la meva família.
Fet aquest pas ja no hi havia marxa enrrere possible ja que volgudament ja havia agafat el compromís de defensar a mort el meu repte.
Tothom em va dir que estava com un llum, ho estic molt, i que era impossible preparar amb una mica de cara i ulls una cursa de 100kms en només quatre mesos.
Aquests quatre mesos he entrenat tant com he pogut, més aviat poquet, i he arribat a Calella en les millors condicions possibles.
Vaig decidir ja des del dia de bogeria que si no podia entrenar prou físicament ho supliria entrenant el cap.
El cap ha arribat a Calella preparat per mil batalles, per superar murs, per enganyar el dolor i essent un cap completament invencible i només amb la consigna de competir, competir i guanyar.
El divendres vaig aconseguir que l'avia m'anés a buscar els nens a cole i així vaig poder dormir moltes hores per tal de poder superar el dissabte amb garanties.
A la nit vaig dormir poc i cap a tres quarts de cinc de la matinada vaig començar el meu viatge cap a Calella.
Una vegada arribat a Calella a les set i poc del mati vaig anar tranquil.lament cap al punt de sortida dels 100kms per poder recollir el dorsal i començar a conèixer gent.
De bon principi vaig poder notar el tracte immens d'una organització, Penya 100kms Domingo Catalan, que va estar per nosaltres minut a minut intentant donar-nos molt de carinyo i que no ens faltés res.
Puntualment a les vuit del mati va començar la que havia de ser la meva gran cursa, la cursa de la meva vida.
Quan he d'assolir un repte impossible no em tremola res, no em poso mai gens nerviós i això em permet dur a terme, intentar-ho com a mínim, la meva estratègia de cursa. Així va ser dissabte.
La meva idea va ser dividir la cursa en trams de cinc hores fins a un màxim previst de vint hores de durada.
Les primeres cinc hores de cursa tenia previst anar a un ritme molt alt per així poder entrar el major número de kms i així garantir-me un bonic coixí d'hores que em permetés somniar amb superar el repte.
Tal com havia previst varen ser més que claus ja que vaig correr a 10 i 11kms per hora fet que em va permetre al final d'aquest primer tram d'hores haver assolit la friolera per mi de 47,5kms.
Quedaven només cinquanta i pico de kms i 19hores per aconseguir-ho per la qual cosa a la una del migdia de dissabte sabia ja que el repte cauria de totes totes, estava fet.
Amb fermesa i aguantant el dolor muscular que va començar a donar senyals cap al kms cinquanta i poc vaig anar avançant com les formigues, anar descomptant kms amb molta molta paciència.
Vaig passar el segon tram, el de les deu hores, amb 78,5kms una bestiesa per mi fins aleshores que pobre de mi només n'havia corregut un màxim de 54 a la Berga-Santpedor de l'any passat.
Els kms restants varen anar caiguent mica a mica tot caminant ràpid o bé corrent una miqueta quan les cames m'ho permetien.
A aquesta quantitat de kms tothom feia estona que feia el mateix que jo, caminar, el que es podia, acabar.
Finalment vaig poder aixecar els punys serrats de gran victòria amb un crono final de 14hores, 5minuts i 15segons.
El repte va caure amb molt poques hores si tenim en compte que jo havia calculat sempre unes divuit o vint hores.
Les sensacions quan vaig acabar dissabte a les deu de la nit varen ser inimaginables, s'han de viure en primera persona per poder-les entendre.
Era grandiós el que havia acabat d'assolir: acabar la meva primera cursa de 100kms.
Ara en fred encara magnifico més el repte pel fet que em vaig demostrar a mi mateix que si jo vull soc invencible, els límits més que el meu cos mel's marca la meva mentalitat guanyadora i competitiva.
La resta de companys que dissabte eren a Calella son roques mentals molt ben preparades fisícament.
Només amb aquesta magnifica combinació hom pot entendre que gairebé tots varen superar la totalitat de la prova.
A Calella vaig tocar el cel amb les mans i pretenc tocar-lo tantes vegades com sigui possible ja que soc boig, potser si, però el que segur que també soc és un animal competitiu, que lluitarà sempre fins a fer caure el repte per impossible que sembli.
No vull oblidar-me de donar les gràcies a la organització per el seu immens tracte en tot moment.
Sou amics meus des de dissabte. Gràcies cracks, gràcies Nuri.
I sobretot agraïr a la meva dona Núria aconseguir agrupar sota un mateix grup de watzap a tots els meus grans amics i amigues.
El grup 100kms dissabte em va portar sens dubte a la victòria final. Una bona part de l'èxit és vostre amics!!.
Salut i kms i a preparar la Marató d'Empúries, ja!!.