HOMES I DONES DE FERRO A LA MARATÓ D'EMPÚRIES

Aquest diumenge 28 d'Abril tocava correr la marató més especial del meu calendari maratonià: la Marató d'Empúries.
Empúries és diferent per diverses raons: és la marató de casa, cada any a Empúries dono el millor rendiment possible i aconsegueixo els millors cronos, és la marató d'en Josep Sureda i corro pensant en ell, etc.
Vaig aixecar-me ben aviat per poder preparar-ho tot i que res no fallés, cuidar fins al darrer detall possible.
A dos quarts de vuit ja estava aparcat a les ruïnes i així vaig poder agafar-me les coses amb molta calma, fer-me una foto que em va fer moltissima il.lusió amb el gran Ironxevi i tot el seu equip, menjar unes quantes gominoles abans de començar...
Varen donar la sortida amb bastant puntualitat i des d'un primer moment tots varem entendre que no seria un dia qualsevòl sinò tot el contrari, tot apuntava que seria una marató dura i èpica, molt èpica, només apte per homes i dones de ferro.
Els homes i dones de ferro son aquells que no es dobleguen davant cap adversitat per dura que aquesta pugui arribar a ser, son gent amb esperit de superació màxima i sense límits, gent que es creix més que mai davant els entrebancs del camí. Els maratonians som així.
El diumenge va ploure, va bufar un molest vent, va fer fred però evidentment res no va poder amb tots nosaltres pq som gent potser una miqueta bojos i tocadets per la tramuntana però evidentment en això radica justament la nostre raò de ser.
Els primers kms vaig agafar un ritme suau però molt constant la qual cosa em va permetre anar avançant sense emb prou feines desgastar-me gens, malgrat les inclemencies del temps.
La pluja era fina i particularment a mi em va molestar molt poc per tant vaig plantar-me dins el poble i enfilant camí del port sense amb prou feines donarme'n compte.
La passada per el Port d'en Perris va ser sens dubte la més molesta sobretot per el vent que ens venia de cara i dificultava bastant anar avançant amb una certa velocitat.
Vaig plantar-me a la mitja a l'altura de l'oficina de turisme en menys de dues horetes no obstant tenia molt clar en aquells moments que marcar-se un objectiu de temps final era pura quimera i que l'únic objectiu era acabar la dissetena marató de manera prou digne.
La segona passada cap al càmping segurament va ser la part que a tots més dura sen's va fer ja que no hi ha ningu que et pugui donar ànims, va coincidir amb una estoneta de certa pluja i a més ja portavem cap a trenta kms ben bons.
Portava trenta kms i no tenia gens de dolor muscular i fisicament no em trobava massa cansat per la qual cosa en cap moment vaig fer us de cap tipus de gel ni barreta energètica i vaig decidir que faria la marató només parant-me una miqueta a cada un dels avituallaments disposats per la organització.
Quan vaig anar superant els 32, el 33... i no apareixia el temut mur jo mateix vaig sobremotivar-me i el meu cap va començar a creure que potser si seria possible repetir o baixar de les 3h i 50minuts de fa dos anys.
Amb la motivació pels núvols i malgrat tenir els bessons ja massa carregats vaig passar pel km 38 amb un crono de 3h i 28minuts i vaig entendre que havia de donar-ho absolutament tot per repetir la meva particular gesta.
La gesta no es va escapar pq jo soc un tossut de collons, aguanto patiment, dolor, el que faci falta per poder aconseguir un repte pretès, sempre ho faig i així seguiré fent-ho en un futur.
Al km 41 les emocions ja realment estaven a flor de pell i era aquest, justament aquest el moment de penjar-me l'estelada per poder fer la meva tant anhelada entrada a línia de meta.
Abans d'entrar vaig agafar la Júlia en braços i vaig poder tornar a cridar ben fort, deixar anar totes les emocions contingudes, plorar com un nen d'emoció per haver assolit altre vegada creuar l'arc dels campions per dissetena vegada en tres anys justos de maratons.
És dijous i ja estic totalment recuperat de la batalla d'Empúries i amb ganes de tornar a sortir a entrenar i començar a preparar la meva estimada Setdellonga del dia 26 de maig.
Vilallonga i la seva marató l'any passat em varen deixar embadalit per la seva sencillesa, la bellesa dels seus paisatges, una organització insuperable.
És la millor marató de muntanya que he fet i us la recomano ben vivament. És fantàstica.
No vull acabar la meva crònica sense felicitar el gran maratonià de les comarques de Girona. Xevi et mereixes un reconeixement enorme per la teva carrera maratoniana al llarg de 25 anys, per les teves 75 passades per l'arc dels campions i sobretot per el teu gran valor a nivell personal.
Un crack de cracks.
Visca Catalunya lliure i evidentment salut i molts kms.