MARATRAIL DE BONMATÍ: 25 vegades maratonià!!!!

El passat diumenge 22 de febrer va ser un dia important en la meva curta carrera maratoniana. 

Assolir les 25 maratons per així agafar gana per fer-ne moltes més era feia ja molts dies el meu principal objectiu més immediat.

Vaig acabar a Castellterçol amb els genolls molt masegats i aquests vint dies de marge entre l'una i l'altre malgrat ser durillus almenys han estat suficients.

Els dies anaven passant i el dolor, sobretot del genoll esquerre, no minvava, fet que m'ha ocasionat uns quants moments de preocupació.

Diumenge a més a més significava el retorn a la marató maleïda, després de la meva nefasta experiència de l'any 2012.

Fa tres anys vaig tenir molt mal dia i em vaig perdre constantment, fet que va provocar que prengués la decisió de no tornar-hi mai més.

Com molt bé diu la dita: "No pots dir mai d'aquesta aigua no en beure".

Hi vaig anar amb la intenció d'assolir la marató anant el més concentrat possible amb l'objectiu prioritari de no perdre'm encara que per aconseguir-ho fes un mal crono. Diumenge no importava això.

La sortida a dos quarts de vuit amb una temperatura freda però bastant més suportable que fa tres anys en que varem còrrer moltes hores amb temperatures sota zero.

Des d'un bon començament vaig optar per anar marcant un ritme tranquilet però el més constant possible, fet que em va permetre fer els primers deu quilòmetres amb un temps digne de una horeta i quart.

Els segons onze quilòmetres fins a la mitja els vaig anar fent miqueta miqueta i anar salvant els diferents desnivells que anava presentant el recorregut. Hi vaig estar una horeta i trenta tres minutets.

Mitja feta amb dues hores i quaranta vuit minuts. 

La segona part de la marató seguia amb els cinc quilòmetres més durs i més ferragosos de fer de tota marató. Fins al quilòmetre vint-i-cinc que coincidia amb un avituallament al qual hi passariem dues vegades.

El quilòmetre trenta era un tram buckler que tornava a finalitzar novament en l'avituallament ara esmentat.

Ara ve quan el maten ja que entre el vint-i-cinc i el trenta, encara no sé molt bé com, em vaig cardar una hòstia de campionat.

Sense no saber molt bé com vaig caure malmetent-me sobretot palmells de les mans i braços.

Unes quantes rascades prou visibles i sobretot aquella sang punyetera que no acaba de parar i que converteix el resultat en molt més cridaner del que realment és en realitat.

Aigua geladeta en una font que vaig trobar pel camí i desinfectar i una mica de betadine varen solucionar el petit contratemps.

Els darrers dotzè quilòmetres varen anar passant poquet a poquet a ritme bastant lentot però sufucient per aconseguir arribar a bon port i així poder cantar novament victòria.

Són aquells quilòmetres en els quals s'ha d'acabar encara que sigui cardant saltirons amb una cama.

Finalment vaig aconseguir creuar exultant i molt orgullós per la nova marató amb un temps de sis hores i cinquanta minuts i poder cridar ben fort que ja en van vint-i-cinc!!!!!!.

Ara descans de maratons fins a finals d'abril o principis de maig, per així poder preparar una de les dues més grans de la temporada.

Tinc gana, molta gana i ja pot començar a tremolar Calella perquè no sé amb quantes hores però hi vaig per aconseguir els 100 si o si.

Salut i kms i Visca Catalunya Lliure.

Gràcies a la familia

Gràcies a la organització

Gràcies a un fantàstic grup de Runners i a unes fantàstiques amigues.

Marató Kedada trail de Castellterçol: tirant de cap quan fallen les cames

Aquest any 2015 m'he cardat entre cella i cella apropar-me el màxim possible a les trenta maratons. Complicat, però no impossible, si tenim en compte que abans de còrrer a Castellterçol portava un botí de 23 maratons.
Soc tossut, molt dur de mullera i patint i patint acabo assolint els reptes que em proposo. Aquesta vegada intentaré repetir.
L'1 de Gener el primer que vaig de bon matí és començar a pensar immediatament en la temporada 2014-2015.
La primera marató havia de ser a Sabadell no obstant es va acabar suspenent degut a les fortes ventades i desastroses conseqüències del mes de novembre.
Al cap de uns deu minuts de la decepció per l'anulació de Sabadell ja havia trobat la perla de la corona. Em va captivar des del primer moment.
La Marató Kedada trail de Castellterçol és una marató de muntanya benèfica i totalment gratuïta. La única cosa que es demanava era col.laborar amb productes de primera necessitat els quals van destinats al Banc dels aliments. Una gran causa sens dubte.
He estat tot el Gener cercant tota la informació possible a fi efecte de poder-ho tenir tot sota control.
Desnivell positiu de 2100 i practicament tota farcida de corriols eminentment molt tècnics.
Dissabte a les tres de la matinada, amb la il.lusió d'un nen amb sabates noves, vaig començar el viatge a la recerca de la 24ena marató.
A l'hora de la sortida la temperatura estava pocs graus sota zero, molt i molt negatiu de cara a les meves expectatives prèvies de gaudir, xalar com un cabron.
No vaig còrrer còmode en cap moment degut sobretot a la fred, la qual va minvar moltíssim les meves il.lusions d'èxit.
Amb unes tres horetes i pico, i amb les mans totalment congelades malgrat els guants, vaig aconseguir acabar la meitat de la feina. Mancava el pitjor.
Fins aleshores havíem estat discorrent practicament només per corriols la qual cosa sens dubte va esdevenir un dels principals motius per els quals el meu genoll esquerre va dir: PROU.
Els corriols no s'acabaven mai i gràcies a un iboprufe vaig anar avançant com bonament podia.
El dolor era intens i a cada sotregada que li fotia encara ho agreujava més però que collons calia acabar i arribar al poble amb el botí que havia anat a cercar.
Cap, cap i més cap, sens dubte la meva gran i única solució possible aquest passat diumenge. El cap em va conduir on les cames feia estona havien decidit no deixar-me arribar. Que collons!!!.
Molt satisfet d'haver acabat, 6hores i 51minuts, i amb l'únic objectiu ara de recuperar el genoll ja que el 22 de febrer cal aconseguir la 25ena o si o si encara que sigui passet a passet.
El mes de març tenia marató a Banyoles però he decidit fer curses més petites i arribar en plena forma a l'11 d'abril als 100kms de Calella.
Calella va ser molt gran i no me la vull jugar per res del mòn per tant cal actuar amb cap i recuperar cap i cames.
Salut i kms runners!!!! i Visca Catalunya lliure.

Mitja Marató Mar i Murtra de Blanes: tret de sortida a la recerca de nous reptes

Aquest diumenge passat vaig començar la meva sisena temporada con a runner amb la meteixa il.lusió que el primer dia.
Vaig escollir Blanes per encetar nou any i així anar agafant la forma de cara a una temporada en la qual intentaré novament trencar els meus límits.
Va ser un primer test prou satisfactori si tenim en compte que senzillament cercava anar posant el cos i les cames mica en mica al seu estat òptim.
Dues horetes i cinquanta tres minuts d'asfalt, una mica massa, i una mica de muntanya, que més podia demanar per començar a rodar.
Aquesta setmana he intentat descansar el màxim possible i intentaré fer un darrer entrenament de durada llarga amb els ulls posats al febrer.
El Febrer el començaré amb una primera Marató de muntanya a Castellterçol i la idea és acabar, descansar un parell o tres de dies i avaluar si és possible fer una segona Marató aquest mateix Febrer.
Si la fes seria cap a finals de Febrer i em manca encara decidir-me entre un parell de candidates.
La idea bàsica és tenir fetes quatre maratons i els 100kms de Calella a finals de Juny.
El repte fins a mitja temporada és agosarat no obstant és el que m´he marcat i per ell lluitaré dur.
Salut i kms Campions!!!!!!.

100KMS DE CALDES DE MONTBUI: La cirereta a una temporada de somni

Feia molts mesos que m'anava mentalitzant per arribar fort, molt fort  a la darrera cita gran de la temporada.
Els 100kms de Caldes de Montbui mel'ls havia imposat com a cloenda, cirereta a una temporada de somni en la qual el meu cos i el meu cap han estat capaços d'acabar sense defallir dues ultres de 100kms, dues de 50kms i tres maratons en tant sols set mesos.
El divendres a la tarda el vaig dedicar a dormir i descansar i així poder sopar aviat, dormir unes horetes i cap a les dues de la nit començar a fer via cap a Caldes.
Eren una miqueta més de les quatre de la matinada i ja estava descansant a Caldes tot acabant de fer els darrers preparatius de cara a la diada que m'esperava a partir de les set del matí.
La cursa de 100kms va començar amb un quartet d'hora de retard però amb una temperatura prou bona per ser un 1 de novembre a les set del matí.
De bon començament vaig tirar d'una estratègia molt estudiada i ja posada en pràctica amb molt èxit feia set mesos a Calella.
Calia tirar molt fort durant les sis primeres hores de cursa i fer coixí per així poder assegurar la victòria final en el segon període del dia.
Corrent a cor que vols vaig ser capaç de parar-me a dinar a un quart i cinc de dues amb un balanç més que positiu de 52,5kms. La cosa anava bé.
Durant aquesta primera part de cursa ja havia estat rebent mostres de suport de tots els meus grans amics i amigues mitjançant el grup de watzat creat expressament per dissabte.
Els amics no fallen mai i dissabte es va fer palès minut a minut. Molt grans.
La segona part de cursa no va començar massa bé ja que va coincidir amb una pajara històrica que em va deixar totalment buit de cap i cames cap al km 60.
Poquet a poquet vaig poder anar tirant de cap i així les cames varen tornar a l'activitat normal, fet que em va permetre tornar a tenir bones sensacions i sobretot ganes, moltes ganes de menjar kms.
Els kms varen anar passant a un ritme menor que en la primera part no obstant tot i això a un ritme més que digne per poder assegurar la victòria final.
Vaig anar bona part del dia amb en Manolo Ruíz, un enorme ultra que vaig tenir el gran honor i la gran sort de poder conèixer a Calella.
 Quan dic enorme em quedo segurament curt ja que en Manolo és molt gran, només així s'explica que hagi estat capaç d'acabar 102 curses de 100kms al llarg de la seva vida. Em trec el barret.
Amb ell varem xerrar, varem patir i sobretot varem gaudir com capullos del que més ens agrada fer.
Mica en mica vaig anar sumant kms i així vaig plantar-me a les deu hores de cursa amb setanta cinc kms . Una barbaritat.
Feia molta estona que la penya des de casa m'estava animant moltissím i això jo ho percebia i de quina manera. A cada mostra de suport que m'arribava jo em creixia més i més, anava cada vegada més i més fort malgrat estar ja prou fotudet muscularment.
Una hora i mitja més tard ja portava 85kms per la qual cosa veia o bé començava a veure malgrat no dir-ho que batre Calella era possible. Calia intentar-ho.
Feia estona que anava de nit amb el frontal i que cada vegada que passava per línia de meta rebia forts aplaudiments de l'organització que m'animaven molt i molt, era impossible no aconseguir-ho collons.
Finalment vaig poder anunciar a la gent que em seguia que quedava la darrera volta al circuit, la quaranta, i que les emocions havien esclatat, plorava, cridava, estava emocionat i amb ganes de gaudir de la meva particular volta dels campions.
La meva entrada a meta va ser corrent amb totes les meves forces, crit a l'aire i punys serrats de victòria, una victòria treballada, viscuda, plorada, comentada i amb un temps de 13h i 35minuts.
Visca Calella, visca Caldes, dos dies per recordar en la meva vida, dos dies en que tocar el cel em va fer sentir molt gran.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
Agraïments:
- A la meva dona i els nens que son part vital dels meus èxits.
- A la Maia i en Jordi i a en Dani i la Raquel i l'Emili.
- Al meu germà i familia.
- A la gran Nuri Guiu.
- A les supermamis: Emma, Tati, Montse Oller, Montse Vieitez.
- Als Runner Team: Carles, Arantxa i Albert.
- Al gran Tote Ironman.

ULTRAMARATÓ PEL MONTSENY 50KMS: mig deshidratat i perdut per la muntanya

Aquest diumenge 19 d'octubre vaig acabar com vaig poder la Ultramarató de muntanya pel Montseny de 50kms per la qual cosa estic satisfet i feliç ja que soc conscient que una ultra mai és fàcil, cal valorar-la com a tal.
Varen ser 8hores de prou patiment com per no donar-li la rellevància que es mereix.
Varem començar puntualment a dos quarts de vuit del matí només trenta corredors d'entre els quals ni una sola noia.
D'ençà que corro maratons i ultres mai m'havia trobat amb el fet que us acabo d'apuntar per la qual cosa em va sobtar molt negativament. No acabo de trobar-li una rao aparent i plausible.
De bon començament el recorregut va anar pujant, pujant, sense practicament ni un mins planer on poder descansar una mica.
Havia estat analitzant la cursa de feia bastants dies i sabia perfectament que ens trobariem un desnivell positiu i constant fins al Turó de l'Home (1705mts), per la qual cosa comptava que els avituallaments hi serien en certa abundància i no molt espaiats.
Les meves hipòtesis varen quedar en entredit ben aviat i vaig poder patir-les, com molts companys, en carn pròpia i de valent.
Va donar-se diumenge una triple combinació prou nefasta i poc reconfortant: moltíssima calor, desnivell positiu molt acusat durant molts kms i avituallaments que varen brillar en tot moment per la seva aussència.
Erem trenta ganàpies, per tant no admeto que no estiguessim perfectament avituallats en tot moment. No ho entenc. No m'agrada gens.
Vaig anar avançant com bonament vaig poder, passet a passet, i anar passant hores i mica en mica anar sumant kms cap amunt.
La cosa fins arribar al Turó de l'Home va esdevenir un autèntic suplici ja que el cos mica en mica cada vegada anava quedant més deshidratat i per acabar-ho d'adobar el tema senyalització del recorregut... millor callar i deixar-ho.
A partir del Turó vaig decidir que pels meus pebrots acabava o si o si, com fos i en les condicions que fos per la qual cosa vaig beure on vaig poder tant com vaig poder i pit i cullons i direcció de tornada cap a l'arribada a Sant Celoni.
Pel camí havia anat veient abandonaments no obstant no era massa conscient de la magnitud final de tot plegat.
Varem acabar vint dels trenta i vuit varen acabar a l'ambulància, evidentment potser varen passar un pel de set pobrets...
Finalment amb molt patiment i totalment fos vaig poder arribar a meta a Sant Celoni i cridar ben alt i fort que una altre ultra ja és al sac i sobretot, sobretot molt ben lligada.
Em queden només nou dies per intentar tornar a assolir els 100kms corrent, aquesta vegada a Caldes de Montbui.
Dissabte dia 1 de novembre ho donaré absolutament tot per no fallar a ningú però sobretot per no fallar-me a mi mateix.
Els cent tornaran a ser realitat i per tant tocarà tornar a patir per poder tocar la gloria.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
Molts agraïments a tots els meus companys i companyes i sobretot a la meva família.
Cap agraïment a la organització.

ULTRAMARATÓ LES BORGES BLANQUES-MONTBLANC: XALANT COM UN SENGLAR

Diumenge 31 de setembre vaig aconseguir finalitzar la Ultramarató les Borges Blanques-Montblanc.

Varen ser entre 53 i 55kms (hi va haver versions per tot) plens de molt esforç i sobretot intenses emocions a l'entrada a meta a Montblanc.

Vaig viatjar dissabte a la tarda a fi i efecte de poder anar tranquil, trobar bé el poble i sobretot poder solucionar qualsevol dubte de darrera hora.

M'agrada poder dormir encara que sigui poquet però en tot cas tranquil i amb tot apunt de cares al gran dia.

Que no sorgeixin urgències no subsanables de darrera hora. Deu ser que em faig gran i responsable.

La nit al cotxe va ser plàcida i vaig poder gaudir de l'ambient a fora d'un botellon de mainada que no tenien massa pressa ni ganes d'anar a dormir. 

A les cinc de la matinada vaig començar a dur a terme la rutina de tota ultra o marató, consistent en repassar que no falti res, vaselina als peus i un petit esmorzar per agafar forces per afrontar la jornada.

A les set amb puntualitat britànica varem començar a avançar i a cremar kms poquet a poquet camí de Montblanc.

La meva primera hora va ser perfecte ja que amb una horeta de rellotge vaig aconseguir avançar practicament 10kms amb sensacions molt i molt bones en tot moment i sense forçar gens la màquina.

La cosa va anar avançant a un ritme sempre proper als set kms cada hora per la qual cosa en tot moment vaig ser conscient que si aconseguia mantenir el ritme fins al final baixaria tranquilament de les 9hores que jo m'havia posat com a objectiu alhora d'estudiar la cursa previament a casa.

Els avituallaments mereixen una menció apart ja que varen ser immensos, magistrals i sobretot... plens de molt de sucre.

A cada parada donuts de crema, xuxes, panses, platan, taronja, aquarius, aigua, vi, i altres varietats que no aconsegueixo recordar.

Suposo que els 10 donuts que em vaig cardar en 55kms varen ajudar a que almenys glucosa no me'n manques pas massa.

En tot moment em vaig sentir molt bé fisicament, fort i l'assoliment dels 55 no va perillar gens ja que sabia perfectament que el dia acabaria a la meta de Montblanc.

A mesura que anaven caient els kms i l'arribada estava cada vegada més propera les emocions anaven aflorant de manera cada vegada més palpable.

Havia fiat tot l'estiu a una carta i poder segellar-lo superant els kms que tenia per objectiu feia gairebé dos mesos m'omplia de molta felicitat i joia.

Va ser possible i emocionat, amb alguna llagrimeta, Montblanc va caure. Tornava a xalar de valent i a poder gaudir d'unes boniques i per mi necessaries sensacions.

Tres quarts de temporada al sac i ben lligats!!!.

De moment estan fetes tres maratons, un 100 kms i un 55kms per la qual cosa manquen una darrera marató a l'octubre i sobretot intentar posar la gran cirereta a la temporada 2014-2015 amb l'intent una altre vegada d'un 100kms, aquesta vegada a Caldes de Montbuí.

Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

BAGÀ-BERGA TRAIL DE NIT: pit i collons per assolir el repte

Quan em vaig proposar el repte d'acabar dues maratons de muntanya en cinc dies vaig pensar que aquesta vegada més que mai havia posat segurament el llistó un pelet massa enlaire.
Em trobo molt bé físicament i a nivell de motivació no tinc cap problema per la qual cosa calia llençar-se a la piscina si o si.
Els reptes sempre mel's agafo amb molt respecte no obstant fa molt temps que no els tinc por.
Els murs que ens posa cada dia la vida estan senzillament per saltar-los un darrera l'altre per més alts i més complicats que puguin arribar a semblar.
Fa cinc dies va caure la primera part del repte a la Setdellonga i no va ser precisament gens fàcil no embà les complicacions meteorològiques la varen endurir moltísim fet que va fer que no la pogués gaudir com altres anys.
Aquesta setmana passada vaig intentar recuperar-me el més aviat possible de tal manera que el dimecres ja estava en òptimes condicions per afrontar la segona part del meu petit repte personal.
El dissabte arribant de treballar dutxa, dinar, una mitja horeta de migdiada i som-hi cotxe i cap a Berga falta gent.
L'autocar que ens havia de portar cap a la línia de sortida a Bagà sortia entre les set i dos quarts de vuit de la tarda no obstant com que soc un previsor exagerat al voltant d'un quart de sis de la tarda ja estava aparcat a Berga.
Les gairebé dues hores que em varen sobrar em van sentar de maravella ja que així vaig poder passejar una miqueta per Berga i berenar una mica de manera pausada i relaxada.
A dos quarts de vuit quatre gats mal comptats ja pujavem a l'autocar camí de la sortida de la marató.
A Bagà va tocar recollir dorsal i xip i amb el temps que em va sobrar animar als herois que feien la Núria-Queralt de 92kms i que feien el seu pas per Bagà.
Portaven 50kms a les cames i per tant els quedava encara una marató per tocar la glòria amb les mans. Poca cosa.
A les nou en punt els cinquanta nou inscrits a la Bagà-Berga varem començar una marató que esdevindria, i parlo per mi, extremadament dura i complicada.
No estava gens nerviós, i malgrat el dia abans havia estat estudiant amb detall el recorregut ara no tocava altre cosa que començar a menjar kms.
L'estudi dels desnivells m'avisava que ens els primers gairebé 26kms m'ho jugava absolutament tot.
Ens aquests 26kms la marató assolia el seu punt més alt al refugi d'Ensija situat a uns 2200mts d'altitud i havent superat un acumulat positiu d'uns 2000 i pico de metres.
Vaig començar a pujar i pujar sense parar al ritme que bonament vaig poder i així vaig anar arribant als diferents punts de tall marcats per la organització amb una mica de coixí sempre.
A Gisclareny, primer tall, la cosa va ser bastant fàcil ja que anava molt i molt fresc encara.
A Saldes no vaig tenir massa problemes per arribar-hi i seguia anant prou bé encara.
Ja portavem  fets gairebé 18kms amb ensurt inclós d'una noia que estava estirada a terra completament marejada suposadament per l'esfrorç fet i pel gens despreciable desnivell ja menjat fins aleshores.
Quedava l'infern per endavant fins a Berga.
La mitja amb penes i treballs va caure amb quatre hores i mitja i per tant eren dos quarts de dues de la nit tocades.
En aquest avituallament i punt de tall del Parc de Palomera vaig menjar i beure més que en tots els altres anteriors ja que sabia, i ens ho varen recordar, que ens esperava una pujada molt dura fins al refugi d'Ensija i i a continuació una baixada molt tècnica en la qual es menjavem 800mts negatius de desnivell en només tres kms.
El que vaig patir de camí cap a Ensija no ho havia patit mai ja que feia molta fred, tot el vent gelat a la cara i sobretot mans totalment gelades i jo sense guants.
Vaig anar gairebé tota la marató amb dos germans i suposo que ens va anar molt bé ja que és molt reconfortant anar en companyia en moments complicats.
A Ensija varem apagar els frontals i varem aixecar el cap cap al cel per poder ser protagonistes d'un cel estrellat maravellós. Quines sensacions collons!.
Tocava intentar sortir viu i sense trencar-se res de la complicada baixada que ens havia de dur fins al km 30 a Peguera i per tant va tocar posar-hi segurament els cinc sentits i algun d'afegit.
Malgrat caure, relliscar cap avall i entrebancar-se unes quantes vegades arribar viu ja va ser de premi.
Una vegada a Peguera la cosa va canviar bastant ja que quedaven pujades suaus i alguna baixada no obstant la feina estava feta.
Aquí al km 30 vaig veure per primera vegada que el repte era al sac i per tant amb paciència només calia avançar poquet a poquet i lligar-lo ben fort.
Els darrers 14kms varen costar no obstant ja varen ser definitivament de celebració, de somriure i satisfacció per la feina feta.
El darrer avituallament de Corbera va caure i ja només va quedar el calvari dels escalons de pujada i baixada que em varen plantar a Berga.
Vaig entrar a la meta de Berga amb un temps final de 9hores i 41minuts emocionat, plorós, satisfet  i sobretot molt orgullós d'haver sabut patir, caure, aixecar-me, en definitiva, acabar novament una nova marató!!!!.
Estem a principis de Juliol i per tant els primers sis mesos de la temporada ja son un fet.
De moment tres maratons i un cent kms per tant petit parèntesis fins al setembre.
De setembre a desembre intentaré fer dues o tres maratons més i acabar la temporada per la porta més gran possible intentant superar novament un altre ultra de 100kms.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!!.