dilluns, 7 de març del 2011

MARATÓ DE BARCELONA 2011: LES LLAGRIMES DE LA VICTORIA

Aquesta darrera setmana previa a la Marató de Barcelona ha estat molt dura ja que tot i intentar recuperar el meu malmes turmell a contrarellotge els dies anaven passant i la cosa no millorava.
Quan el dissabte a la tarda vaig agafar el tren a l'estació de Figueres per a anar a Barcelona a recollir pitrall i xip el turmell seguia botit i adolorit no obstant era plenament conscient de dues coses que fa bastant temps que tinc molt assumides: en primer lloc que soc bastant inconscient i en segon lloc que estic molt preparat mentalment per aconseguir fites i objectius per durs que es plantegin.
Estar una mica llampat no és necessariament dolent sempre i estar preparat per patir et fa cada vegada més i més fort.
Vaig passar una mala nit, practicament no vaig dormir i a dos quarts de set del mati vaig sortir de l'alberg i amb el metro vaig plantar-me a la fira de Montjuic a començar a viure l'ambient previa a la Marató i així començar a menjar una miqueta, hidratar-me i deixar-ho tot enllestit fins al darrer detall.
Abans de començar a intentar correr, un paracetamol, una mica de vaselina als peus i som-hi nois.
Les primeres sensacions van ser molt dolentes, sobretot els primers 12km els quals, malgrat vaig  marcar un ritme suau i sense forçar gens, vaig fer evident que potser realment havia estat una temeritat que estava a punt d'acabar en fracàs, tanmateix aquesta paraula no apareix en el meu diccionari personal.
Una vegada superada aquesta hora i pico tot va canviar bastant i la millora es va anar fent prou evident. El turmell s'havia anat escalfant i posant-hi reflex a cada avituallament que passava la cosa a ritme molt lent va anar avançant, anar sumant km, amb molta paciència.
Vaig marcar la mitja Marató en dues hores i divuit minut, bastant lluny de les dues hores que acostumo a fer però molt il.lusionat per la feina feta fins aleshores, la meitat de la gesta estava feta, quedava el pitjor.
Com que el turmell practicament no molestava vaig decidir anar seguint a ritme suau i parar a cada avituallament per menjar una mica, hidratar el cos i agafar forçes sabent que aviat arribaria el temut mur.
El km 30 el vaig marcar amb tres hores i dinou minuts, temps que no estava gens malament. Només quedaven dotze quilometres que evidentment una vegada arribats a aquest punt s'havien de fer o si o si.
Fins al moment tot i anar molt lent havia estat marcant una hora i poquet cada deu quilòmetres, lluny dels cinquanta que puc arribar a fer en curses llargues i encara més dels quaranta tres de les curses curtes però en tot cas ahir això m'importava molt poc.
A partir del quilòmetre trenta dos va començar realment el temut calvari ja que les cames cada vegada els costava més i més avançar, era el moment de la força mental, la motivació, la il.lusió i sobretot, estar molt preparat per aguantar el patiment, un patiment que us puc garantir és dur però compensa si tot acaba bé.
Els deu quilòmetres vaig aconseguir fer-los amb un temps d'una hora i vint minuts. Només mancaven dos quilòmetres i cent noranta cinc metres per tocar la gloria, dos però eterns, gairebé divuit minuts per fer dos minsos quilòmetres.
Feia molta estona que les llagrimes sortien soles, llagrimes de victoria, de molta emoció, del sofriment, la satisfacció d'haver vençut per tercera vegada en menys d'un any el mur.
Els maratonians com jo no necessitem quedar primers i guanyar, sabem perfectament que per més que ho intentem no pujarem mai a un podium, la nostra il.lusió és fer front al mur i poder alçar el puny de la victoria a la línia d'arribada, que tothom sàpiga que ho hem aconseguit una altre vegada. Ja en van tres!!!!.
4hores i 57 minuts.

1 comentari:

Kudifamily ha dit...

Ets una bèstia... en el millor dels sentits!
Has d'estar molt orgullós de tu: nosaltres ho estem!
Una abraçada, campió!