dimecres, 5 de novembre del 2014

100KMS DE CALDES DE MONTBUI: La cirereta a una temporada de somni

Feia molts mesos que m'anava mentalitzant per arribar fort, molt fort  a la darrera cita gran de la temporada.
Els 100kms de Caldes de Montbui mel'ls havia imposat com a cloenda, cirereta a una temporada de somni en la qual el meu cos i el meu cap han estat capaços d'acabar sense defallir dues ultres de 100kms, dues de 50kms i tres maratons en tant sols set mesos.
El divendres a la tarda el vaig dedicar a dormir i descansar i així poder sopar aviat, dormir unes horetes i cap a les dues de la nit començar a fer via cap a Caldes.
Eren una miqueta més de les quatre de la matinada i ja estava descansant a Caldes tot acabant de fer els darrers preparatius de cara a la diada que m'esperava a partir de les set del matí.
La cursa de 100kms va començar amb un quartet d'hora de retard però amb una temperatura prou bona per ser un 1 de novembre a les set del matí.
De bon començament vaig tirar d'una estratègia molt estudiada i ja posada en pràctica amb molt èxit feia set mesos a Calella.
Calia tirar molt fort durant les sis primeres hores de cursa i fer coixí per així poder assegurar la victòria final en el segon període del dia.
Corrent a cor que vols vaig ser capaç de parar-me a dinar a un quart i cinc de dues amb un balanç més que positiu de 52,5kms. La cosa anava bé.
Durant aquesta primera part de cursa ja havia estat rebent mostres de suport de tots els meus grans amics i amigues mitjançant el grup de watzat creat expressament per dissabte.
Els amics no fallen mai i dissabte es va fer palès minut a minut. Molt grans.
La segona part de cursa no va començar massa bé ja que va coincidir amb una pajara històrica que em va deixar totalment buit de cap i cames cap al km 60.
Poquet a poquet vaig poder anar tirant de cap i així les cames varen tornar a l'activitat normal, fet que em va permetre tornar a tenir bones sensacions i sobretot ganes, moltes ganes de menjar kms.
Els kms varen anar passant a un ritme menor que en la primera part no obstant tot i això a un ritme més que digne per poder assegurar la victòria final.
Vaig anar bona part del dia amb en Manolo Ruíz, un enorme ultra que vaig tenir el gran honor i la gran sort de poder conèixer a Calella.
 Quan dic enorme em quedo segurament curt ja que en Manolo és molt gran, només així s'explica que hagi estat capaç d'acabar 102 curses de 100kms al llarg de la seva vida. Em trec el barret.
Amb ell varem xerrar, varem patir i sobretot varem gaudir com capullos del que més ens agrada fer.
Mica en mica vaig anar sumant kms i així vaig plantar-me a les deu hores de cursa amb setanta cinc kms . Una barbaritat.
Feia molta estona que la penya des de casa m'estava animant moltissím i això jo ho percebia i de quina manera. A cada mostra de suport que m'arribava jo em creixia més i més, anava cada vegada més i més fort malgrat estar ja prou fotudet muscularment.
Una hora i mitja més tard ja portava 85kms per la qual cosa veia o bé començava a veure malgrat no dir-ho que batre Calella era possible. Calia intentar-ho.
Feia estona que anava de nit amb el frontal i que cada vegada que passava per línia de meta rebia forts aplaudiments de l'organització que m'animaven molt i molt, era impossible no aconseguir-ho collons.
Finalment vaig poder anunciar a la gent que em seguia que quedava la darrera volta al circuit, la quaranta, i que les emocions havien esclatat, plorava, cridava, estava emocionat i amb ganes de gaudir de la meva particular volta dels campions.
La meva entrada a meta va ser corrent amb totes les meves forces, crit a l'aire i punys serrats de victòria, una victòria treballada, viscuda, plorada, comentada i amb un temps de 13h i 35minuts.
Visca Calella, visca Caldes, dos dies per recordar en la meva vida, dos dies en que tocar el cel em va fer sentir molt gran.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
Agraïments:
- A la meva dona i els nens que son part vital dels meus èxits.
- A la Maia i en Jordi i a en Dani i la Raquel i l'Emili.
- Al meu germà i familia.
- A la gran Nuri Guiu.
- A les supermamis: Emma, Tati, Montse Oller, Montse Vieitez.
- Als Runner Team: Carles, Arantxa i Albert.
- Al gran Tote Ironman.





1 comentari:

Anònim ha dit...

Emocionant! Quina passada!!! Ojala algun dia pogues fer alguna cursa llargueta al teu costat. La tenim pendent de fa temps...

enhorabona i moltes felicitats pel q has fet no mes a caldes sino tot l'any. Gran temporada! Ara a relaxar el cos fent curses mes curtetes.

un plaer haver-te pogut animar a traves dels whats. Si van servir d'alguna cosa, ja estic satisfet.

una abraçada.

carles b.