MARXA D'HOSTALNOU DE BIANYA: retorn a la muntanya

La vaig descobrir per casualitat i us ben asseguro que va ser una gran sort poder-la fer.

La Marxa d'hostalnou de Bianya és una cursa popular de muntanya de 18kms i amb un desnivell+ d'uns 700mts.

A totes aquestes característiques cal afegir-hi que el preu era baratet i que la gent de la Garrotxa son sencillament la meva debilitat. Sempre m'hi he sentit més que ben tractat.

La marxa aquest any a més a més estava plantejada com un bon entrenament de cara a la Marató Romànic Extrem que es farà també a Hostalnou d'aqui una miqueta menys d'un mes.

Com que la mainada pasaven la nit a ca l'avia la Núria, la meva dona va poder acompanyar-me i així la matinal va ser encara més perfecte si cab.

Es va donar la sortida a les 7 del mati i tots aquells que anavem a correr varem prendre la iniciativa i varem posar-nos a davant de tot.

La resta, els quals anaven a fer una caminada, immediatament darrera nostre.

La cursa de diumenge segurament i per fer-ho molt fàcil cal dividir-la en dues parts perfectament diferenciades l'una de l'altre.

Una primera part d'important desnivell positiu progressiu i practicament constant la qual va costar-me bastant anar-la solucionant i que és coronada amb un esmorzar immens tot arribant al seu punt més alt.

* l'esmorzar em va deixar bocabadat ja que mai havia gaudit d'un esmorzar tant abundant en quantitat i bo en qualitat.

Una segona part que malgrat tenir alguna pujadeta  en algun punt del trajecte, pot considerar-se bastant més suau i una part en franca baixada.

En aquesta segona part vaig tenir la gran sort de coneixer una d'aquelles persones que no et deixen ni molt menys indiferent.

Vaig baixar acompanyat d'un fenomenu de la Canya que em va dir que es deia Met de la Canya.

Em va esperar en tot moment i em va marcar un ritme que en més d'un moment vaig tenir treballs a seguir.

El crack cregueu-me que anava dient que no estava en forma no obstant corria sense ni despentinar-se.

Si una cosa tenia, això és veritat, no callava ni sota aigua.

Varem arribar a Hostalnou tots dos en dues hores i mitja i a l'arribada mentre anavem entrant la Núria va poder tirar-nos unes quantes fotos. Lo dit, un fenomenu d'aquells que no es coneixen cada dia.

Una vegada acabat i superat el test ara el programa és buscar una marxa relativament suau de cara al 31 de març.

Amb la cursa de finals de març donaré per tancada la preparació per la Romànic Extrem del dia 7d'abril.

Salut i kms i dimecres si no plou, cau pedra, se m'emporta la tramuntana... o qui sap que... tornaré a sortir a entrenar novament.

Salut i kms.

Una mica fotut ja que la Marxa Cap a la Independència, objectiu ultratrail d'aquest 2013, finalment no es farà.

Cagum la puta!!!.

MARATÓ DE LES VIES VERDES: crònica d'un maratonià sota zero

Foto aqui teniu l'enllaç de la foto de l'arribada!!!!!

Ahir diumenge 24 de febrer començava per a mi la meva particular temporada de maratons i la primera cita era la Marató de les Vies Verdes.
La Vies Verdes neixia ahir per cobrir els 42kms entre Girona  i St Feliu de Guíxols tot resseguint l'antiga via verda del carrilet.
La sortida a Girona va ser fredissima amb temperatura de 5graus sota zero i per tant nefasta per les meves condicions d'amant de la calor.
Abans de donar inici a la prova vaig tenir la sort de poder-me trobar amb el gran Xevi i sobretot coneixer en Trifamily del qual només en tenia referencies blogueres i prou. Dos monstres com es va demostrar més endavant.

M'ha costat moltissim arribar a competir en aquesta marató per diversos motius com son un esguinç de turmell que em va tenir molts dies sense entrenar, un gripasso de pebrots que em va tenir inactiu unes dues setmanes i una desmotivació total sobretot durant el mes de Gener.
Una vegada tot solucionat i havent recuperat al cent per cent la motivació per engegar nous reptes m'esperava el 24 de febrer amb la il.lusió d'un nen amb sabates noves.
Diumenge vaig sortir a ritme suau per tal d'anar veient com responia el cos i esbrinar quin era realment el meu estat de forma.
La primera part del recorregut fins a Llagostera el vaig cobrir amb molts menys problemes dels previstos.
Vaig passar per Llagostera amb un crono d'una horeta i cinquanta minuts més que digne per les meves expectatives a priori.
Em trobava fort i les cames anaven a un ritme practicament constant i anaven avançant cap a la meta de St Feliu.
Una vegada superats els primenrs vin-i-un kms vaig decidir aminorar el ritme per tal d'intentar aconseguir que en cas d'arribar el temut mur aquest arribés el més tard possible i així patir poca estona.
Tot anava com una seda fins al km trenta cinc i per tant a tant sols set minsos kms per a la tant anhelada arribada a Sant Feliu de Guíxols.
A partir d'aquest km va començar per mi el punyetero i tant doloros mur.
Vaig passar pel trenta cinc amb un crono de tres horetes i quinze minuts, crono molt digne per mi en qualsevol marató.
A partir d'aqui i fins al final la cosa va ser un calvari muscular ja que les cames practicament no tiraven i la cama dreta tornava a molestar més del normal.
Van anar passant a mica en mica i finalment tirant més de cap que d'altra cosa vaig aconseguir arribar al port de Sant Feliu.
Una miqueta abans d'arribar vaig preparar la meva entrada a meta.
Calia penjar-se l'estelada a l'esquena per primera vegada en competició i així entrar a meta orgullós de ser Català i de pertanyer a un país petit, petit però alhora meravellós com és Catalunya.
Entrant per el passadís dels campions m'esperava la Núria amb en Joel i la Júlia als quals vaig agafar un en braços i l'altre de la maneta per poder entrar triomfant i pletòric a meta.
Penjar-me una nova medalla és per a tot maratonià, independentment del crono assolit, un moment màgic i únic que només nosaltres som capaços d'entendre i sobretot de gaudir.
Ahir no van caure llagrimes com em sol passar a Empúries tanmateix l'emoció del repte novament assolit hi va ser present en tot moment.
Ja són quinze i el repte és que a final d'any siguin vint per la qual cosa caldrà començar a entrenar ara si seriosament ja que com se sol dir molt encertadament no sempre serà diumenge.
A més de les vint el gran projecte d'aquesta temporada és fer cent kms en un temps màxim de vint-i quatre hores.
La ultra Marxa cap a la Independència, organitzada per la Assemblea Nacional Catalana, serà el vint i vint-i-un de Juliol sortint de Setcases i intentant acabar a Roda de Ter.
És un repte practicament impossible però que cal intentar i no sentir-se ni molt menys derrotat si finalment només soc capaç d'assolir-ne seixanta, setanta... o els que sigui.
He d'admetre que correr en la defensa d'uns ideals de llibertat em motiva moltissim i per això hi possare collons i el que faci falta.
Ara toca tornar als entrenaments demà per tal de començar a preparar la Mitja de Riudarenes i la cursa dels bombers de Girona, totes dues en aquest mes de març.
l'Abril promet emocions molt fortes ja que començo mes amb la Marató de muntanya Romànic Extrem i acabo a Empúries intentant com cada any donar el màxim i millor de mi mateix.
Gràcies a la familia per haver-me donat suport, moltes felicitats a la organització per la feina feta ja que no és fàcil fer-ho tant bé tenint en compte que era la primera vegada en marató.
I un agraiment més que sentit a la Raquel, l'Emma i en Dani de Sant Feliu de Guíxols per estar al meu costat.
Salut, kms i i visca Catalunya lliure!!!!!.

MARXA DE STA EUGÈNIA DE TER: cursa post gripassu

Feia 7 dies justos la grip va fer-me passar dissabte i diumenge tancat a casa, amb febre i un gripassu de molts collons.
Portava tota la setmana malament i evidentment sense poder sortir a entrenar ni un punyetero minut i si... el desenllaç final va ser el cap de setmana al llit.
Aquesta setmana passada malgrat anar recuperant sensacions el temps no hi va acompanyar i tampoc vaig poder entrenar.
La solució va ser dràstica i gens meditada, si a l'alt empordà la tramuntana ens toca continuament els collons agafo el cotxe i me'n vaig a fer una cursa fora de l'empordà.
La marxa de Sta Eugènia em va ser un comodí perfecte per poder entrenar i a més a més fer una marxeta de 10kms sencilla però maca. De les que m'agraden a mi i que tant vaig trobar a faltar l'any passat.
Vaig anar cap a Girona amb molt de temps i així poder aparcar tranquilament, fer un cafetó a Ca l'Angelina i preparar per començar a dos quarts d'once.
Va anar prou bé ja que vaig marcar un crono final de 45minuts i amb prou bones sensacions en tot moment.
El que tinc bastant clar és que entre l'esguinç de turmell, la puta tramuntana, els gripassus olímpics  i tota mena de contratemps aquest any 2013 vaig curt d'entrenaments i evidentment un ho nota moltissim.
Si dic que no estic preocupat faltaria a la veritat i més tenint en compte que el diumenge 24 de febrer començo temporada de maratons amb la Marató Vies Verdes.
Em fa una miqueta de por el meu estat físic i en canvi no em preocupa ara ja tant la meva motivació, el meu estat anímic el qual malgrat començar any molt malament, sota mínims, aquest febrer ha anat millorant de tal manera que crec que estic en aquest sentit gairebé al cent per cent.
Seria la meva Marató número quinze per la qual cosa em fa moltissima il.lusió poder-la acabar en un mínim de condicions físiques i realment aquesta vegada no em preocupa gens ni mica el crono final.
Aquesta setmana serà clau en els entrenaments ja que la setmana vinent intentaré descansar al màxim, hidratar-me bé, menjar força pasta, molta vitamina c, acabar-me de motivar...
 Salut i kms!!!!
Visca Catalunya lliure!!!!.

Marxa de Vilobí d'Onyar. Nova temporada i grans reptes impossibles

Aquest diumenge passat, després de més d'un mes sense competir, vaig començar nova temporada a Vilobí.
Que dir de Vilobí, la meva marxa preferida amb molta diferència ja que és sens dubte un indret enormement acollidor per els corredors populars.
Finalment vaig poder-hi anar amb la familia i fer els 16kms, amb un temps més que discret, i així començar d'una vegada a prendre contacte amb la competició que tant m'agrada.
He estat bastant temps parat i sense entrenar ja que deu dies després d'aconseguir acabar amb èxit la setena de l'any vaig fer-me un inoportú esguinç de turmell que em va obligar a anar tornant poquet a poquet.
A dia d'avui tinc molts reptes de cara al nou any, reptes apassionants sobretot per "impossibles", però d'això es tractarà de fer un repte gegant i guanyar la partida a allò aparentment molt complicat.
El punt de partida és fer sis maratons per tal d'acabar any amb vint maratons i sobretot, sobretot, intentar la gran bogeria, la puta barbaritat, almenys per les meves capacitats físiques actuals, de fer cent kms de la Marxa cap a la Independència i convertir-me per primera vegada en ultramaratonià.
Anirem poquet a poquet, dossificarem moltissim i entrenarem els més dur possible per tal de fer-ho realitat, sempre intentant compaginar amb la feina, la familia i unes quantes horetes de descans. Complicat crec.
Tinc el dubte de si podre fer  la Marató de les Vies Verdes el 24 de febrer per la qual cosa com a molt màxim d'aqui una setmaneta decidiré i en cas de que sigui que si augmentare els entrenaments per poder-hi arribar preparat tant fisicament com mentalment.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

LA CIRERETA DEL PASTÍS A L'ARDENYA: 7 MARATONS EN 9 MESOS I 12 DIES.

Si per fi el final de temporada calculat i somiat de fa molt de temps. És el moment de fer balanç i la veritat és que em fa una ilusió especial.
- El mes de Febrer Maratrail de Bonmati (45km).
-El mes de Maig la meva estimada Marató d'Empúries.
-El mes de Juliol i en ple estiu de feina, Setdellonga (43km) i Marató cap a la Independència de Catalunya (43,5km de Setcases a Ripoll).
-El mes d'Octubre Marató del Mediterrani a Castelldefels.
-El mes de Novembre Marxa-Marató Rupit-Taradell (43.5km).
-El mes de Desembre Marató de Muntanya de l'Ardenya (44km) a Sta Cristina d'Aro.

A més de les set maratons, cinc de les quals de muntanya, he completat la temporada amb vuit mitges maratons de muntanya i cinc curses petites.
 Poder arribar a assolir l'objectiu que m'ha tingut en tensió durant tot l'any, no ha estat gens fàcil, no obstant la recompensa de vivències, sensacions i grans moments viscuts ha estat inimaginable.
Com he remarcat moltes vegades les lesions que tant em varen molestar l'any passat, aquest any 2012 no s'han donat i per tant he pogut rendir al màxim en tot moment.
Vaig començar ara farà tres anys a Cornellà del Terri i d'ença he completat setanta curses ininterrompudament sense haver de lamentar cap abandonament.
Una vegada arribat al llistó de les set maratons ara toca descansar i per tant m'imposo un relax d'entrenaments de 15 dies amb la finalitat de recuperar-me tant fisicament com evidentment també a nivell de cap.
Dissabte no va ser fàcil en cap moment, ja estava avisat, no obstant, amb més pit i collons que no pas altra cosa vaig aconseguir creuar per catorzena vegada la tant anhelada línia de meta.
El temps final va ser de set horetes i cinc minuts i us ben juro que va ser dura, molt dura i que vaig arribar completament fos fisicament.
Els primers vint i dos kms vaig anar a dossificar ja que el gran Perepeterpan m'havia posat ja en antecedents sobre el que es mastegava en els següents vint i dos kms fins a Sta Cristina d'Aró.
El tall vaig passar-lo amb tres horetes i quart, per tant un quartet abans de que ens convidessin amablement a plegar.
La segona part de la Marató de dissabte va esdevenir sencillament infernal tant per les meves condicions físiques com també per la meva minsa tècnica sobretot en els corriols en baixada.
És en aquesta segona part on crec que se'm va aparèixer la verge a la terra i em va empenyer a acomplir el meu gran somni.
Haig de donar les gràcies a un noi de Lloret de Mar que em va acompanyar, aconsellar, animar, en fi, ajudar a anar passant els costeruts kms ben bé al llarg d'uns quinzè kms.
Sense el seu ajut i el d'altres companys anònims que ens varem anar trobant és practicament segur que hagués hagut d'abandonar o bé hagués entrat fora de temps al pavelló.
Aquest any he fet el salt a la muntanya amb la idea de provar que tal era i una vegada acabada la temporada la conclusió que n'he tret és rotunda i clara.
La muntanya et dona molt més del que tu li puguis arribar a donar; la muntanya no perdona i precisa d'una concentració practicament absoluta en tot moment; els paisatges i paratges que hom és va trobant son petites postals que romandran ja per sempre en el meu record.
A més de tot el dit fins ara, sens dubte el que realment captiva de la muntanya és el companyerisme que si respira en tot moment, fet que no passa a l'asfalt on tothom va per la seva amb l'objectiu únic de trencar el crono.
Estic feliç i satisfet per les fites aconseguides i és per tant el moment dels reconeixements, dels agraïments més sincers. Espero no deixarme'n cap.
-El primer és per la meva familia que m'ha animat i m'ha patit en tot moment.
- Un gràcies molt gran i  una forta abraçada al gran Carles Bellapart que va ajudar-me a fer possible l'assoliment de la Marató cap a la Independència. Sense ell la quarta sencillament no hagués existit.
- Un agraïment enorme a dos cracks esportius, referents per a mi i sobretot dos persones bestials en la vessant humana.. El gran Ironxevi en maratons en ruta i el meu amic Perepe
terpan en muntanya.
Tots dos sou model de referència i aquest any he tingut la sort de poder-vos conèixer personalment. M'heu ajudat moltissim amb els vostres `panims i consells.
- Moltes gràcies a papi Jordi Coderch de Figueres per compartir amb mi uns entrenaments relaxats i sobretot agraïts i reconfortants sempre una setmana abans d'una Marató.
- Gràcies al company de Lloret del qual no conec el nom. Sense la teva ajuda m'hagués quedat en sis maratons.
- Un agraïment gran, molt gran a tots els voluntaris d'avituallaments, organització en general, el vostre somriure, les vostres paraules d'ànims han ajudat a trencar i traspassar barreres.
Bon Nadal i un feliç any nou a tots companys!!!.

El 2013 tornaré amb més força que mai i espero poder compartir alegries, patiments i sobretot, emocions amb tots i cada un de vosaltres.
Una abraçada.
Papimarató.

MARATÓ DE MUNTANYA RUPIT-TARADELL: SISENA AL SAC MALGRAT LA PLUJA

Aquest diumenge 18 de Novembre a les quatre menys deu de la matinada, horari per a llunàtics, ja estava tranquilament aparcat a Taradell tot fent un mos i una petita migdiadeta.
El primer objectiu de la matinal, arribar abans que el primer autocar, ja estava acomplert amb escreix i encara em va sobrar temps.
Mica en mica va anar arribant la organització de la marxa i va anar plantant la paradeta a fi efecte de poder anar recollint la targeta de control de pas que ens anirien segellant a cada avituallament.
Un pelet més tard varem anar pujant al primer autocar i direcció cap a Rupit a la recerca de la línia de sortida.
A dos quarts de set després de repassar que les bambes no es deslliguessin i que la motxila estigués ben subjectada començo amb la mateixa  il.lusió i motivació de sempre l'intent de la meva sisena marató de l'any 2012.
Com que m'havia deixat el frontal a casa i encara negra nit vaig optar per no deixar el grup i així anar ascendint poquet a poquet i amb molt de compte.
A les set i poc es va anar fent clar i coinscidint amb un tram esfaltat i amb baixadeta vaig poder fotre-li canya a la màquina i així avançar temps i sobretot kms.
De moment el cel feia preveure que la jornada no acabaria sense veure pluja i així va ser... i de quina manera !!.
Vaig poder correr sense ni una gota fins al primer control-avituallament de Tavertet, km 8 i poc, no obstant poc després de la set del mati i coincidint amb el pas per el pantà de Sau i posterior pujada de prop de 400 esgraons, va començar a ploure.
La pluja va anar de menys a més i va persistir incansable ben bé fins a les deu del mati.
Més o menys quan va anar minvant la pluja jo portava ja mitja marató feta havent-hi estat unes tres horetes ben bones.
Al llarg d'aquests kms plujosos molta gent va anar agafant el mòbil i no precisament per felicitar la xicota pel seu aniversari.
Va costar-me molt adaptar-me a la pluja ja que sense impermeable quedava xop com un anec i posant-me´l em feia molta nosa per poder correr amb una certa diem-li "comoditat".
Una vegada superada la putada de la pluja després tot va esdevenir bastant més fàcil i agradable.
L'únic problema que tenia era que havia quedat bastant masegat de caigudes i relliscades i que ara tocava anar més amb compte que mai ja que tot havia quedat enfangat de collons.
Recordo que el control del km30 eren les onze menys deu del mati i recordo també que va ser l'avituallament més agraït de la jornada amb molta diferència.
És molt rar que et donin un got calentó de caldo, cafetó, si volies amb conyac i un llarg etcetera de coses que realment varem agrair moltissim ja que veniem encara de l'aiguat que ens havia deixat massa tocats.
Per fer els darrers tretze kms i mig i vaig estar gairebé dues horetes, gens malament si teniu en compte que em feia malt tot i com he dit estava masegat de les caigudes sofertes tot intentant mantenir l'equilibri en trams practicament impracticables.
A tres quarts d'una entrava contentissim al local del Centre Excursionista de Taradell amb la convicció d'haver assolit l'objectiu marcat: la sisena al sac.
Una vegada havent descansat i havent pait tranquilament la jornada només em queda fer les meves reflexions personals:
- No hagués pensat mai, ni en els somnis més remots, que deixaria l'asfalt i em pasaria a la muntanya.
Encara avui no ho entenc i tot i que soc molt dolent, només em defenso com puc, he de reconeixer encara però amb la boqueta molt petita, que entre la muntanya i l'asfalt no hi ha color.
- Erem 1071 inscrits i a l'arribada, malgrat no ser competitiva, ens van assenyalar que haviem arribat dins els 180 primers.
- Suposo que si nosaltres ens varem fotre d'osties, els que vanien bastant més endarrere que nosaltre ni en parlem.
- Han passat 48hores i encara estic inservible però crec que dijous o divendres amb una mica de sort podre tornar a engegar motors a la recerca de la setena i última de l'any.
Soc feliç i fisicament malgrat no ser un màquina em trobo de puta mare i molt content d'haver pogut anar fent caure una marató darrera de l'altre sense lamentar ni la més mínima lesió.
Toco fusta i evidentment que tremoli l'Ardenya que vinc a per totes!!.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!

 

MARATÓ DEL MEDITERRANI: CRÒNICA D'UN MARATONIÀ AGRAÏT

Aquesta crònica, a diferència de les que he escrit fins a dia d'avui, pretenc que sigui diferent a les precedents.
Intentaré, tant com pugui i en sigui capaç, de fer brollar els valors humans i d'amistat sense els quals és impossible arribar a esdevenir un autèntic maratonià.
Ahir a la marató del Mediterrani de Castelldefels, sense el suport de tots els anònims però coneguts que vaig anar trobant a partir del km30 estic plenament convençut que el meu cap per si sol no m'hagués empès a assolir una nova marató.
Cal ser agraït en aquesta vida i això ho sabem els que em decidit fer-nos maratonians, gent que en definitiva som d'una pasta diferent, especial.
Espero haver servit d'ajuda a molts companys que realment ho estaven passant molt malament, companys que lluitaven per assolir l'arc d'arribada i poder celebrar així una nova marató.

Pel que fa a la crònica en si, destacar que els primers 10kms vaig anar a dosificar forces i vaig fer-los amb uns 54minuts; la mitja vaig fer-la en 1h i55minuts, per tant tot anava prou bé.
Anava bastant bé de forces i amb la mentalitat amunt de tot fins que suposo que, fruït de l'esforç acumulat al llarg de gairebé tres hores, el bessó de la meva cama dreta va dir que fins aqui havia arribat.
A partir d'aquest moment va començar una tirada de 12kms que varen ser literalment un calvari ja que la cama no permetia trotar en condicions i presentava massa dolor.
Va ser el moment de tirar de collons i anar avançant a tranques i barranques fins poder arribar a l'entrada del canal olímpic al km 40.
Quedaven 2.5kms de marató consistents en donar la volta al canal fins a la línia de meta. Em vaig imposar que, com fos, però calia fer-los corrent i així creuar l'arc d'arribada tot celebrant a braços aixecats la 12 marató de la meva vida.
Vaig arribar amb un temps de 4h i 12minuts molt orgullós d'haver vençut l'obstacle del km30 i, sobretot, enormement orgullós de l'ajuda rebuda en moments en que el cos demanava abandonar i el cap demanava seguir.
Reitero tot el dit fins ara: moltes gràcies companys!!.
Pd: Agraïment especial al gran Ironxevi, un autèntic crack de les maratons.
A descansar i el dia 18 del mes vinent a donar molta guerra i a disfrutar a la Marató de muntanya Rupit-Taradell.