"El meu país és tant petit,com deia el mestre ,... tots ja sabeu com segueix. Sabeu quin és actualment el problema del meu estimat pais? el problema és que cada vegada veig que és menys el meu pais. Sap greu, cregueu-me, molt greu.
Com vaig explicar a l'altre entrada, la del dilluns, vaig correr la cursa lesionat, retorçada de turmell. He deixat passar tres dies per comprovar com evolucionava i, avui que he acabat prou aviat la ruta, i veient que els dies per la marató passen i la cosa no millora prou, m'he desplaçat al CAP de l'Escala.
A la noia de recepció li he explicat que volia que hem miressin el turmell per comprovar que no hi havia res greu, i de passada que pogues dir-me que podia fer per millorar-ho.
_ Accident de treball?
-Tonto de mi, sincer, inconscient de mi, contesto la veritat, que si.
Desplaçat a la mutua de la teva empresa i que t'ho mirin. Nosaltres no ho farem pas. Per que no ets pas autònom no?.
Evidentment li he contestat que si no li arribo a dir la veritat i li explico que havia caigut jugant a pilota quina hagués estat la nova situació. La sabeu?
Et dono hora i vas al teu metge de capçalera, al teu poble, aqui no et visitarem.
Senyors, senyores... jo dema a les 4 de la matinada estic d'empeu, fa dos anys i pico que no deixo d'anar a treballar per res, per un motiu evident: tots tenim familia que mantenir i cregueu-me els llocs de feina avui en dia no ens els regalen, no estem en disposició de mariconejar i demanar un punyetero mati perque et diguin el que m'ha dit la noia de la farmacia, que segurament que amb una crema gel amb cinc dies hauria d'estar guarit.
Resum. Mecagum la puta mare que els va parir. Jo i molts com jo treballem per el pais, un pais que no ens ajuda quan demanem el que fa molts anys que estem mantenint a pols, suant sang i fetge.
Decebut, molt decebut.
Itaca és molt, molt lluny, amb actituds com aquesta no podem pretendre tenir res.
dijous, 24 de febrer del 2011
dilluns, 21 de febrer del 2011
La inconsciència guanyadora d'un corredor molt tossut
Ahir al mati vaig participar a la cursa atlètica de Sta Eugènia en unes condicions bastant lamentables. Us en faig cinc centims: el divendres al mati mentre estava descarregant caixes del camió, un que és una mica patosillo va caure del camió amb tanta mala fortuna que la meva banda esquerre de les costelles va topar amb l'escaleta que emprem per pujar a la caixa i per acabar-ho de fer bé vaig torçar-me el turmell dret.
Vaig acabar la ruta del divendres aguantant el dolor, sobretot del turmell, gairebé no podia caminar. Una mica de descans i gel i anem a fer la ruta del dissabte.
Cinc minuts després de caure i de seguir com si res, jo ja m'havia posat entre cella i cella que l'objectiu era arribar a la cursa de diumenge i acabar-la.
El dissabte al vespre les costelles feien mal i el turmell estava bastant inflat no obstant amb unes bambes velles prou donades i una turmellera vaig sortir a provar una miqueta i vaig comprovar que amb això i un calmant es podien aguantar els deu quilòmetres.
Vaig començar la cursa com estava previst amb la idea de fer uns 55minuts ja que sabia perfectament que fer els 43 o 45 normals era una utopia i encara menys baixar de 40 com m'havia estat proposant abans de la caiguda del divendres.
La cursa va anar prou bé ja que amb la turmellera i uns mitjons molt ajustats vaig aconseguir fixar bé el turmell, tot i que al haver plogut abans de la cursa calia anar amb molt de compte, no calia una altre torçada.
El resultat final va ser realment perfecte ja que vaig acabar amb un temps de 47minuts i 50segons amb la 43ena posició final de 415 inscrits. Quan vaig descalçar-me el peu havia augmentat bastant les seves dimensions.
La d'ahir va ser una cursa perfecte per molts motius, malgrat les condicions en que hi vaig arribar:
- Era la darrera prova abans de la Marató de Bcna del 6 de març i va servir-me per entrenar la capacitat de resistència davant adversitats que sorgeixen sempre en curses llargues i dures.
-Va confirmar-me que en cas d'haver estat amb peu i costelles bé podia haver-me acostat bastant a l'objectiu de baixar de 40m als 10km.
Espero que la propera vegada tots estiguem al cent per cent i aixi poder gaudir d'una bona cursa. Arribar a la meta amb la felicitat que jo ahir duia quan vaig acabar us garanteixo que és sencillament espectacular.
Proveu-ho.
Ara a descansar, recuperar costelles i peu i a correr per barcelona la primera marató de la temporada.
Vaig acabar la ruta del divendres aguantant el dolor, sobretot del turmell, gairebé no podia caminar. Una mica de descans i gel i anem a fer la ruta del dissabte.
Cinc minuts després de caure i de seguir com si res, jo ja m'havia posat entre cella i cella que l'objectiu era arribar a la cursa de diumenge i acabar-la.
El dissabte al vespre les costelles feien mal i el turmell estava bastant inflat no obstant amb unes bambes velles prou donades i una turmellera vaig sortir a provar una miqueta i vaig comprovar que amb això i un calmant es podien aguantar els deu quilòmetres.
Vaig començar la cursa com estava previst amb la idea de fer uns 55minuts ja que sabia perfectament que fer els 43 o 45 normals era una utopia i encara menys baixar de 40 com m'havia estat proposant abans de la caiguda del divendres.
La cursa va anar prou bé ja que amb la turmellera i uns mitjons molt ajustats vaig aconseguir fixar bé el turmell, tot i que al haver plogut abans de la cursa calia anar amb molt de compte, no calia una altre torçada.
El resultat final va ser realment perfecte ja que vaig acabar amb un temps de 47minuts i 50segons amb la 43ena posició final de 415 inscrits. Quan vaig descalçar-me el peu havia augmentat bastant les seves dimensions.
La d'ahir va ser una cursa perfecte per molts motius, malgrat les condicions en que hi vaig arribar:
- Era la darrera prova abans de la Marató de Bcna del 6 de març i va servir-me per entrenar la capacitat de resistència davant adversitats que sorgeixen sempre en curses llargues i dures.
-Va confirmar-me que en cas d'haver estat amb peu i costelles bé podia haver-me acostat bastant a l'objectiu de baixar de 40m als 10km.
Espero que la propera vegada tots estiguem al cent per cent i aixi poder gaudir d'una bona cursa. Arribar a la meta amb la felicitat que jo ahir duia quan vaig acabar us garanteixo que és sencillament espectacular.
Proveu-ho.
Ara a descansar, recuperar costelles i peu i a correr per barcelona la primera marató de la temporada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)