MARATÓ DE LES VIES VERDES: crònica d'un maratonià sota zero

Foto aqui teniu l'enllaç de la foto de l'arribada!!!!!

Ahir diumenge 24 de febrer començava per a mi la meva particular temporada de maratons i la primera cita era la Marató de les Vies Verdes.
La Vies Verdes neixia ahir per cobrir els 42kms entre Girona  i St Feliu de Guíxols tot resseguint l'antiga via verda del carrilet.
La sortida a Girona va ser fredissima amb temperatura de 5graus sota zero i per tant nefasta per les meves condicions d'amant de la calor.
Abans de donar inici a la prova vaig tenir la sort de poder-me trobar amb el gran Xevi i sobretot coneixer en Trifamily del qual només en tenia referencies blogueres i prou. Dos monstres com es va demostrar més endavant.

M'ha costat moltissim arribar a competir en aquesta marató per diversos motius com son un esguinç de turmell que em va tenir molts dies sense entrenar, un gripasso de pebrots que em va tenir inactiu unes dues setmanes i una desmotivació total sobretot durant el mes de Gener.
Una vegada tot solucionat i havent recuperat al cent per cent la motivació per engegar nous reptes m'esperava el 24 de febrer amb la il.lusió d'un nen amb sabates noves.
Diumenge vaig sortir a ritme suau per tal d'anar veient com responia el cos i esbrinar quin era realment el meu estat de forma.
La primera part del recorregut fins a Llagostera el vaig cobrir amb molts menys problemes dels previstos.
Vaig passar per Llagostera amb un crono d'una horeta i cinquanta minuts més que digne per les meves expectatives a priori.
Em trobava fort i les cames anaven a un ritme practicament constant i anaven avançant cap a la meta de St Feliu.
Una vegada superats els primenrs vin-i-un kms vaig decidir aminorar el ritme per tal d'intentar aconseguir que en cas d'arribar el temut mur aquest arribés el més tard possible i així patir poca estona.
Tot anava com una seda fins al km trenta cinc i per tant a tant sols set minsos kms per a la tant anhelada arribada a Sant Feliu de Guíxols.
A partir d'aquest km va començar per mi el punyetero i tant doloros mur.
Vaig passar pel trenta cinc amb un crono de tres horetes i quinze minuts, crono molt digne per mi en qualsevol marató.
A partir d'aqui i fins al final la cosa va ser un calvari muscular ja que les cames practicament no tiraven i la cama dreta tornava a molestar més del normal.
Van anar passant a mica en mica i finalment tirant més de cap que d'altra cosa vaig aconseguir arribar al port de Sant Feliu.
Una miqueta abans d'arribar vaig preparar la meva entrada a meta.
Calia penjar-se l'estelada a l'esquena per primera vegada en competició i així entrar a meta orgullós de ser Català i de pertanyer a un país petit, petit però alhora meravellós com és Catalunya.
Entrant per el passadís dels campions m'esperava la Núria amb en Joel i la Júlia als quals vaig agafar un en braços i l'altre de la maneta per poder entrar triomfant i pletòric a meta.
Penjar-me una nova medalla és per a tot maratonià, independentment del crono assolit, un moment màgic i únic que només nosaltres som capaços d'entendre i sobretot de gaudir.
Ahir no van caure llagrimes com em sol passar a Empúries tanmateix l'emoció del repte novament assolit hi va ser present en tot moment.
Ja són quinze i el repte és que a final d'any siguin vint per la qual cosa caldrà començar a entrenar ara si seriosament ja que com se sol dir molt encertadament no sempre serà diumenge.
A més de les vint el gran projecte d'aquesta temporada és fer cent kms en un temps màxim de vint-i quatre hores.
La ultra Marxa cap a la Independència, organitzada per la Assemblea Nacional Catalana, serà el vint i vint-i-un de Juliol sortint de Setcases i intentant acabar a Roda de Ter.
És un repte practicament impossible però que cal intentar i no sentir-se ni molt menys derrotat si finalment només soc capaç d'assolir-ne seixanta, setanta... o els que sigui.
He d'admetre que correr en la defensa d'uns ideals de llibertat em motiva moltissim i per això hi possare collons i el que faci falta.
Ara toca tornar als entrenaments demà per tal de començar a preparar la Mitja de Riudarenes i la cursa dels bombers de Girona, totes dues en aquest mes de març.
l'Abril promet emocions molt fortes ja que començo mes amb la Marató de muntanya Romànic Extrem i acabo a Empúries intentant com cada any donar el màxim i millor de mi mateix.
Gràcies a la familia per haver-me donat suport, moltes felicitats a la organització per la feina feta ja que no és fàcil fer-ho tant bé tenint en compte que era la primera vegada en marató.
I un agraiment més que sentit a la Raquel, l'Emma i en Dani de Sant Feliu de Guíxols per estar al meu costat.
Salut, kms i i visca Catalunya lliure!!!!!.