MARATÓ DEL MEDITERRANI: CRÒNICA D'UN MARATONIÀ AGRAÏT

Aquesta crònica, a diferència de les que he escrit fins a dia d'avui, pretenc que sigui diferent a les precedents.
Intentaré, tant com pugui i en sigui capaç, de fer brollar els valors humans i d'amistat sense els quals és impossible arribar a esdevenir un autèntic maratonià.
Ahir a la marató del Mediterrani de Castelldefels, sense el suport de tots els anònims però coneguts que vaig anar trobant a partir del km30 estic plenament convençut que el meu cap per si sol no m'hagués empès a assolir una nova marató.
Cal ser agraït en aquesta vida i això ho sabem els que em decidit fer-nos maratonians, gent que en definitiva som d'una pasta diferent, especial.
Espero haver servit d'ajuda a molts companys que realment ho estaven passant molt malament, companys que lluitaven per assolir l'arc d'arribada i poder celebrar així una nova marató.

Pel que fa a la crònica en si, destacar que els primers 10kms vaig anar a dosificar forces i vaig fer-los amb uns 54minuts; la mitja vaig fer-la en 1h i55minuts, per tant tot anava prou bé.
Anava bastant bé de forces i amb la mentalitat amunt de tot fins que suposo que, fruït de l'esforç acumulat al llarg de gairebé tres hores, el bessó de la meva cama dreta va dir que fins aqui havia arribat.
A partir d'aquest moment va començar una tirada de 12kms que varen ser literalment un calvari ja que la cama no permetia trotar en condicions i presentava massa dolor.
Va ser el moment de tirar de collons i anar avançant a tranques i barranques fins poder arribar a l'entrada del canal olímpic al km 40.
Quedaven 2.5kms de marató consistents en donar la volta al canal fins a la línia de meta. Em vaig imposar que, com fos, però calia fer-los corrent i així creuar l'arc d'arribada tot celebrant a braços aixecats la 12 marató de la meva vida.
Vaig arribar amb un temps de 4h i 12minuts molt orgullós d'haver vençut l'obstacle del km30 i, sobretot, enormement orgullós de l'ajuda rebuda en moments en que el cos demanava abandonar i el cap demanava seguir.
Reitero tot el dit fins ara: moltes gràcies companys!!.
Pd: Agraïment especial al gran Ironxevi, un autèntic crack de les maratons.
A descansar i el dia 18 del mes vinent a donar molta guerra i a disfrutar a la Marató de muntanya Rupit-Taradell.

Marxa Vila de Navata: ja porto 4500km a cada cama

Diumenge 7 d'octubre tocava en principi assolir els 4500km i la cinquena Marató d'enguany a Collserola no obstant vaig retardar-me massa i ja no quedava una punyetera plaça lliure.
Vaig substituir-la per una marxa de 17kms que em permetessin com a mínim anar posant el cos i les cames al seu màxim nivell a l'espera de poder fer si o si la Marató del Mediterrani el dia 21 d'octubre a Castelldefels.
La marxa en si mateixa va ser bastant sencilleta, barateta i prou ben organitzada i amb la cirereta d'una samarreta bastant guapa i un esmorzar potent i ben parit.
Varem començar a correr  a les 8 del mati amb una temperatura més que agradable.
Essent autocrític he de reconèixer que vaig estar uns deu minuts inicials en que el cap va poder més que la lògica i el coneixement de les propies limitacions.
En donar el tret de sortida un grup d'uns 12 corredors va començar a correr a un nivell altíssim i totalment desenfrenat deixant la resta dels components de la marxa totalment despenjats i trencant la cursa des del primer segon.
Encara ara dos dies després i amb el cap més fred em pregunto pq collons vaig intentar ser un d'aquests dotzè màquines que sigui dit de passada no es varen ni tan sols cansar.
No m'havia passat mai i evidentment el dia 21 a la propera marató això no pot tornar a passar pq si passa suposarà sense cap mena de dubte el meu primer abandonament en 67 curses.
Quan vaig veure que no tal com anava no arribaria viu a la meta vaig estar una bona estona recuperant, intentant recuperar, les forçes idiotament esmerçades, tirades,i la veritat és que em va costar bastant.
Els darrers 7 o 8kms, ja bastant recuperat i a un ritme òptim per mi, varen anar passant comodament i fins i tot permetent-me fer de tant en tant algun adelantament.
A l'arribada sort que hi havia un esmorzar potent a base de vi, entrepans de botifarra, de xuia i una organització que es va buidar pq ens ho passessim bé.
Ara toca una altre vegada un dia molt gran i ple d'emocions i que intentaré de totes totes que suposi acabar la cinquena marató de la temporada.
Aquests dies quer queden pretenc entrenar suau i sobretot descansar molt, tant com sigui possible ja que crec que les meves cames porten massa tralla i demanen baixar una miqueta el llistó.
Si tot va bé tornaré a plorar d'alegria i tornaré a patir com un cabronàs a Castefa, només espero que sigui per haver assolit l'objectiu pretès.
Visca Catalunya lliure!!!!!

Ruta de l'aigua de St Feliu de Guíxols

La Ruta de l'aigua de St Feliu de Guíxols és una marxa de muntanya de 20km que organitza cada any la parròquia del barri de Vilartagues del municipi de St Feliu.
Estic molt i molt content pel resultat que vaig aconseguir no obstant avui no faré cap mena de crònica.
En la prova celebrada diumenge malauradament va morir de mort sobtada un noi de 14 anys de St Feliu per la qual cosa em limito a mostrar tots els meus respectes per el tràgic succés i prou.
Crec que no puc explicar una crònica alegre després del que va succeïr.
Fins a la pròxima.

MAKISADA RURAL DE SILS: TOT PREPARANT LA MEVA TARDOR MARATONIANA

Aquest diumenge 9 de setembre a Sils organitzaven per quart any la Makisada rural de la Selva que consta de dos recorreguts possibles, un de 12km i un de 26km amb uns 650 de desnivell+.
La makisada organitzada pels Makis de Sils (grup esportiu), s'adaptava a les mil maravelles a les meves necessitats més bàsiques: distància idonea amb un bon desnivell de cara a entrenar per les maratons, barata i ben organitzada.
Vaig anar a Sils ben d'hora de cara a agafar-me les coses amb molta calma i així poder-ho preparar tot al detall.
El propòsit de la mitja de muntanya com he dit era fer un entrenament de qualitat i així poder analitzar el meu estat de forma de cara a la pròxima cita maratoniana el 7 d'octubre a Collserola.
Vaig sortir a ritme molt suau i amb la idea d'unes tres horetes i així vaig anar passant els kms mica en mica i sense forçar la màquina.
Quan veia que el cos em demanava una miqueta més de ritme fotia una accelaradeta i així anar avançant a poc a poc però a un ritme practicament constant i sobretot assumible de cara a distàncies de marató de muntanya.
No vaig mirar el rellotge fins a passar per l'arc d'arribada i veure sorprès que havien passat només dues hores i trenta dos minuts i sense forçar massa.
Mentre esmorzava vaig analitzar estadisticament la mitja i vaig adonar-me amb satisfacció que havia estat molt regular ja que vaig correr a un ritme d'uns 6minuts el km i a més de 10km per hora, ritme que en cas de mantenir-lo en marató em posa amb un crono personal estratosfèric.
Cada vegada estic més aprop de mantenir-lo tot i que encara perdo molts més minuts en la segona part de la marató que en la primera.
Suposo que lògic tot i que millorable entrenant dur i amb constància. Per mi no quedarà.
Seguiré la preparació per Collserola si tot va bé a Madremanya fent els 20km , distància de mitja marató.
Porto ja deu mitges maratons, set aquesta temporada, per tant d'aqui dues setmanes tinc la oportunitat de fer la onzena i aíxí empatar maratons i mitges maratons.
Arribo als darrers mesos de 2012 motivadissim i crec que fisicament prou preparat per fer tres maratons de muntanya més i unes tres o quatre mitges que m'ajudin a completar una gran temporada.
Objectiu: acabar any amb 14 maratons i 14 mitges maratons.

DIUMENGE EN FAMILIA A LA CURSA DE VENTALLAT-EL MALLOL

Aquest diumenge passat juntament amb la mainada i la meva dona i amb la magnífica companyia d'en Jordi de Figueres and family varem poder gaudir d'una de les curses a la qual li tinc un carinyo ben especial.
És una cursa de muntanya que transcorre en un marc de gran bellesa com és la Vall d'en Bas, és una cursa barateta i a més a més és curteta i per tant suposa un entrenament de qualitat.
Consta de 9km amb desnivells prou destacables i sobretot compta amb un ambient prou agradable i... sobretot, sobretot amb una esmorzar que a mi particularment em té el cor robat.
Donen esmorzar consistent en pa amb tomata i fuet i  una coca de sucre que fa caure per terra.
Tot a demanda senyors organitzadors d'algunes curses, a demanda i tot per dos euros només.
Que n'aprenguin com diu aquell alguna empresa organitzadora que cobra 14 i 15 euros per una running nocturna de menys de 10km, que no avisa quan suspen una marató de muntanya i... que li diu a la mainada que la seva cursa comença a les 10 del mati i finalment la comencen abans d'hora sense tenir en compte la il.lusió de la mainada.
La gent de la Garrotxa són d'una pasta especial, collonuts!!

MITJA MARATÓ CURSA DEL FAU

Aquest diumenge tocava anar a per la sisena i la mitja escollida no era precisament suau sinò més aviat el contari.
L'any passat vaig debutar en mitja distància a el Fau a Maçanet de Cabrenys i l'experiència va ser molt i molt accidentada.
Vaig tenir una caiguda molt important que va provocar-me cremades a l'esquena que encara avui un any després deixen veure perfectament on es van produir.
Partint d'aquest debut tant ben parit calia per tant prevenir i intentar no repetir una altre ensopegada semblant.
Aquest any la mitja es presentava una mica canviada amb un recorregut amb una mica més de desnivell i un 80 per cent de corriols, la majoria d'ells molt tècnics.
La sortida va donar-se a les 8 del mati i com que no faig mai escalfament vaig aprofitar els primers kms per anar posant el diesel al seu estat més òptim i sobretot reservar forçes per a moments més complicats.
L'arribada fins al km5 i primer avituallament vaig assolir-lo sense massa problemes tot i que ja havien hagut de salvar desnivells prou importants.
Del km5 fins al km9 i segon avituallament vaig anar mantenint el ritme sempre que vaig poder tot i que a mi una cursa amb corriols em suposa un important obstacle.
Vaig millorant en els ascensos i descensos però sempre en pista ja que en corriol encara em queda un munt per aprendre i em talla enormement el ritme.
Una vegada arribat al km9, el següent avituallament era al km13 i segurament va ser el més complicat d'assolir ja que per arribar-hi va caldre agafar-s'ho amb molta paciència i anar pujant poquet a poquet.
Al km13, pic màxim de la cursa, varem ser molts que varem aprofitar per hidratar-nos bé i sobretot recuperar-nos una miqueta de dues hores d'ascens practicament sense pausa
Començaven els 8kms finals fins arribar a la meta a Maçanet i varen ser practicament tots de descens pronunciat, molt tècnic, pe corriols i per tant molt perillós de cara a caigudes i regirades de turmell.
Tot i anar amb molt de compte vaig intentar anar el més ràpid possible de cara a intentar baixar de les tres horetes al final.
El resultat final va ser de 3h i 7 minuts i amb una barreja de sensacions que una vegada analitzades en fred em deixen més que satisfet.
- Vaig aconseguir no caure i per tant això ja és prou positiu.
- No em defenso bé amb corriols i per tant em queda moltissim per millorar.
- M'ho vaig passar més que bé i sincerament cada vegada m'importa menys el temps final.
-Vaig aconseguir acabar la sisena de la temporada que en definitiva és el que vaig anar a cercar a el Fau.
Ara toca acabar l'estiu el dia 26 a la Cursa de Verntallat-el Mallol a la Vall d'En Bas. És una cursa de muntanya de 9km barateta i que l'any passat em va agradar moltissim, sobretot la coca i el porro de garnatxa de l'arribada.
Tot evidentment va encaminat a arribar als darrers mesos de l'any el més fort possible de cara a afrontar el repte d'una marató cada mes i tancar l'any 2012 amb un total de 7.
No estaria gens malament.

MARATÓ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: correm tots junts cap a la llibertat!!!

Quan vaig veure que l'assemblea Nacional de Catalunya organitzava la primera Marxa cap a la Independència vaig pensar immediatament que era la meva gran oportunitat de fer la meva modesta aportació a una causa noble que ve s'ho val.
Senyors asseguts a la cadira de casa lamentant-nos per la magnitud de la tragedia no aconseguirem mai res.
És, crec, el moment de fer moviments decidits i clarividents que mostrin al món molt a les clares que Catalunya vol viure en llibertat.
Ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el veure; ja ens n'em cansat, ja n'estem fins als collons, ja n'hi ha prou.
Dissabte a la tarda vaig fer la meva petita aportació en forma de marató i ho vaig fer corrent des de Setcases fins al bressol de Catalunya i terra de Guifrè el Pelòs: Ripoll.
Aquesta vegada a la crònica no parlaré massa de la marató en si ja que prefereixo descriure breument el que vaig poder viure i gaudir.
Va ser una marató reivindicativa, plena d'estelades, de rabia per la situació que ens toca viure , i sobretot il.lusionant, molt il.lusionant ja que la gent ja comença a sortir al carrer i manifesta clarament el que vol aconseguir.
Va ser molt reconfortant anar passant per els diferents pobles i percebre com la gent esta perdent la por de l'oprimit i esta desitjosa de fer un pas més, segurament el pas més important, el desllorigador de tot, la llibertat del nostre petit pais.
Ja van quatre maratons en el que porto d'any i l'objectiu son set abans de cap d'any.
Soc dels que penso que que res és impossible i partint d'aquesta premissa clara animo a tothom a no decaure i aixecar-se sempre, a posar-hi el pit, els collons, els collons quadrats... i el que faci falta.
Només marcant-se objectius aparentment no realitzables ens farem forts ja que la recompensa a un gran esforç és magnifica i maca, molt maca.

Dedico la marató al meu pais petit.