Sort que fa molt temps que de vergonya no me'n queda ni a la reserva ja que només així puc arribar a justificar pq no m'he posat a escriure la crònica de la cursa que vaig fer avui ja fa set dies.
No serà pq no quedés content i més que satisfet de la cursa que em va sortir, podriem dir que fins i tot, i no em fan falta massa tietes ni padrines, vaig rendir a més del cent per cent de les meves possibilitats.
Quedar quart em va suposar una dosi d'adrenalina que m'ha permès treballar i anar tirant la puta setmana endavant amb una sensació de relax i tranquilitat total.
Va sortir molt i molt bé i em vaig trobar maravellosament bé amb l'únic inconvenient de no poder donar més si cab de mi mateix degut a la foscor de la nit i la poqueta llum que fa el meu frontal.
Poqueta estona després de sortir vaig caure un parell de vegades amb les corresponents esgarrinxades i sang els genolls, no obstant vaig optar, en la mesura del possible posicionar-me el més endavant possible i correr aixecant molt més els peus del que és usual.
Al alçar més els peus com a sistema ocasional de cursa això em va estalviar unes quantes faves que amb tota seguretat no hagués pas pogut evitar.
Només sortir, els que corriem, varem anar adelantant mica en mica els molts participants que dissabte havien anat a La Bisbal a caminar tranquilament tot parant la fresqueta de la nit i fent petar relaxadament la xerrada.
En poqueta estona uns cent cinquanta corredors varem aconsegui posicionar-nos a davant de tot, sense cap impediment per progressar corrent, i així començar a fer el que a molts ens entusiasma: competir, competir i competir.
Tota l'estona vaig anar a un ritme prou alt el qual em va permetre tenir a vista, és una manera de parlar, al grupet capdavanter, no perdent pistonada respecte ells.
Molts segurament eren molt més ràpids i ben preparats fisicament que jo per la qual cosa el que vaig optar és per ganyar-los la partida no parant-me practicament en els avituallaments i així mentre ells estaven parats jo poder avançar uns poquets metres que sempre acaben comptant en els comput total de la cursa.
A l'arribada una horeta i vint i tres minutets per fer els quinzè kms, temps que mai fins aleshores havia assolit a llum del dia, per tant exultant i feliç com un tornavís.
Ara uns dies d'inactivitat total, per poder-me preparar sobretot mentalment per poder optar a fer un bon temps i una bona classificació a la Cursa Nocturna de Vilajuïga del dissabte 24 d'agost a la nit.
Competir, competir, competir i sobretot si ets un corredor de fons no dir ni admetre mai que estàs cansat.
Cansat jo?, jo no estic mai cansat!!.
Salut i kms i Visca la nova República Catalana Independent!!!!!
dissabte, 10 d’agost del 2013
dimarts, 23 de juliol del 2013
NOCTURNA DE VILANANT: CRÒNICA DEL MEU PRIMER PODIUM
Dissabte passat a la nit juntament amb la Núria varem anar cap a Vilanant amb la intenció de correr una miqueta i així de passada poder entrenar i mantenir en la mesura del possible el cos en una forma digna i acceptable.
Varem arribar amb temps més que suficient per poder fer la inscripció, anar veient l'ambient i fer-la petar amb en Joel Canal.
Amb en Joel ens varem coneixer fa més o menys un any a la mitja de Vilademuls, i ens varem tornar a retrobar fa pocs mesos a la Romànic Extrem de Bianya.
Ahir trobar-nos va ser tota una casualitat, casualitat que com ara us explicaré va acabar de manera més que positiva per a tots dos.
La cursa de 8km, juntament amb la de 12kms va començar amb una mitja horeta de demora degut a que no arribaven les dues ambulàncies que es precisaven per a poder donar el tret de sortida.
A les nou de la nit va començar la que de moment és per a mi la conquesta de la primera copa de la meva curteta vida com a corredor.
Des del primer moment vaig intentar posar les cames a tota velocitat, malgrat que no les tenia pas totes amb mi per la manca d'entrenament que us he dit abans.
Les cames i el cos en general varen respondre malgrat que dissabte la humitat era moltissima i per tant la xafogor era practicament impresentable per poder correr amb certa comoditat.
Vaig anar passant els kms com en qualsevol altre cursa de les que he fet fins ara i tot i ser conscient de que anava bastant ràpid mai vaig suposar ni pensar res més.
Durant una bona estona aixecava la vista i bastants metres enllà veia el crack d'en Joel que corria que se les pelava.
Ho vaig pensar així: aquest corre moltissim més que jo i per tant quan jo arribi farà ja una bona estona que ja estarà descansant.
No em preocupava ja que sempre he pensat que hi ha nivells i que no es pot pretendre assumir més del que un no és capaç de poder arribar.
Davant meu durant tota la cursa portava un noi fort i robust, ample d'espatlles al qual no vaig arribar a atrapar tot i no perdre'l de vista en cap moment.
La sorpresa inimaginable va arribar a l'arc d'arribada i sincerament encara ara me'n foto creus.
El noi amb el micro a la mà diu alguna cosa semblant a la següent:
Ara arriba el tercer classificat, molt bé Joan!!.
Potser les paraules no varen ser exactament les mateixes no obstant el contingut general si.
Ho vaig sentir i vaig aixecar immediatament braços i punys serrats en senyal de victoria, celebració que fins ara només havia emprat en maratons.
A l'arribada només hi havia en Joel que feia poquet que havia entrat a meta guanyant la cursa i... collons el noi cepat i ample d'espatlles que havia portat davant meu al llarg dels 8kms.
No hi havia ningú més i per tant Joel primer classificat, Pierre segon i Joan tercer classificat.
Tres anys i mig llargs d'ença que vaig correr la primera cursa a Cornella del Terri i de manera inesparada dissabte havia fet podium!!!.
Jo estic acostumat a fer la cursa, menjar i beure una miqueta a l'arribada i després d'uns minutets de descans engegar el cotxe i cap a casa.
Dissabte quina il.lusió poder dir que em vaig esperar a l'entrega de les copes i que una, encara que sigui la més petita de totes, va ser per mi.
Evidentment la copa va dedicada a la meva dona i sobretot a la Júlia i en Joel els quals sempre pregunten pq el seu pare no en guanya mai cap.
La Júlia ja no podrà dir que el seu papa no guanya mai cap copa.
Potser no n'hi haurà cap més però aquesta ja no s'escapa pas de casa.
Salut i kms i Visca Catalunya nou estat d'Europa!!!!!!
dimarts, 9 de juliol del 2013
MARXA VALL DELS MOLINS DE CALONGE. GAUDINT A TRENTA GRAUS.
Aquest diumenge passat tenia marxa a Calonge i sobretot, sobretot unes ganes boges de correr i poder comprovar quin és a dia d'avui exactament el meu estat de forma.
Les previsions meteorològiques preveïen temperatures molt elevades, fet que encara va contribuir més a motivar-me a anar cap a Calonge i gaudir de la forta calor.
Vaig optar per fer la marxa llarga de 16kms al ritme que realment el meu cos fos capàs d'assumir amb certa comoditat, sense forçar excessivament la màquina.
Els primers kms a ritme suau em varen permetre agafar poquet a poquet un ritme molt més lleuger que vaig poder anar augmentant sense cap mena de problema.
Vaig quedar molt reconfortat de comprovar que malgrat no entrenar ni un sol minut al llarg de la setmana, fisicament he aconseguit mantenir l'estat de forma al cent per cent.
Com es diu molt vulgarment, vaig disfrutar com un cabrit a trenta graus i sense practicament suar en cap moment.
Jo estic fet per correr a temperaures altes i m'hi adapto a les mil maravelles, en canvi amb la fred desconecto facilment i em costa moltissim evolucionar i rendir amb dignitat.
Una vegada trobat el ritme que a mi més m'interassava el vaig anar mantenint en tot moment i així poder acabar amb un crono d'una horeta i mitja.
Una horeta i mitja vol dir que la calor em va permetre correr practicament deu kms cada hora tot i el cert desnivell positiu que hi havia en algun dels trams de la marxa de diumenge passat.
La sensació a l'arribada al camp de futbol era d'haver dissipat positivament els meus dubtes sobre el meu estat actual i la motivació renovada per seguir corrent els propers caps de setmana.
Aquest estiu practicament no podré entrenar per la qual cosa les petites escapades de cap de setmana seran essencials de cara a fer una bona "pretemporada" que m'ha de permetre arribar com un toro a les maratons de la tardor vinent.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!.
Les previsions meteorològiques preveïen temperatures molt elevades, fet que encara va contribuir més a motivar-me a anar cap a Calonge i gaudir de la forta calor.
Vaig optar per fer la marxa llarga de 16kms al ritme que realment el meu cos fos capàs d'assumir amb certa comoditat, sense forçar excessivament la màquina.
Els primers kms a ritme suau em varen permetre agafar poquet a poquet un ritme molt més lleuger que vaig poder anar augmentant sense cap mena de problema.
Vaig quedar molt reconfortat de comprovar que malgrat no entrenar ni un sol minut al llarg de la setmana, fisicament he aconseguit mantenir l'estat de forma al cent per cent.
Com es diu molt vulgarment, vaig disfrutar com un cabrit a trenta graus i sense practicament suar en cap moment.
Jo estic fet per correr a temperaures altes i m'hi adapto a les mil maravelles, en canvi amb la fred desconecto facilment i em costa moltissim evolucionar i rendir amb dignitat.
Una vegada trobat el ritme que a mi més m'interassava el vaig anar mantenint en tot moment i així poder acabar amb un crono d'una horeta i mitja.
Una horeta i mitja vol dir que la calor em va permetre correr practicament deu kms cada hora tot i el cert desnivell positiu que hi havia en algun dels trams de la marxa de diumenge passat.
La sensació a l'arribada al camp de futbol era d'haver dissipat positivament els meus dubtes sobre el meu estat actual i la motivació renovada per seguir corrent els propers caps de setmana.
Aquest estiu practicament no podré entrenar per la qual cosa les petites escapades de cap de setmana seran essencials de cara a fer una bona "pretemporada" que m'ha de permetre arribar com un toro a les maratons de la tardor vinent.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!.
diumenge, 23 de juny del 2013
DE LA MONTFULLADA A LA MARXA DE LES RIBES DEL TER ... i sobretot que no pari la festa!!!.
No m'havia passat mai però com podeu comprovar ha arribat el dia en que m'han mancat hores al rellotge per poder satisfer totes les necessitats de la meva agenda mental.
Amb tota la sinceritat possible us dic que no he tingut temps per poder escriure la crònica de la Montfullada de diumenge passat.
Avui he corregut la Marxa de les Ribes del Ter de 7kms a Girona ciutat per la qual cosa no em queda altre solució possible que fer una crònica-collage de totes dues.
La Montfullada de 15kms va ser una marxa maquissima per corriols ombríbols i fresquets, fresquets amb pujades, baixades, un recorregut molt ben trobat i sobretot uns avituallaments i preu insuperables.
La sortida oficial es donava a les 8 del matí no obstant la organització donava la possibilitat de sortir a correr a partir de les 7, opció per la qual varem optar uns quants corredors i que ens va permetre correr amb tranquilitat i no passar tanta calor.
Ja se que una horeta i tres quarts no és un temps per poder tirar coets però diumenge passat només cercava un entrenament de màxima qualitat i a bona fe que ho vaig aconseguir de totes totes.
A l'arribada un esmorzar de pebrots i un excel.lent porro de vi i, evidentment un bon cafè per acabar la matinal.
Cursa un 10, organització un 11.
Com que aquesta setmana de feina ha estat durilla, a més la mainada que no perdonen, la manca d'hores de son, tot plegat ha fet que no hagi tingut ni temps ni esma per poder sortir a entrenar.
Davant la putada de la manca d'entrenament vaig optar per filtrar i filtrar calendari fins que jo crec que per pura insistència va sortir la curseta d'avui.
Sortida a les 9 del matí de la Rambla Xavier Cugat de Girona, preu baratet de 5euros i només 7kms.
A diferència de diumenge passat avui he intentat sortir de bon començament a menjar-me el mòn i intentar correr el més proper possible als 4minuts el km.
La meva sortida ha estat explosiva i l'he pogut sostenir durant una bona estoneta fins que un servidor ha començat a passar calor i suar com un autèntic cabrón.
Jo no soc de suar per tant us podeu fer una idea de la calor que fotia per la qual cosa li he fotut canya a estonetes si a estonetes no.
Anant dossificant el cos m'ha permès poder apretar de valent al darrer km i pico i clavar el crono en trenta minutets justos que s'aproxima bastant a les meves expectatives previes a la sortida.
Una vegada finalitzada la marxa he pogut gaudir d'un més que acceptable mos amb la meva dona que avui m'ha pogut acompanyar a Girona.
El cap de setmana vinent si puc aniré a una de les poques curses gratuïtes que es corren a la provincia com és el Puja i Baixa de Batet de la Serra.
Es corre a les set de la tarda de dissabte i tocarà patir bastant en la pujada per poder baixar el més ràpid possible després a la recerca del premi... un fuet d'Olot!!!.
Amb tota la sinceritat possible us dic que no he tingut temps per poder escriure la crònica de la Montfullada de diumenge passat.
Avui he corregut la Marxa de les Ribes del Ter de 7kms a Girona ciutat per la qual cosa no em queda altre solució possible que fer una crònica-collage de totes dues.
La Montfullada de 15kms va ser una marxa maquissima per corriols ombríbols i fresquets, fresquets amb pujades, baixades, un recorregut molt ben trobat i sobretot uns avituallaments i preu insuperables.
La sortida oficial es donava a les 8 del matí no obstant la organització donava la possibilitat de sortir a correr a partir de les 7, opció per la qual varem optar uns quants corredors i que ens va permetre correr amb tranquilitat i no passar tanta calor.
Ja se que una horeta i tres quarts no és un temps per poder tirar coets però diumenge passat només cercava un entrenament de màxima qualitat i a bona fe que ho vaig aconseguir de totes totes.
A l'arribada un esmorzar de pebrots i un excel.lent porro de vi i, evidentment un bon cafè per acabar la matinal.
Cursa un 10, organització un 11.
Com que aquesta setmana de feina ha estat durilla, a més la mainada que no perdonen, la manca d'hores de son, tot plegat ha fet que no hagi tingut ni temps ni esma per poder sortir a entrenar.
Davant la putada de la manca d'entrenament vaig optar per filtrar i filtrar calendari fins que jo crec que per pura insistència va sortir la curseta d'avui.
Sortida a les 9 del matí de la Rambla Xavier Cugat de Girona, preu baratet de 5euros i només 7kms.
A diferència de diumenge passat avui he intentat sortir de bon començament a menjar-me el mòn i intentar correr el més proper possible als 4minuts el km.
La meva sortida ha estat explosiva i l'he pogut sostenir durant una bona estoneta fins que un servidor ha començat a passar calor i suar com un autèntic cabrón.
Jo no soc de suar per tant us podeu fer una idea de la calor que fotia per la qual cosa li he fotut canya a estonetes si a estonetes no.
Anant dossificant el cos m'ha permès poder apretar de valent al darrer km i pico i clavar el crono en trenta minutets justos que s'aproxima bastant a les meves expectatives previes a la sortida.
Una vegada finalitzada la marxa he pogut gaudir d'un més que acceptable mos amb la meva dona que avui m'ha pogut acompanyar a Girona.
El cap de setmana vinent si puc aniré a una de les poques curses gratuïtes que es corren a la provincia com és el Puja i Baixa de Batet de la Serra.
Es corre a les set de la tarda de dissabte i tocarà patir bastant en la pujada per poder baixar el més ràpid possible després a la recerca del premi... un fuet d'Olot!!!.
dissabte, 15 de juny del 2013
MARXA DELS XIQUETS DE LLERS: barateta i maca
Vaig fer la cursa diumenge passat i tot just avui dissabte estic escrivint la crònica... la veritat és que no anem pas bé... collons la setmana no deixa massa espais per a la relaxació.
Va ser una marxa maca de veritat sobretot per la sencillesa de la mateixa i pel fet que no tenia més pretenció que recaptar diners per els anomenats Xiquets de Llers o el que és el mateix, la guarderia de Llers.
Tenia la possibilitat d'un circuit de 17kms i un de 8 i com que anava amb la mainada i la Núria no vaig tenir massa dubtes en optar per la modalitat curta.
En 36minutets marxa acabada a un ritme altissim de 4,5minuts el km i a continuació una passejada tranquila per la fira de la Cirera de Llers.
La única cosa destacable, fotem-li anegdòtica és que tant els de la marxa curta com també els de la llarga ens varem perdre una miqueta ja que les indicacions oferien unes miques de dubtes.
Agraïr a la organització la seva autocrítica i honradesa pel fet que aquesta setmana no han dubtat en enviar un correu electrònic demanant disculpes.
Un bon detall en els temps que corren.
Demà diumenge me'n vaig a correr la Montfullada de 15kms amb la intenció d'anar a ritme suau i gaudir al màxim de la cursa.
Salaut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.
Va ser una marxa maca de veritat sobretot per la sencillesa de la mateixa i pel fet que no tenia més pretenció que recaptar diners per els anomenats Xiquets de Llers o el que és el mateix, la guarderia de Llers.
Tenia la possibilitat d'un circuit de 17kms i un de 8 i com que anava amb la mainada i la Núria no vaig tenir massa dubtes en optar per la modalitat curta.
En 36minutets marxa acabada a un ritme altissim de 4,5minuts el km i a continuació una passejada tranquila per la fira de la Cirera de Llers.
La única cosa destacable, fotem-li anegdòtica és que tant els de la marxa curta com també els de la llarga ens varem perdre una miqueta ja que les indicacions oferien unes miques de dubtes.
Agraïr a la organització la seva autocrítica i honradesa pel fet que aquesta setmana no han dubtat en enviar un correu electrònic demanant disculpes.
Un bon detall en els temps que corren.
Demà diumenge me'n vaig a correr la Montfullada de 15kms amb la intenció d'anar a ritme suau i gaudir al màxim de la cursa.
Salaut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.
dimarts, 28 de maig del 2013
ENAMORAT DE LA SETDELLONGA
La Setdellonga no és una marató de muntanya més és sen's dubte diferent per una gran varietat de motius.
Com ja vaig dir repetides vegades l'any passat és una marató que em va ensisar, em va enamorar en definitiva.
Uns paisatges preciosos, un recorregut sencillament espectacular i com no un poblet i una gent maquissims.
Aquest any només erem 45 corredors a la línia de sortida a les 8 del mati i teniem un topall de 8hores per finalitzar la totalitat del recorregut.
Com ja els hi vaig transmetre dies abans de la marató no em va semblar particularment bé pujar el preu de la inscripció i reduir tres hores el temps màxim per poder-la finalitzar.
És evidentment una opinió molt personal i que només preten ser una crítica constructiva i que crec ajuda a explicar pq s'ha passat de 115corredors en l'edició de l'any passat a tant sols 45 en l'edició d'enguany.
Pel que fa a la meva participació a la Setdellonga de diumenge dir que vaig sortir molt fred i a un ritme suau que em va parmetre anar avançant a poc a poc però de manera bastant constant i sense desgast aparent.
Deixar passar els primers kms i que el cos solet anés agafant ritme més elevat era l'objectiu i així va ser per la qual cosa no va ser massa complicat plantar-me a la mitja amb tres hores i quinze minuts de rellotge.
Per arribar als primers vint-i-un varem començar amb uns kms de pujada constant i amb forts desnivells que un servidor va anar solventant amb molt esforç però sense defallir en cap moment.
De sempre la meva estrategia en marató consisteix en cobrir la mitja més deu kms més fins al trenta-u o trenta dos i els deu restants activar si és necessari el pla reserva i que només cal emprar en cas de necessitat consistent en una bona dosís de collons i de cap. Així va ser diumenge.
Vaig anar avançant intentant retardar el màxim possible els dolors musculars i com és ja tònica general aquesta temporada, aquests dolors afortunadament no varen donar senyals de vida en cap moment.
Sense dolor muscular, sense rampes, i amb el cos amb adrenalina a tope és bastant més fàcil poder acabar una marató intentant rebaixar crono.
El diumenge el temps final va ser de 6h i 52minuts per tant 26minuts menys que fa un any per la qual cosa la meva entrada a meta va ser feliç i amb un somriure d'orella a orella.
Vull no oblidar-me de felicitar a la gent dels avituallaments per la seva simpatia, els seus ànims, el seu carinyo... sou uns craks senyors!!.
De moment em paro a les 18 maratons i vaig intentant montar una mica de calendari i si és possible fer una nova marató abans del setembre ja que dificilment soc capaç d'estar sense fer-ne cap fins aleshores ja que el meu cos i el meu cap m'ho demanen.
Visca Catalunya lliure i salut i moltes maratons!!!.
Com ja vaig dir repetides vegades l'any passat és una marató que em va ensisar, em va enamorar en definitiva.
Uns paisatges preciosos, un recorregut sencillament espectacular i com no un poblet i una gent maquissims.
Aquest any només erem 45 corredors a la línia de sortida a les 8 del mati i teniem un topall de 8hores per finalitzar la totalitat del recorregut.
Com ja els hi vaig transmetre dies abans de la marató no em va semblar particularment bé pujar el preu de la inscripció i reduir tres hores el temps màxim per poder-la finalitzar.
És evidentment una opinió molt personal i que només preten ser una crítica constructiva i que crec ajuda a explicar pq s'ha passat de 115corredors en l'edició de l'any passat a tant sols 45 en l'edició d'enguany.
Pel que fa a la meva participació a la Setdellonga de diumenge dir que vaig sortir molt fred i a un ritme suau que em va parmetre anar avançant a poc a poc però de manera bastant constant i sense desgast aparent.
Deixar passar els primers kms i que el cos solet anés agafant ritme més elevat era l'objectiu i així va ser per la qual cosa no va ser massa complicat plantar-me a la mitja amb tres hores i quinze minuts de rellotge.
Per arribar als primers vint-i-un varem començar amb uns kms de pujada constant i amb forts desnivells que un servidor va anar solventant amb molt esforç però sense defallir en cap moment.
De sempre la meva estrategia en marató consisteix en cobrir la mitja més deu kms més fins al trenta-u o trenta dos i els deu restants activar si és necessari el pla reserva i que només cal emprar en cas de necessitat consistent en una bona dosís de collons i de cap. Així va ser diumenge.
Vaig anar avançant intentant retardar el màxim possible els dolors musculars i com és ja tònica general aquesta temporada, aquests dolors afortunadament no varen donar senyals de vida en cap moment.
Sense dolor muscular, sense rampes, i amb el cos amb adrenalina a tope és bastant més fàcil poder acabar una marató intentant rebaixar crono.
El diumenge el temps final va ser de 6h i 52minuts per tant 26minuts menys que fa un any per la qual cosa la meva entrada a meta va ser feliç i amb un somriure d'orella a orella.
Vull no oblidar-me de felicitar a la gent dels avituallaments per la seva simpatia, els seus ànims, el seu carinyo... sou uns craks senyors!!.
De moment em paro a les 18 maratons i vaig intentant montar una mica de calendari i si és possible fer una nova marató abans del setembre ja que dificilment soc capaç d'estar sense fer-ne cap fins aleshores ja que el meu cos i el meu cap m'ho demanen.
Visca Catalunya lliure i salut i moltes maratons!!!.
dijous, 2 de maig del 2013
HOMES I DONES DE FERRO A LA MARATÓ D'EMPÚRIES
Aquest diumenge 28 d'Abril tocava correr la marató més especial del meu calendari maratonià: la Marató d'Empúries.
Empúries és diferent per diverses raons: és la marató de casa, cada any a Empúries dono el millor rendiment possible i aconsegueixo els millors cronos, és la marató d'en Josep Sureda i corro pensant en ell, etc.
Vaig aixecar-me ben aviat per poder preparar-ho tot i que res no fallés, cuidar fins al darrer detall possible.
A dos quarts de vuit ja estava aparcat a les ruïnes i així vaig poder agafar-me les coses amb molta calma, fer-me una foto que em va fer moltissima il.lusió amb el gran Ironxevi i tot el seu equip, menjar unes quantes gominoles abans de començar...
Varen donar la sortida amb bastant puntualitat i des d'un primer moment tots varem entendre que no seria un dia qualsevòl sinò tot el contrari, tot apuntava que seria una marató dura i èpica, molt èpica, només apte per homes i dones de ferro.
Els homes i dones de ferro son aquells que no es dobleguen davant cap adversitat per dura que aquesta pugui arribar a ser, son gent amb esperit de superació màxima i sense límits, gent que es creix més que mai davant els entrebancs del camí. Els maratonians som així.
El diumenge va ploure, va bufar un molest vent, va fer fred però evidentment res no va poder amb tots nosaltres pq som gent potser una miqueta bojos i tocadets per la tramuntana però evidentment en això radica justament la nostre raò de ser.
Els primers kms vaig agafar un ritme suau però molt constant la qual cosa em va permetre anar avançant sense emb prou feines desgastar-me gens, malgrat les inclemencies del temps.
La pluja era fina i particularment a mi em va molestar molt poc per tant vaig plantar-me dins el poble i enfilant camí del port sense amb prou feines donarme'n compte.
La passada per el Port d'en Perris va ser sens dubte la més molesta sobretot per el vent que ens venia de cara i dificultava bastant anar avançant amb una certa velocitat.
Vaig plantar-me a la mitja a l'altura de l'oficina de turisme en menys de dues horetes no obstant tenia molt clar en aquells moments que marcar-se un objectiu de temps final era pura quimera i que l'únic objectiu era acabar la dissetena marató de manera prou digne.
La segona passada cap al càmping segurament va ser la part que a tots més dura sen's va fer ja que no hi ha ningu que et pugui donar ànims, va coincidir amb una estoneta de certa pluja i a més ja portavem cap a trenta kms ben bons.
Portava trenta kms i no tenia gens de dolor muscular i fisicament no em trobava massa cansat per la qual cosa en cap moment vaig fer us de cap tipus de gel ni barreta energètica i vaig decidir que faria la marató només parant-me una miqueta a cada un dels avituallaments disposats per la organització.
Quan vaig anar superant els 32, el 33... i no apareixia el temut mur jo mateix vaig sobremotivar-me i el meu cap va començar a creure que potser si seria possible repetir o baixar de les 3h i 50minuts de fa dos anys.
Amb la motivació pels núvols i malgrat tenir els bessons ja massa carregats vaig passar pel km 38 amb un crono de 3h i 28minuts i vaig entendre que havia de donar-ho absolutament tot per repetir la meva particular gesta.
La gesta no es va escapar pq jo soc un tossut de collons, aguanto patiment, dolor, el que faci falta per poder aconseguir un repte pretès, sempre ho faig i així seguiré fent-ho en un futur.
Al km 41 les emocions ja realment estaven a flor de pell i era aquest, justament aquest el moment de penjar-me l'estelada per poder fer la meva tant anhelada entrada a línia de meta.
Abans d'entrar vaig agafar la Júlia en braços i vaig poder tornar a cridar ben fort, deixar anar totes les emocions contingudes, plorar com un nen d'emoció per haver assolit altre vegada creuar l'arc dels campions per dissetena vegada en tres anys justos de maratons.
És dijous i ja estic totalment recuperat de la batalla d'Empúries i amb ganes de tornar a sortir a entrenar i començar a preparar la meva estimada Setdellonga del dia 26 de maig.
Vilallonga i la seva marató l'any passat em varen deixar embadalit per la seva sencillesa, la bellesa dels seus paisatges, una organització insuperable.
És la millor marató de muntanya que he fet i us la recomano ben vivament. És fantàstica.
No vull acabar la meva crònica sense felicitar el gran maratonià de les comarques de Girona. Xevi et mereixes un reconeixement enorme per la teva carrera maratoniana al llarg de 25 anys, per les teves 75 passades per l'arc dels campions i sobretot per el teu gran valor a nivell personal.
Un crack de cracks.
Visca Catalunya lliure i evidentment salut i molts kms.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)