dimarts, 8 de juliol del 2014

BAGÀ-BERGA TRAIL DE NIT: pit i collons per assolir el repte

Quan em vaig proposar el repte d'acabar dues maratons de muntanya en cinc dies vaig pensar que aquesta vegada més que mai havia posat segurament el llistó un pelet massa enlaire.
Em trobo molt bé físicament i a nivell de motivació no tinc cap problema per la qual cosa calia llençar-se a la piscina si o si.
Els reptes sempre mel's agafo amb molt respecte no obstant fa molt temps que no els tinc por.
Els murs que ens posa cada dia la vida estan senzillament per saltar-los un darrera l'altre per més alts i més complicats que puguin arribar a semblar.
Fa cinc dies va caure la primera part del repte a la Setdellonga i no va ser precisament gens fàcil no embà les complicacions meteorològiques la varen endurir moltísim fet que va fer que no la pogués gaudir com altres anys.
Aquesta setmana passada vaig intentar recuperar-me el més aviat possible de tal manera que el dimecres ja estava en òptimes condicions per afrontar la segona part del meu petit repte personal.
El dissabte arribant de treballar dutxa, dinar, una mitja horeta de migdiada i som-hi cotxe i cap a Berga falta gent.
L'autocar que ens havia de portar cap a la línia de sortida a Bagà sortia entre les set i dos quarts de vuit de la tarda no obstant com que soc un previsor exagerat al voltant d'un quart de sis de la tarda ja estava aparcat a Berga.
Les gairebé dues hores que em varen sobrar em van sentar de maravella ja que així vaig poder passejar una miqueta per Berga i berenar una mica de manera pausada i relaxada.
A dos quarts de vuit quatre gats mal comptats ja pujavem a l'autocar camí de la sortida de la marató.
A Bagà va tocar recollir dorsal i xip i amb el temps que em va sobrar animar als herois que feien la Núria-Queralt de 92kms i que feien el seu pas per Bagà.
Portaven 50kms a les cames i per tant els quedava encara una marató per tocar la glòria amb les mans. Poca cosa.
A les nou en punt els cinquanta nou inscrits a la Bagà-Berga varem començar una marató que esdevindria, i parlo per mi, extremadament dura i complicada.
No estava gens nerviós, i malgrat el dia abans havia estat estudiant amb detall el recorregut ara no tocava altre cosa que començar a menjar kms.
L'estudi dels desnivells m'avisava que ens els primers gairebé 26kms m'ho jugava absolutament tot.
Ens aquests 26kms la marató assolia el seu punt més alt al refugi d'Ensija situat a uns 2200mts d'altitud i havent superat un acumulat positiu d'uns 2000 i pico de metres.
Vaig començar a pujar i pujar sense parar al ritme que bonament vaig poder i així vaig anar arribant als diferents punts de tall marcats per la organització amb una mica de coixí sempre.
A Gisclareny, primer tall, la cosa va ser bastant fàcil ja que anava molt i molt fresc encara.
A Saldes no vaig tenir massa problemes per arribar-hi i seguia anant prou bé encara.
Ja portavem  fets gairebé 18kms amb ensurt inclós d'una noia que estava estirada a terra completament marejada suposadament per l'esfrorç fet i pel gens despreciable desnivell ja menjat fins aleshores.
Quedava l'infern per endavant fins a Berga.
La mitja amb penes i treballs va caure amb quatre hores i mitja i per tant eren dos quarts de dues de la nit tocades.
En aquest avituallament i punt de tall del Parc de Palomera vaig menjar i beure més que en tots els altres anteriors ja que sabia, i ens ho varen recordar, que ens esperava una pujada molt dura fins al refugi d'Ensija i i a continuació una baixada molt tècnica en la qual es menjavem 800mts negatius de desnivell en només tres kms.
El que vaig patir de camí cap a Ensija no ho havia patit mai ja que feia molta fred, tot el vent gelat a la cara i sobretot mans totalment gelades i jo sense guants.
Vaig anar gairebé tota la marató amb dos germans i suposo que ens va anar molt bé ja que és molt reconfortant anar en companyia en moments complicats.
A Ensija varem apagar els frontals i varem aixecar el cap cap al cel per poder ser protagonistes d'un cel estrellat maravellós. Quines sensacions collons!.
Tocava intentar sortir viu i sense trencar-se res de la complicada baixada que ens havia de dur fins al km 30 a Peguera i per tant va tocar posar-hi segurament els cinc sentits i algun d'afegit.
Malgrat caure, relliscar cap avall i entrebancar-se unes quantes vegades arribar viu ja va ser de premi.
Una vegada a Peguera la cosa va canviar bastant ja que quedaven pujades suaus i alguna baixada no obstant la feina estava feta.
Aquí al km 30 vaig veure per primera vegada que el repte era al sac i per tant amb paciència només calia avançar poquet a poquet i lligar-lo ben fort.
Els darrers 14kms varen costar no obstant ja varen ser definitivament de celebració, de somriure i satisfacció per la feina feta.
El darrer avituallament de Corbera va caure i ja només va quedar el calvari dels escalons de pujada i baixada que em varen plantar a Berga.
Vaig entrar a la meta de Berga amb un temps final de 9hores i 41minuts emocionat, plorós, satisfet  i sobretot molt orgullós d'haver sabut patir, caure, aixecar-me, en definitiva, acabar novament una nova marató!!!!.
Estem a principis de Juliol i per tant els primers sis mesos de la temporada ja son un fet.
De moment tres maratons i un cent kms per tant petit parèntesis fins al setembre.
De setembre a desembre intentaré fer dues o tres maratons més i acabar la temporada per la porta més gran possible intentant superar novament un altre ultra de 100kms.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!!.