dimarts, 20 de març de 2012

MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE VILADEMULS: QUATRE GATS CORRENT



Aquest diumenge dia 18 a Vilademuls els companys de Diveresport de Figueres organitzaven per primera vegada una cursa de muntanya de 14km i una mitja marató també de muntanya.
A la sortida erem, sumant les dues curses, una vuitantena de valents als que no ens fa por aixecar-nos ben d'hora ben d'hora i menys per poder fer el que més ens motiva i ens agrada correr i saltar marges.
Vaig poder anar-hi amb la Núria de tranquis i sense mainada i per tant varem arribar aviat i amb temps suficient per preparar els darrers detalls i fer-la petar amb amics d'altres curses.
La sortida va ser puntual a les 9 del mati i vaig adoptar ja des d'un primer moment un ritme suau i constant.
Que passin que passin que sóc un diesel i per a mi el que compta no és com es comença sinó com s'acaba... si s'acaba.
Anar a ritme pausadet em permet assaborir més el paisatge, l'entorn i així poder gaudir més intensament de la marató o bé de la mitja.
Una altre de les raons de començar suau, encara que sembli estrany, és que per més maratons i mitjes que faci sempre m'imposo no perdre mai el respecte a les curses de més de vint km ja que si algun dia els hi perdo estic convençut que el següent pas serà no acabar i abandonar.
Varen anar passant els kms i ja vaig veure des d'un inici que seria un bon dia ja que les cames anaven soles i els prop de 400 mts de desnivell positiu anaven passant amb relativa facilitat i anant cada vegada més ràpid.
A les deu en punt del mati portava 11 km, una puta barbaritat ja que aquest és el ritme més ràpid que mai he assolit en maratons en ruta, per la qual cosa en algun moment vaig començar a somniar en baixar de les dues hores.
Els següents 10 km malgrat no aconseguir baixar de les dues vaig comprovar amb molta sorpresa que les cames seguien funcionant, pim pam, pim pam i anar devorant km... de putissima mare, la cosa anava més bé del previst.
Cap al km 15 o 16 vaig trobar-me amb la Núria i una seva amiga de Diveresport tirant fotos i la veritat és que poden donar fe que vaig passar-les a tota ostia i amb una motivació altissima.
Els darrers km varen ser relativament còmodes i amb un somriure d'orella a orella ja que era conscient que haver descansat durant tota la setmana per tal de descarregar el bessó dret havia donat sobradament el seu fruit.
De moment tres mitjes maratons i una marató de muntanya durissima i a pensar amb el mes d'abril.
El 29 d'abril toca rendir a la marató d'Empúries ja que com cada any porta una dedicatoria molt especial.
Toca arribar a la meta plorant com un nen, mirar cap al cel i oferir-la al gran Pep del passeig.
Passaran els anys però els amics el seguirem trobant a faltar ja és una d'aquelles poques persones en que no val el temps ho cura tot. Fals!!!