MARATÓ D'EMPÚRIES: I COM SUPERAR UNA "PAJARA" DE TRES PARELLS DE COLLONS

Aquest diumenge 4 de Maig, tocava còrrer la marató que em va veure debutar ahir feia quatre anys justos.
Empúries és una marató fíxe en el meu calendari de cada temporada ja que acudeixo a l'Escala hipermotivat amb l'objectiu de rendir homenatge al meu amic Josep Sureda, mort de leucèmia a una edat molt jove.
Ell corria maratons i ell va ser el motiu del meu debut fa quatre anys.
Vaig arribar a les ruïnes amb prou temps per poder preparar-ho tot fins al darrer detall.
Varem sortir amb uns cinc minuts de retard respecte l'horari previst els corredors de la Marató i els de la Mitjà.
De bon inici vaig marcar un ritme bastant alegre però no excessivament ràpid el qual em permetia anar avançant kms amb relativa facilitat.
Els primers 10kms els vaig fer amb un crono d'uns 50minuts i la mitjà més o menys en 1hora i 50minuts, per tant la cosa anava relativament bé i la meitat de la feina ja estava feta.
L'anada cap als càmpings va costar una miqueta més però les cames estaven intactes i els ànims en plena forma per la qual cosa malgrat anar més lent no estava patint massa.
A la tornada les forces varen anar minvant d'una manera alarmant fins al punt que arribant a St Martí d'Empúries, a l'altura més o menys del km 30, les forces és varen esgotar i el cap es va ennuvolar molt ràpid.
Recordo passar per davant les ruïnes i sentir la gent animant però practicament ser incapaç de veurel's.
El diagnòstic evidentment era claríssim: una "pajara" de tres parells de collons.
Quan ets conscient que res no funciona evidentment cal intentar aixecar, remuntar minimament la situació per poder acabar una nova Marató.
La feina d'anar avançant kms a pas de formigueta i patint, patint moltissim va costar déu i ajuda.
L'anada cap al port tot creuant l'Escala va esdevenir interminable, eterna, inacabable... no era capaç d'aixecar els ànims, recuperar el cap i fer funcionar, encara que fos una miqueta, les cames.
Aquests durs kms les cames em convidaven a abandonar i una part del cap també, no obstant una part, encara que potser petita, em va ajudar a no tirar la marató per la borda i seguir avançant malgrat el patiment.
Els que correm maratons sabem perfectament que és una prova mítica per la seva enorme duresa i que no tothom està preparat mentalment per poder afrontar-la amb mínimes garanties d'èxit.
De tornada, més o menys al kms 35, una ampolla de coca-cola que em va donar el meu cunyat ahir crec que em va salvar i em va permetre poder acabar amb dignitat una nova marató.
Vaig recuperar forces i el cap va tornar a funcionar i em va permetre avançar passet a passet direcció cap a les ruïnes, directe cap a la glòria altre vegada.
La llarga recta fins a Empúries la recordo plorant com un nen, suposo que perquè les havia passades realment putes, i sobretot amb molta emoció per poder arribar.
Amb un crono de 3hores i 59minuts vaig ser capaç una vegada més de poder creuar l'arc dels campions i poder cridar fort, fortíssim que una altre marató ja era meva.
Quatre anys i 21maratons acabades per la qual cosa toca anar a per les 25 poc a poc però sense parar.
Vull no oblidar-me de felicitar a quatre amics meus que ahir varen triomfar a Empúries en cada una de les tres distàncies.
Una gran abraçada i la més sincera felicitació al gran Ironxevi per la seva 78ena Marató. Ets molt gran Xevi.
La meva felicitació més sincera a la meva amiga Emma que ahir a Empúries va correr la seva primera cursa.
Molt bé ja tens la teva primera cursa de 10kms.
Felicitats Dani per haver rebaixat el teu crono en els 10kms. Un crono boníssim.
I una abraçada fortíssima Bella ja que vas correr una mitjà Marató amb un bon crono.
Ara toca canviar radicalment de terreny i començar a preparar la Setdellonga, marató de muntanya, que si tot va bé intentaré que suposi un nou èxit, una nova marató.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.