dimecres, 22 d’octubre del 2014

ULTRAMARATÓ PEL MONTSENY 50KMS: mig deshidratat i perdut per la muntanya

Aquest diumenge 19 d'octubre vaig acabar com vaig poder la Ultramarató de muntanya pel Montseny de 50kms per la qual cosa estic satisfet i feliç ja que soc conscient que una ultra mai és fàcil, cal valorar-la com a tal.
Varen ser 8hores de prou patiment com per no donar-li la rellevància que es mereix.
Varem començar puntualment a dos quarts de vuit del matí només trenta corredors d'entre els quals ni una sola noia.
D'ençà que corro maratons i ultres mai m'havia trobat amb el fet que us acabo d'apuntar per la qual cosa em va sobtar molt negativament. No acabo de trobar-li una rao aparent i plausible.
De bon començament el recorregut va anar pujant, pujant, sense practicament ni un mins planer on poder descansar una mica.
Havia estat analitzant la cursa de feia bastants dies i sabia perfectament que ens trobariem un desnivell positiu i constant fins al Turó de l'Home (1705mts), per la qual cosa comptava que els avituallaments hi serien en certa abundància i no molt espaiats.
Les meves hipòtesis varen quedar en entredit ben aviat i vaig poder patir-les, com molts companys, en carn pròpia i de valent.
Va donar-se diumenge una triple combinació prou nefasta i poc reconfortant: moltíssima calor, desnivell positiu molt acusat durant molts kms i avituallaments que varen brillar en tot moment per la seva aussència.
Erem trenta ganàpies, per tant no admeto que no estiguessim perfectament avituallats en tot moment. No ho entenc. No m'agrada gens.
Vaig anar avançant com bonament vaig poder, passet a passet, i anar passant hores i mica en mica anar sumant kms cap amunt.
La cosa fins arribar al Turó de l'Home va esdevenir un autèntic suplici ja que el cos mica en mica cada vegada anava quedant més deshidratat i per acabar-ho d'adobar el tema senyalització del recorregut... millor callar i deixar-ho.
A partir del Turó vaig decidir que pels meus pebrots acabava o si o si, com fos i en les condicions que fos per la qual cosa vaig beure on vaig poder tant com vaig poder i pit i cullons i direcció de tornada cap a l'arribada a Sant Celoni.
Pel camí havia anat veient abandonaments no obstant no era massa conscient de la magnitud final de tot plegat.
Varem acabar vint dels trenta i vuit varen acabar a l'ambulància, evidentment potser varen passar un pel de set pobrets...
Finalment amb molt patiment i totalment fos vaig poder arribar a meta a Sant Celoni i cridar ben alt i fort que una altre ultra ja és al sac i sobretot, sobretot molt ben lligada.
Em queden només nou dies per intentar tornar a assolir els 100kms corrent, aquesta vegada a Caldes de Montbui.
Dissabte dia 1 de novembre ho donaré absolutament tot per no fallar a ningú però sobretot per no fallar-me a mi mateix.
Els cent tornaran a ser realitat i per tant tocarà tornar a patir per poder tocar la gloria.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
Molts agraïments a tots els meus companys i companyes i sobretot a la meva família.
Cap agraïment a la organització.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Doncs si dius q els avituallaments brillaven per la seva absencia, et crec i no ho entenc.
com pot ser organitzar una cursa de tal magnitut i q no hi hagi uns avituallaments com cal??? Els campions q la vau correr us mereixieu ser ben tractats pq el cos en aquests reptes pateix molt.
dit aixo...moltes felicitats per haver-la acabat i ja la pots anotar al curriculum personal.
ara a pels 100km!!! Tu pots, ets gran, ets idol!

Carles